Passa al contingut principal

De lectures electròniques



A diferència del que deia en aquesta entrada, finalment em vaig comprar un lector de llibres electrònics. Després de mirar diversos models, em vaig decidir per aquest, que vaig comprar a Polònia, encara que el mateix model es ven en altres països amb un altre nom. I n’estic molt satisfet. Ja hi tinc una biblioteca considerable, malgrat la poca oferta que encara hi ha en algunes llengües, com per exemple, en català. L’altre dia, llegint un informe sobre els llibres electrònics publicat a Polònia, vaig veure per una banda sorprès que aquest país és el segon en oferta d’aquest format darrere dels Estats Units. Per una altra banda, no estava tan sorprès, potser perquè ja m’havia acostumat a comprar molts llibres electrònics en polonès. L’oferta és admirable, hi ha llibres que apareixen fins i tot abans en format electrònic que en format paper. Evidentment, hi ha encara editorials una mica renitents a aquest format. Però, en general, no es pot comparar, ni de lluny, amb l’oferta que hi ha en català o en castellà. També s’ha de tenir en compte un altre aspecte, malgrat que, quant als llibres electrònics, aquí l’IVA té el mateix problema que a Espanya, són realment molt més barats. I d’aquesta manera, paga la pena de comprar. Una altra qüestió és el sistema de seguretat, la pressió dels lectors ha estat tan gran que la majoria d’editorials ha decidit suprimir el sistema DRM, i utilitza una marca d’aigua, solució que no és gens invasiva. 

Per a algú que està sempre fora, en algun lloc, la solució del llibre electrònic és idònia. Es pot comprar, a milers de kilòmetres de distància, un llibre i començar a llegir-lo en aquell mateix moment. Per això, l’oferta també s’ha d’ampliar, i els preus han de ser més racionals. A tall d’exemple, explicaré que em volia comprar el darrer llibre de Joan Margarit, però el preu era exactament el mateix que en format paper. Uns 16€ per un llibre de poesia és, mirem-nos-ho com vulguem, un preu elevat, i encara més si és en format electrònic, ja que no tens aquí els avantatges del paper, més evidents en el cas de la lectura de poesia. 

Un altre entrebanc amb què m’he trobat quan he volgut comprar llibres en català en format electrònic és que t’has de trobar al país de venda del llibre per poder-lo adquirir i baixar-te’l. No en sé treure l’entrellat, a què treu cap oferir un llibre que només pots comprar al lloc d’origen? Després, quan aquest format ja sigui molt més estès, començaran les lamentacions. I el millor perquè aquestes no apareguin és posar fil a l’agulla i començar a pensar de manera efectiva en com poder entrar de la manera menys dolorosa en aquest mercat que és cada cop més important. A Polònia ho han entès, i tant la situació com les previsions no són pas negatives.

Comentaris

David ha dit…
Jo encara no m'hi he decidit. N'entenc els avantatges i els has exposats molt bé, però no ho acabo de veure clar. Ara, pel que veig aquí estem com sempre a la cua de tot el que tingui a veure amb la lectura. Veig sentir que algú deia que la Llibreria Catalònia havia tancat perquè la gent cada cop compra més llibres digitals. No és cert: ha tancat perquè en aquest país no es llegeix.
Salutacions.
Xavier ha dit…
Hi estic completament d'acord, amb el que dius al final. Que la Catalònia tanqui m'ha sabut molt greu, però no crec que sigui perquè la gent cada cop compra més llibres digitals. És possible que en un futur en sigui alguna de les causes, però crec que és un futur molt llunyà. A banda, com també es diu a l'entrada, l'oferta que hi ha en català o en castellà encara és insuficient i ara per ara no crec que pugui fer trontollar res. La gent que llegeix, ho seguirà fent, i seguirà comprant llibres en format paper. Els dos formats coexistiran. Jo mateix no he deixat de comprar llibres en format paper pel fet de tenir lector de llibres electrònics. De fet, fins i tot hi ha llibres que els tinc en tots dos formats. Davant d'aquesta nova situació sorgeixen molts dubtes i incerteses, i de vegades discursos apocalíptics que no tenen massa fonament. El principal problema, com molt bé dius, és que la gent no llegeix. Per aquí hauríem de començar.
Salutacions i gràcies.
Jo tampoc no he fet encara el pas al llibre electrònic, però estic convençudíssim que és un pas endavant, com ho han estat moltes de les noves tecnologies. Comparteixo la teva opinió, Xavier: els dos formats conviuran molt de temps, i sempre hi haurà qui (com jo mateix) s'estimarà més llegir un llibre de poesia en paper, però en canvi li serà més còmode llegir una novel·la o un assaig digitalitzats.
Un altre punt a favor del llibre electrònic: la possibilitat de publicar moltes coses que els editors en paper no gosarien publicar mai per por de vendre pocs exemplars i tenir pèrdues. I si hi afegim que podem accedir a milers de tesis doctorals, em sembla que, definitivament, hem d'optar per la virtualitat: cal que tinguem la capacitat de mirar cap al futur: la música enregistrada no va suprimir els concerts, ni la televisió va acabar amb el cinema. És una qüestió d'adaptació al progrés, almenys quan és positiu.
I perdoneu el rotllo!
Xavier ha dit…
Estimat Albert,

Estic d'acord amb molts dels plantejaments que has apuntat. La possibilitat que s'ampliïn fronteres de lectures i que puguem accedir a textos que fins fa poc eren molt difícils d'aconseguir és immensa. Quant a publicar textos literaris molt poc rendibles en el mercat econòmic, això pot representar una autèntica revolució, ja que modificarà radicalment una sèrie de rols als quals estàvem acostumats. El paper de l'editor, del crític, del lector... Poder ser publicat en paper encara representa prestigi, rellevància, existir en el món literari. Hi haurà d'haver, lògicamente, una sèrie de filtres de la qualitat d'una obra. I aquí ens haurem de tornar a replantejar tot el sistema actual. I finalment, hi ha la qüestió dels drets d'autor, un tema del qual encara no havíem parlat. Sembla com si el món digital signifiqués directament gratuïtat de tots els continguts. I en això, evidentment, no hi estic gens d'acord. Una persona inverteix el seu temps i el seu esforç en fer un producte determinat, i si el vull, l'he de pagar. I això ho ha d'assumir tothom.
Molts debats s'estan obrint, però crec que si hi hagués sentit comú i bona voluntat per part de tots, es podria arribar a solucions satisfactòries.

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Caure en l'oblit

Fa pocs dies ha mort el poeta rus Evgueni Evtuixenko. Uns mesos abans, vaig escriure i publicar aquest article per a la revista Caràcters. 

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia . Entro en l'enllaç . I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva , o que aquest és el seu llibre més important.  Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro , o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions

Successió (IV)

Amb aquest poema es clou el cicle Successió del poeta eslovè Uroš Zupan . SUCCESSIÓ IV Naveguem entre els anells dels planetes. Un final és el que ens dóna escalfor. Després d’un alè esqueixat hem tornat a la immensitat. Hores tranquil·les  que embassen la misericòrdia, la destrucció del pròxim i del desconegut, l’odi, voluntari o involuntari, l’espera no acomplerta, rebre i donar amor, tot això està escrit en el nostre projecte i fixen la direcció i la rapidesa de la navegació. Vénen mestres, deixen acostar-nos-hi, en els moments d’èxtasi ens deixen olorar allò que ens espera. Aleshores comencen a col·locar les seves cartes geogràfiques en la sang i nosaltres els empenyem, cauen en la galàxia, on esperaran la trobada d’un nou cos que respiri. Els que són sota nostre, que encara s’aferren als límits del seu Nom, en la mort canviaran material, potser ens atraparan algun dia. L’hemorràgia dels segons s’ha glaçat a l’esfera de les hores que mesura l’estat de l’amor. Han sobreviscut als

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czes ław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar