Passa al contingut principal

Diferents lectures


Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’Adobe Digital Editions, el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text.
No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins que aquests aspectes (de cabdal importància en la lectura de poesia) no quedessin solucionats.
Fins fa molt poc, encara no havia provat el Kindle, i fa uns dies en vaig tenir l’oportunitat (encara que també només en l’aplicació que tenen per a l’ordinador). Vaig trobar el darrer llibre de Seamus Heaney, Human Chain, en format electrònic, i vaig decidir comprar-lo. En qüestió de dos minuts ja tenia el llibre a casa. El primer que vaig sentir va ser una petita decepció. No tenia el llibre en la seva totalitat. Sí, s’ha parlat molt del tacte, i del paper i de tot plegat. Però a mi també m’interessa la disposició gràfica, la visió del poema a la pàgina, el joc de l’espai, del blanc i de la lletra. I tot això desapareix. I el que apareix són poemes tallats, he de tirar amunt i avall el cursor per intentar tenir una certa idea del poema en la seva globalitat.
No sóc cap detractor dels lectors electrònics, del format. Crec que és molt pràctic, sobretot si estem lluny dels llocs on es venen els llibres que volem (encara que esperar que t’arribi un llibre és una meravellosa sensació que també desapareix), però no es pot obviar una sèrie de qüestions. El nou format no pot, no hauria de desmuntar tota una tradició de lectura, una tradició de gènere.
I una altra qüestió, què se’n farà de la tipografia? Acabarem amb les fonts de l’ordinador o del lector? Es perdrà també la sorpresa dels exquisits treballs dels tipògrafs, com per exemple, els de tradició anglesa?

Comentaris

David ha dit…
Sembla que encara hi ha molts detalls que s'han de polir, oi? Em confesso detractor del format electrònic de totes totes per bé que n'admeto (és evident) la comoditat.
El que dius dels tipògrafs, suposo que acabarà sent una feina d'especialistes per a edicions de luxe.
Salutacions!
Xavier ha dit…
Benvolgut David,
Moltes gràcies pel comentari. Jo no en sóc detractor, però encara hi veig força inconvenients. Ara tinc llibres en format epub de l'adobe i en format azw de l'amazon per al kindle (després en mobi, però aquests el kindle els obre). Ara bé, la incompatibilitat fa que tingui les dues aplicacions a l'ordinador. I en cas que fossin lectors, hauria de tenir dos lectors diferents. Evidentment, això ara és una batalla, com va passar amb els vídeos, com ha passat amb la música. Ahir mateix vaig actualitzar el lector del kindle a l'ordinador, i la cosa ja comença a estar millor, es pot llegir en dues columnes (com si fossin dues pàgines), el diccionari integrat està molt bé. I sí, comencen les comoditats. Però per a mi, encara no és del tot clar.
Parlant dels lectors, per què posen un munt de coses per pujar el preu, que si 3G, que si Wifi, que si dues pantalles (encara que quedi molt maco), etc. Un lector hauria de ser això, un aparell per llegir, si em vull baixar un llibre, tinc moltes maneres de fer-ho, i si porto al damunt una quantitat ingent de llibres, dubto que en el precís moment en què viatjo o llegeixo tingui ganes de descarregar-me'n un altre. En fi, cadascú hi trobarà els aventatges i els inconvenients.
Quant al que comentes dels tipògrafs, doncs segurament sí que acabaran com tu dius.
Salutacions,
Xavier
David ha dit…
Caram, Xavier, em perdo amb tota això. Suposo que és com tu dius: passarà el mateix que amb la música i els vídeos i la cosa s'anirà abaratint i simplificant. De moment m'esperaré, no fos cas que d'aquí a dos dies aparegui alguna cosa nova.
Salutacions.
Estic d'acord amb tu, Xavier, i tot i que m'estimo molt els llibres en paper, no sóc detractor de la innovació. Però, com tu, espero que els fabricants decideixin apostar per una versió còmoda i respectuosa dels aparells de lectura.
Dius: "S’ha parlat molt del tacte, i del paper i de tot plegat. Però a mi també m’interessa la disposició gràfica, la visió del poema a la pàgina, el joc de l’espai, del blanc i de la lletra. I tot això desapareix. I el que apareix són poemes tallats, he de tirar amunt i avall el cursor per intentar tenir una certa idea del poema en la seva globalitat". Coincideixo totalment amb el teu punt de vista.
I pel que fa als tipògrafs, fa temps que van desaparèixer, des que es va imposar la fotocomposició. Les "caixes" i el plom són peces de museu, que potser es faran servir alguna vegada, com es fan servir de tant en tant les locomotores de vapor, per als nostàlgics.
Una abraçada.
Albert
Xavier ha dit…
Sí, Albert, els tipògrafs ja fa temps que van desaparèixer, però encara hi havia un cert gust a l'hora de fer els llibres, de triar una tipografia determinada que es convertia en marca de la casa. I ara, qui sap on anirà a parar això. A canvi, podrem llegir (segons el dispositiu, ja que no tots ho permeten) els llibres amb el tipus de lletra que ens vingui de gust. Amb tot, no existeixen les equivalències, la garamond (la bona, no la que posen al Windows) és fantàstica en paper, però un pèl enutjosa a la pantalla de l'ordinador). En fi, seria un debat bastant llarg.
David, sí, jo també hi confio. I sobretot que hi hagi el format únic. És clar que ara ja existeixen convertidors, i que pots canviar un epub en un llibre per mobi o per a Kindle, i passar un format de Kindle a pdf. Sí, però un ha de passar una estona a l'ordinador jugant amb tot això, i aleshores ja es perd una altra de les qüestions bàsiques. Si m'he de baixar un llibre, i després l'he de convertir, maleïda la gràcia.
Una abraçada a tots dos,
Xavier

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Caure en l'oblit

Fa pocs dies ha mort el poeta rus Evgueni Evtuixenko. Uns mesos abans, vaig escriure i publicar aquest article per a la revista Caràcters. 

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia . Entro en l'enllaç . I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva , o que aquest és el seu llibre més important.  Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro , o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions

Successió (IV)

Amb aquest poema es clou el cicle Successió del poeta eslovè Uroš Zupan . SUCCESSIÓ IV Naveguem entre els anells dels planetes. Un final és el que ens dóna escalfor. Després d’un alè esqueixat hem tornat a la immensitat. Hores tranquil·les  que embassen la misericòrdia, la destrucció del pròxim i del desconegut, l’odi, voluntari o involuntari, l’espera no acomplerta, rebre i donar amor, tot això està escrit en el nostre projecte i fixen la direcció i la rapidesa de la navegació. Vénen mestres, deixen acostar-nos-hi, en els moments d’èxtasi ens deixen olorar allò que ens espera. Aleshores comencen a col·locar les seves cartes geogràfiques en la sang i nosaltres els empenyem, cauen en la galàxia, on esperaran la trobada d’un nou cos que respiri. Els que són sota nostre, que encara s’aferren als límits del seu Nom, en la mort canviaran material, potser ens atraparan algun dia. L’hemorràgia dels segons s’ha glaçat a l’esfera de les hores que mesura l’estat de l’amor. Han sobreviscut als

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czes ław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar