Ja ha començat la primavera, encara no hi ha la vegetació que ens acabarà sadollant la vista i ens deixarà una intensitat verda difícil d'oblidar. Ara tenim pluja. Un dels elements que més em fascinen de la vida en aquesta part d'Europa és aquesta clara divisió de les estacions. Cada estació té els trets característics que li corresponen. Això ens ajuda a tenir paciència, a saber esperar (de vegades, però, amb moltes dificultats) el nou canvi, que serà en l'ànim i en el paisatge. Ens ajuda a no pensar que les coses són evidents, que el cel té una tonalitat blava permanent. No, aquí totes les tonalitats del gris, del blau enfosquit i enlleganyat són les que dominen la visió. Tenir estacions ens ajuda a saber que hi ha la mort i la nova naixença. El primer cop que vaig ser a Polònia ja em va colpir aquesta sensació. En vaig escriure un poema, que ara jutjaria amb massa severitat. Si el poso, és només perquè la primavera d'aquests dies m'hi ha dut.
PRIMAVERA A POZNAŃ
Quan veus ara aquest esclat de verdor,
quan olores el condensat perfum
que s’escapa, intel·ligent anguila,
de les branques acabades de néixer,
oblides l’ennegrit i fred hivern.
D’això en diries dèbil exercici
de la memòria. És molt senzill,
aquí tothom el practica, pupils
que l’experiència ha ensenyat,
subtil mestra que sap com enganyar-nos.
Per això ara fruïm d’aquest canvi
sense voler adonar-nos que és el curs
natural de les coses. La memòria
ha perdut, una altre cop, el partit.
L’hivern, com sempre, ens tornarà a sorprendre.
De Retorns de l'Est, Arola, Tarragona, 2005
Comentaris