Passa al contingut principal

Natura morta


Sembla ser que finalment ha començat la primavera. Esperada com mai enguany, ja que l'hivern s'ha anat allargassant i mai no se'n veia el final. La setmana passada a Cracòvia encara ens nevava dia sí dia també. I de cop i volta, han pujat les temperatures i la gent surt a borbolls al carrer per poder aprofitar una mica les minses hores de sol que ja podem considerar com un regal. És l'època de sortir, d'agafar la bicicleta per la ciutat sense pensar que pots acabar ple de neu, i també de trobades, de vetllades literàries. Avui he anat a una trobada de poetes de la meva generació, encara que n'hi havia algun que ja era més gran i algun altre que era de la generació posterior. Eren gairebé tots poetes que pertanyen a una línia de la poesia polonesa contemporània que ha acabat dominant el panorama actual. Conreen una poesia centrada en el món interior, en el micromón de cadascú i en les dèries expressades de la manera més explícita possible. Poetes que descriuen el que fan un dia normal, quantes vegades s'han fotut al llit amb aquest(a) o l'altre(a) però que no transmeten gaire cosa. Cap sentiment, cap sensació li queda al lector, o a l'oient. No m'ha fet ni fred ni calor. La majoria dels poemes m'han deixat del tot indiferent. I no crec que sigui un problema de generació, sinó de manera de veure el món, i de construir un món propi que, en el cas que he vist avui, és quasi inexistent. Així que en tornar a casa he seguit amb la lectura d'altres poetes, no fos cas que m'estigués convertint en un carca davant de poetes que són de la meva edat. Però, per sort, aquests altres poetes a casa m'han aportat visions que trobo molt més properes. I què quedarà, de tot plegat? La visió d'una sordidesa o l'intent d'explicar-nos el món a través de les paraules? En el meu cas, prefereixo la visió de poetes com Lucija Stupica, que és com aquesta llum del sol en la nostra tardana primavera.



NATURA MORTA

Quan el violí es va tancar a l'estoig
revestit d'una tela suau
en una aquarel·la es van trobar
dos colors
que vessaren en un altre desig.

L'estiu es va estendre per
la costa, plena de turistes,
que mig ensopits mouen les cames.
Cegada pel sol segueixo una lluerna
dibuixada en aquest tranquil cel vitri.

Per poder travessar la frontera
necessito un vessament de sons
en els colors, ombres cada cop més petites,
i la llengua de la terra passada de contraban.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Diferents lectures

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...
5 comentaris
Més informació

Riu

Jan Polkowski ha estat 19 anys sense publicar cap llibre de poemes. A finals de l’any passat va aparèixer Cantus, amb nous poemes. I va ser saludat com un dels esdeveniments poètics més importants dels darrers anys a Polònia. Aquest poema és el que obre el llibre. RIU Sóc gairebé mig segle més jove, pesco amb un bastó a la resclosa. Però m’aboco massa i al cap de no res, balandrejant-me, suro i borbollo com una ampolla buida llençada a l’aigua. La mare interromp la meva curta travessia, crida tot espantada i m’arrossega a la riba. Em desperto més tard a casa i em palpo amb molt de compte. Existeixo – trobo un tros de líber d’un salze enganxat fortament a la pell. Qui sóc, o qui esdevindré si me’l desenganxo? Aquell qui s’enfonsa i dorm? Qui mor i es desperta? Aquell qui veu i qui es desespera? Jec, nascut de nou, en uns llençols emmidonats i palpo, tancat en el tros sec de l’escorça, el passat i el futur. Per primer cop descobreixo l’arrencat pols intern de la foscor i sento el gust do...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre. 
8 comentaris
Més informació

Fidelitat (1)

Què és la fidelitat en una traducció de poesia? Com podem mesurar-la? No hi ha, en el fons, una sola fidelitat, n'hi ha moltes, de vegades s'exclouen en una traducció, d'altres, no. Fidelitat al to, a la forma, al contingut, a la veu poètica. I cada cop que el traductor s'enfronta a un poema, busca l'estratègia que, com a lector que és, creu que és més adient. Un poema és un conjunt d'elements indissolubles i, en fer una traducció, els modifiquem, i en destaquem alguns que potser no es trobaven en la intenció inicial de l'autor. Però això no vol dir que sigui una mala traducció. Hi ha una manipulació diferent dels diversos constituents del poema.
9 comentaris
Més informació

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.
6 comentaris
Més informació

Comparació

Aleksandar Ristovič . Un altre poema d'aquest excel·lent autor. COMPARACIÓ Es diu que Ulisses no estimava la mar, i que per això va ser captiu de les brises marines, de les tempestes i de les onades que són com cobrellits amb randes. El mateix en mi. No estimo la poesia però hi sóc complaent, en sóc captiu seu i al lector només puc oferir-li jo mateix. Com algú que sense parar es mou dels rems a la vela i en torna, arriscant-ho tot en una història en què no es reconeixerà enmig de les imatges triades amb cura: Jo sóc aquell porc. Jo sóc aquella maduixa a l'hort. Jo sóc el fum d'aquella pipa. Jo sóc aquella escuma a la boca. Jo sóc aquella roda. Jo sóc aquella mà per on passa la roda com si molinés la graveta paral·lela a una altra roda.
7 comentaris
Més informació

La primera víctima

La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove. La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que v...
4 comentaris
Més informació

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?
6 comentaris
Més informació

Tres col·laboracions

Tres noves petites publicacions (col·laboracions) han aparegut els últims dies. La darrera plaquette dels amics de Papers de Versàlia, amb el disseny exquisit que els caracteritza, conté dos poemes de Maciej Woźniak que he traduït. També són al blog, aquí els podeu veure separats en .pdf. Si us voleu baixar tota la plaquette, aquest és l’enllaç . A PoesíaDigital faig un repàs, bastant general (l’espai obliga), a la poesia polonesa actual, amb un itinerari que parteix dels grans poetes polonesos que crearen l’anomenada escola poètica polonesa. Aquí en teniu l’article . A La Náusea , segueixo amb els petits assaigs sobre poetes, principalment eslovens i polonesos, poc coneguts entre nosaltres. Aquest cop, la primera part d’un assaig sobre Tomasz Rózycki .
5 comentaris
Més informació

Fonaments

Amb el poema que presentem avui, acabem la segona sèrie de poemes de Leopold Staff . FONAMENTS Vaig construir en la sorra i s’esfondrà. Vaig construir en una roca i s’esfondrà. Ara començaré a construir pel fum de la xemeneia.
5 comentaris
Més informació