Sembla ser que finalment
ha començat la primavera. Esperada com mai enguany, ja que l'hivern
s'ha anat allargassant i mai no se'n veia el final. La setmana
passada a Cracòvia encara ens nevava dia sí dia també. I de cop i
volta, han pujat les temperatures i la gent surt a borbolls al carrer
per poder aprofitar una mica les minses hores de sol que ja podem
considerar com un regal. És l'època de sortir, d'agafar la
bicicleta per la ciutat sense pensar que pots acabar ple de neu, i
també de trobades, de vetllades literàries. Avui he anat a una
trobada de poetes de la meva generació, encara que n'hi havia algun
que ja era més gran i algun altre que era de la generació
posterior. Eren gairebé tots poetes que pertanyen a una línia de la
poesia polonesa contemporània que ha acabat dominant el panorama
actual. Conreen una poesia centrada en el món interior, en el
micromón de cadascú i en les dèries expressades de la manera més
explícita possible. Poetes que descriuen el que fan un dia normal,
quantes vegades s'han fotut al llit amb aquest(a) o l'altre(a) però
que no transmeten gaire cosa. Cap sentiment, cap sensació li queda
al lector, o a l'oient. No m'ha fet ni fred ni calor. La majoria dels
poemes m'han deixat del tot indiferent. I no crec que sigui un
problema de generació, sinó de manera de veure el món, i de
construir un món propi que, en el cas que he vist avui, és quasi
inexistent. Així que en tornar a casa he seguit amb la lectura
d'altres poetes, no fos cas que m'estigués convertint en un carca
davant de poetes que són de la meva edat. Però, per sort, aquests
altres poetes a casa m'han aportat visions que trobo molt més
properes. I què quedarà, de tot plegat? La visió d'una sordidesa o
l'intent d'explicar-nos el món a través de les paraules? En el meu
cas, prefereixo la visió de poetes com Lucija Stupica, que és com
aquesta llum del sol en la nostra tardana primavera.
NATURA MORTA
Quan el violí es va tancar a l'estoig
revestit d'una tela suau
en una aquarel·la es van trobar
dos colors
que vessaren en un altre desig.
L'estiu es va estendre per
la costa, plena de turistes,
que mig ensopits mouen les cames.
Cegada pel sol segueixo una lluerna
dibuixada en aquest tranquil cel vitri.
Per poder travessar la frontera
necessito un vessament de sons
en els colors, ombres cada cop més
petites,
i la llengua de la terra passada de
contraban.
Comentaris