Passa al contingut principal

Natura morta


Sembla ser que finalment ha començat la primavera. Esperada com mai enguany, ja que l'hivern s'ha anat allargassant i mai no se'n veia el final. La setmana passada a Cracòvia encara ens nevava dia sí dia també. I de cop i volta, han pujat les temperatures i la gent surt a borbolls al carrer per poder aprofitar una mica les minses hores de sol que ja podem considerar com un regal. És l'època de sortir, d'agafar la bicicleta per la ciutat sense pensar que pots acabar ple de neu, i també de trobades, de vetllades literàries. Avui he anat a una trobada de poetes de la meva generació, encara que n'hi havia algun que ja era més gran i algun altre que era de la generació posterior. Eren gairebé tots poetes que pertanyen a una línia de la poesia polonesa contemporània que ha acabat dominant el panorama actual. Conreen una poesia centrada en el món interior, en el micromón de cadascú i en les dèries expressades de la manera més explícita possible. Poetes que descriuen el que fan un dia normal, quantes vegades s'han fotut al llit amb aquest(a) o l'altre(a) però que no transmeten gaire cosa. Cap sentiment, cap sensació li queda al lector, o a l'oient. No m'ha fet ni fred ni calor. La majoria dels poemes m'han deixat del tot indiferent. I no crec que sigui un problema de generació, sinó de manera de veure el món, i de construir un món propi que, en el cas que he vist avui, és quasi inexistent. Així que en tornar a casa he seguit amb la lectura d'altres poetes, no fos cas que m'estigués convertint en un carca davant de poetes que són de la meva edat. Però, per sort, aquests altres poetes a casa m'han aportat visions que trobo molt més properes. I què quedarà, de tot plegat? La visió d'una sordidesa o l'intent d'explicar-nos el món a través de les paraules? En el meu cas, prefereixo la visió de poetes com Lucija Stupica, que és com aquesta llum del sol en la nostra tardana primavera.



NATURA MORTA

Quan el violí es va tancar a l'estoig
revestit d'una tela suau
en una aquarel·la es van trobar
dos colors
que vessaren en un altre desig.

L'estiu es va estendre per
la costa, plena de turistes,
que mig ensopits mouen les cames.
Cegada pel sol segueixo una lluerna
dibuixada en aquest tranquil cel vitri.

Per poder travessar la frontera
necessito un vessament de sons
en els colors, ombres cada cop més petites,
i la llengua de la terra passada de contraban.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Paisatge en bemoll (V)

Dušan Šarotar PAISATGE EN BEMOLL (V) El cinquè dia s'obre la porta i escric in memoriam, per a aquell que no conec. Sé que va ser un dia del tot normal, un dia capritxós d'abril, el quaranta-quatre, encara que el meteoròleg va predir Zyklon B. Tal vegada l'orquestra tocà a ple aire, després amb ells hi va haver segur aquell petit, o algú que s'assemblava molt al que un cop es trobà al passeig. Va sentir com fluïa la música, ja que no hi ha res més trist que el silenci. Tan sols un compàs trencat i s'alçaren papallones de filferro trenades, allí, vers les xemeneies al lluny, on un fum blanc s'aixeca i després llargament cau a la plana com neu tova. Sent que algú li diu, només l'amor, per consol dels no nats, pot fer un ninot de neu.

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de...

Una alenada breu

Miłosz Biedrzycki UNA ALENADA BREU És força inesperat – quan em parles per telèfon i a l'instant em ve la teva olor. Però tu seus al tren, lluny d'aquí.                                            A cada instant el tren es mou per les vies, del punt A al punt B. I sonaria bonic que digués que a cada instant sento la teva olor més forta per telèfon.                                           Però això dura tan sols un instant. Com un ruixat.

Ubykh

John Burnside neix a Dumferline (Escòcia) el 1955. Ha tingut diverses ocupacions, entre altres, va treballar deu anys com a enginyer de sistemes informàtics. Es dedica per complet a la literatura des de 1966. Ha publicat nou llibres de poemes i cinc novel·les. L'ÚLTIM HOME QUE PARLAVA UBYKH (El lingüista Ole Stig Andersen va voler buscar les traces que quedaven d'una llengua caucàsica occidental anomenada Ubykh. En sentir que només quedava un parlant va marxar per buscar l'home i va arribar al seu poble el 8 d'octubre de 1992. Malauradament, l'home, Tevfik Esenc, havia mort unes hores abans) De vegades, en aquells darrers mesos, pensava en una paraula i havia de recordar l'arbre, o els tipus de granotes, el so denotava: l'arbre en ell mateix, la granota, o l'estat de la ment i no la paraula equivalent en una altra llengua, aquell llenguatge que havia agafat els seus fills i la llum de la muntanya; les tombes que havia netejat i havia rastella...

A casa i a fora

Rachel Wetzsteon (Nova York, 1967) és autora de tres llibres de poemes. Des del primer, lligada a la col·lecció Penguin Poets i també un estudi sobre W. H. Auden. En el seu segon llibre: Home and Away , també té una esplèndida elegia per a aquest gran mestre de la poesia en llengua anglesa: In Memory W. H. Auden. A CASA I A FORA xiii Cada any casen la mar i el cel, però tu ho pots veure cada nit, quan la foscor ajunta els dos elements: l'apogeu sosté el nadir com un amant. Tothom ho considera un costum per copiar; hi ha parelles que vénen des de molt lluny per modificar el mite conjugal; però una mirada sòbria al crepuscle fa que el cínic o el romàntic que hi ha en mi juri refusar l'efecte d'anivellament que transforma els núvols en humitat i les ones ferotges en silents, puntegudes mates de color, fa que em pregunti què se n'ha fet, dels límits que importen: del cel llunyà, de l'horitzó impossible d'enfonsar.

5000 anys d'Europa 6

5000 ANYS D'EUROPA 6 Abajo las murallas ! I s'esfondren les muralles. Els pesars i les promeses de l'expansió dels centres urbans i la tinta càlida de les ombres cerquen assetgen la plaza fuerte . Arreu hi ha signes, esperem tan sols signes. Quan ens aturarem a l'estació de servei, sota els arcs de neó d'un pavelló d'esports futurista? “Perduts sense tu”, pensarem en tu i en els que “somnien tan sols en Barcelona” o en què és Gaudí per al lúdic contrast de la traceria forjada de les baranes dels balcons en diferents pisos.