Un nou poema de Dušan Šarotar , del seu darrer llibre de poemes, La casa del meu fill . Šarotar és un escriptor que cal tenir en compte, tant per la seva poesia com per la prosa. En ambdós gèneres, la memòria té una presència fonamental. HERÈNCIA Tot el que sents s’acumula en una herència, de la seva densitat relativa expressada en la unitat de l’invisible, com ara l’aire o el silenci, la solitud, en depèn l’acceleració, la velocitat de pas, d’un a un altre, de les grans paraules als fets, l’amor. Tot el que posseeixes s’esborra de la teva herència, el coeficient de la propietat és inversament proporcional a la velocitat de pas, així per exemple, la cobdícia, l’avidesa, l’enveja i la ignorància són tots valors, expressats amb un número negatiu, com els dominis. Al final queda sols la sensació, tal vegada no res, alguna cosa que sempre ens supera, això serà la nostra única herència, com una llum que s’encén en nosaltres quan al vespre apaguem el llum sobre el llit.