Salta al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta Dušan Šarotar

Herència

Un nou poema de Dušan Šarotar , del seu darrer llibre de poemes, La casa del meu fill . Šarotar és un escriptor que cal tenir en compte, tant per la seva poesia com per la prosa. En ambdós gèneres, la memòria té una presència fonamental. HERÈNCIA Tot el que sents s’acumula en una herència, de la seva densitat relativa expressada en la unitat de l’invisible, com ara l’aire o el silenci, la solitud, en depèn l’acceleració, la velocitat de pas, d’un a un altre, de les grans paraules als fets, l’amor. Tot el que posseeixes s’esborra de la teva herència, el coeficient de la propietat és inversament proporcional a la velocitat de pas, així per exemple, la cobdícia, l’avidesa, l’enveja i la ignorància són tots valors, expressats amb un número negatiu, com els dominis. Al final queda sols la sensació, tal vegada no res, alguna cosa que sempre ens supera, això serà la nostra única herència, com una llum que s’encén en nosaltres quan al vespre apaguem el llum sobre el llit.

Cementiri

Dušan Šarotar em va enviar fa uns dies el seu darrer llibre de poemes, Hiša mojega sina (La casa del meu fill) . Un llibre deliciosament editat ( aquí en podeu veure la portada) amb il·lustracions de Damian Stepančič. És un llibre força diferent a l'anterior, que ja vaig presentar en aquest blog. La concreció, la focalització en la història(es) del primer llibre deixa pas a una reflexió de caràcter més general sobre els llocs, i també sobre els objectes. Aquest equilibri del detall amb el general és l'eix de construcció de molts dels poemes. CEMENTIRI Cap dia mai no és l’adient per visitar aquest lloc, aquí no s’hi camina ni d’habitud ni per costum, allí, passat el poble, rere un marge, en el silenci dels xiprers, a dalt sobre el mar i el món, duen tots els camins. Aquí, cremat pel sol, garfullat per una fina pluja, es repeteix el nom del pare, cisellat en una pedra de casa. Enlloc no hi ha ningú, sols el record que s’evapora acabada la tempesta, i una cigala torna a anunciar-...

Aquí no hi ha cap eco

El llibre de Dušan Šarotar , Paisatge en bemoll , del qual ja hem anat presentant alguns poemes , es va publicar fa dos anys a Eslovènia. Però molt em temo que fora de les fronteres del país, per a molts lectors, tant el llibre com el seu autor no diuen absolutament res. A Europa compartim molts elements culturals, però la llengua segueix essent una barrera en alguns camps, com és el de la literatura, i més concretament la poesia. Si agaféssim una visió global de la poesia europea, veuríem que en conjunt és superior a la que podem trobar als Estats Units, però la quantitat de llengües provoca que molts poetes, molts llibres de poesia es redueixin a uns cercles cada cop més reduïts. Com els poemes d'aquest autor eslovè. Tanmateix, el problema no radica en les llengües, ja que la seva diversitat representa una riquesa. El problema rau en la visió reduïda i polititzada d'aquestes, creant una cosa tan fictícia com les literatures nacionals. SENSACIÓ DE VENT II Aquí no hi ha cap eco...

Ara, quan tot està tranquil

Dušan Šarotar SENSACIÓ DE VENT I Ara, quan tot està tranquil, com entre germans, i els últims ocells ja han volat vers l'interior, tot sembla molt més irreal. Les roselles floreixen enmig dels camps no segats d'acàcies, la pedra crema en el sol matinal de l'estiu, les abelles s'han nodrit en les flors dels saücs i l'aigua en un rierol oblidat flueix constantment vers el desconegut. Tot és com sempre, i amb tot, en aquell mateix menut núvol gris que sura en la calma del migdia hi ha alguna cosa que ha de molestar l'ull atent. Tota aquesta aparent elevació, falsa absència, que estava marcada en aquest bell paisatge evidencia el dolor, el fet que l'home, creador d'aquests colors plens, està sol.

Paisatge en bemoll (V)

Dušan Šarotar PAISATGE EN BEMOLL (V) El cinquè dia s'obre la porta i escric in memoriam, per a aquell que no conec. Sé que va ser un dia del tot normal, un dia capritxós d'abril, el quaranta-quatre, encara que el meteoròleg va predir Zyklon B. Tal vegada l'orquestra tocà a ple aire, després amb ells hi va haver segur aquell petit, o algú que s'assemblava molt al que un cop es trobà al passeig. Va sentir com fluïa la música, ja que no hi ha res més trist que el silenci. Tan sols un compàs trencat i s'alçaren papallones de filferro trenades, allí, vers les xemeneies al lluny, on un fum blanc s'aixeca i després llargament cau a la plana com neu tova. Sent que algú li diu, només l'amor, per consol dels no nats, pot fer un ninot de neu.

Paisatge en bemoll (III)

Dušan Šarotar PAISATGE EN BEMOLL (III) Tercer dia, l'hora, les onze de la nit i tres minuts, sense avisar l'aigua puja i es presenten les ones, jeu de panxa i mira com des d'un núvol que una mà desconeguda sosté. Mira de nou com es desborda el riu on entrà un sol cop. Recordà un dia de festa, quan era al seu costat, i va veure la seva pròpia ombra que s'enduia l'aigua, perquè li deien allò que l'aigua veu, mai no ho oblida. Ara totes les siluetes, negades en unes aigües tèrboles, s'esmunyen pel camí, jeuen davant les portes de les cases, sense vergonya barregen els noms i roben les paraules escrites, aviat la ciutat serà sota les aigües quan pensi que potser així és el dia del judici. I és sorprenent, enlloc no hi ha ningú que s'aixequi, tots dormen, somien, com si res no hagués passat mai.

Paisatge en bemoll (I)

Dušan Šarotar (1968) neix a Murska Sobota, una ciutat eslovena que fa frontera amb Àustria i Hongria. Va començar publicant novel·la, i el 2004 publica el seu primer poemari. També ha escrit contes, i ha fet sis documentals per a la televisió eslovena. És un dels artífexs de l'editorial Beletrina, una de les editorials de més prestigi i qualitat del país. PAISATGE EN BEMOLL I Al principi és tot com en fotografies perdudes en un trasllat, el jove, en l'ànima encara un nen, posa la mà a les tecles negres i blanques, espera, mira la partitura tancada de la col·lecció familiar, curosament reposant en la lleixa vora la finestra oberta, amb una vista al pati interior, espera com si agafés amb el pensament les primerenques flors dels cirerers que el vent porta en silenci, espera encara una estona, els dits ja cobreixen el teclat, i sent que avui no està per tocar, espera, de nou aixeca els dits freds, encara no alegres, i com de costum roda en la cadira entapissada vers la finestra, é...