abcd xavier farré

Fernando Pinto do Amaral (1960) és poeta, professor a la Universitat de Lisboa i crític literari. Ha publicat cinc llibres de poemes, el darrer dels quals és una recopilació Poesia Reunida (1990-2000). SECRET Aquesta nit he mort moltes vegades, a l'espera d'un somni que vingués de sobte i a les fosques dansés amb la meva ànima mentre tu estiguessis conduint el seu ritme ombriu en les tenebres del cos, tota l'espiral de les hores que s'erigeixen en el pou dels sentits. Qui ets tu, promesa imaginària que m'ensenya a desxifrar les intencions del vent, la música de la pluja a les finestres en el fred de febrer? L'amor m'ha ofert el teu rostre absolut, ha projectat els teus ulls en el meu cel i ara em diu en secret una paraula: el teu nom: aquella última veu de l'última estrella a punt de morir poc a poc embeguda en la meva pròpia sang i la meva sang a la recerca del teu cor.

El tema de la dona de Lot és freqüent en la literatura. La relació, en la literatura catalana, del poema de Maria-Mercè Marçal que remet a Anna Akhmàtova és prou coneguda. El poema, en aquest cas, sempre actua com un símbol, i la identificació amb un personatge femení adopta unes dimensions universals. Aquesta és una visió del poeta suec Lars Gustafsson (1936). LA DONA DE LOT No és pas veritat que no m'avissessin. Al contrari, diversos cops em digueren de no mirar enrere. Se suposa que algú que pot veure el final no en veu l'inici, però jo ho vaig fer i sento com els peus comencen a pesar-me. Es tornen ara en vidre, la sal en mi, i tan sols podré continuar uns segons més. Per a alguns és difícil no dubtar a l'últim moment. Per a alguns és difícil no fer encara una mirada enrere i quedar-se per sempre en una ciutat que, per aquesta raó, no existeix.

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

Sibila Petlevska (Zagreb, 1964) és poeta, novel·lista, dramaturga. Una veu completament aliena a les tendències de la poesia croata contemporània. NOU ULL No hem esperat que la primera cigonya travessés la teulada ni tampoc hem posat el niu a la xemeneia. S'ha esvaït el temps de les sorpreses en què era vàlida la regla que tot és nou per al nou ull. Els morts s'alcen tranquils dels morts, la gent viu sense ídols, la llibertat es du com un penjoll, no es mor per ella més que per una altra cosa, de la sang s'obté aigua, i la brea natural protegeix les orelles dels mots i de la música. El temps i l'espai es presenten en un paquet. Tots els nostres sentits, enrotllats en una bola per la por, lentament es restableixen, igual com les corbes del cervell. La vida flueix com un corrent. Hi és o no hi és: una o zero. Hem après a compartir els sentiments que eren sols nostres com un reflex a l'aigua: tants gots, tantes llunes al got.

Aquesta meravella és el que veig des de la finestra de casa. I un poema de quan enyorava aquest paisatge: SUITE DE QUATRE ESTACIONS Hivern L'estació de veritat, l'hivern mai no s'apropa per aquests entorns. Li queda massa lluny, i ja, cansat, no ens deixa ni les restes del menjar. Les fulles no es desprenen dels seus arbres (ben bé podria ser a l'inrevés). I t'és vedat imaginar figures ocultes, teies consumides, números en cerca de la forma original. Encara menys imatges com llençols després d'haver nevat tota la nit. Res d'això. El paisatge no canvia. Se't fa impalpable el cicle de la mort i de la vida. L'ull sap com la ment s'enganya, no li dóna cap visió. El nom d'hivern es converteix en llarg viatge, no pas físic, que la ment ha alimentat amb quadres plens de trampes, novel·les de germans traïts, batalles frustrades quan semblaven a l'abast. L'estació de veritat, l'hivern, altre cop ha tornat a escapolir-se. La primavera arrib

Edvard Kocbek (1904-1981), un dels més grans poetes eslovens del segle XX. Relacionat amb el moviment cristià d'esquerra i actiu políticament a Iugoslàvia. El 1951 se'l retirà de la vida política. El 1975, arran de la publicació d'una conversa amb Boris Pahor a Trieste, pateix una campanya de difamació que només es va veure alleugerida per la intervenció de Heinrich Böll. Es diu, però aquesta informació no l'he poguda comprovar enlloc, que era un dels candidats més ferms per guanyar el Premi Nobel de Literatura l'any que el rebé Czeslaw Milosz. PLOU EN LA NEGRA NIT Plou en la negra nit, el món es va fent més petit, estic dret, no em puc moure, no sé qui em salvarà. Arreu és igual de fosc, lluny, el meu cor ja no sent escalfor, tots m'han abandonat. Tan sols vosaltres, oblidats, em quedeu, us tasto lentament com una fruita amarga, menjaré i viuré.

Pura poesia. O una altra mena de traducció, si així ho voleu, perquè, al cap i a la fi, tot és traducció.

Ryszard Krynicki (1943) poeta polonès nascut a Àustria. Traductor de l'alemany (principalment, Paul Celan i Nelly Sachs). Integrant del grup de la Nova Ona. És el director de la prestigiosa editorial a5, especialitzada en poesia. POESIA VIVA La poesia és com una transfusió de sang per al treball del cor: encara que els donants ja han mort fa temps en inesperats accidents, la seva sang viu, i fa estrangeres circulacions consanguínies, i vivifica llavis estrangers. TAN SOLS LA NEU Tan sols la neu, tan sols l'aigua i el foc, tan sols la pesada terra i l'aire lleuger, tan sols els elements mortals, tan sols les coses mortes són independents de les seves obres i els seus actes

Igor Isakovski (Skopje, 1970), poeta macedoni. Director i fundador de la Institució Cultural Blesok, una de les més importants quant a la literatura dels països de l'antiga Iugoslàvia. PART DE LA UNITAT no hi havia fugida de la terra no hi havia signes, ni camins. teníem la mort al coll respirant com un gran ós famolenc i estàvem corrent descalços a través del desert a través de la terra. no hi havia fugida... així que vam començar a córrer endins de nosaltres allí et vaig trobar hi havia les paraules hi havia els sons de la pluja i del riure així que vam començar a córrer amb ells en els nostres cabells vaig trobar una paraula: “u.n.i.” part de la unitat hi havia un tren nocturn al meu cervell mentre pensava en tu i la pluja i el riure i u.n.i. no hi havia fugida fins que vam començar a córrer endins de nosaltres i lluny de la terra per decapturar les nostres fonts per alliberar la fe

Miron Bia ł oszewski (1922-1983) poeta polonès inclassificable. Se'l considera dins el moviment de la “poesia lingüística”, però fins i tot aquesta classificació li queda petita. AUTORETRAT FELIÇ No penseu que sóc infeliç. Estic content de pensar. Penseu que estic content. La consciència és un ball de l'alegria. La meva consciència balla davant una làmpara de pluja davant l'escorça de la paret davant una botiga de queviures amb una assemblea de cols davant els llavis dels amics que parlen davant la inesperada pròpia mà davant la imperforada escultura de la realitat - en la millor diversió en la pompa i en l'excelsíssima devoció del tot indivisible la meva consciència balla. i quan comenci el ball, amb el costum de cada cabdell, aniré al cel - on no se sent res, on he estat des de l'inici, abans de ser, on seré fins al final, on no seré. allí, una felicitat indescriptible. ........... Això és tot.