Altres textos, poemes, que vaig traduir l’any passat van anar a la
trobada que s’organitza des de ja fa 15 anys de Veus Paral·leles.
L’iniciador i el director de tot el projecte
és el poeta Albert Mestres. En l’edició de
2017, tres poetes polonesos acompanyaven els tres poetes en
llengua catalana. He vist des de la distància tots els passos, des
de la selecció fins a les diferents posades en escena poètiques que
han tingut lloc durant l’estada dels poetes polonesos per allà.
Per tant, les conclusions que n’extrec seran evidentment parcials,
i són més aviat unes impressions.
Crec que és un projecte molt interessant, una manera diferent de fer
conèixer altres tradicions literàries. Si a això afegim
l’al·licient que les actuacions itinerants són amb espectacle de
dansa i de recitació artística, l’atractiu que presenta és
encara més gran (potser també estaria bé jugar amb alguna
projecció, amb videoart). De tota manera, això és en la teoria, un
projecte que hauria d’haver-se ja convertit, amb les edicions que
porta, en una referència per als interessats en la poesia. Però
molt em temo que a la pràctica no es pot veure d’una manera tan
positiva. Molt em temo que la capacitat de convocatòria és ben
reduïda. I molt em temo que tot això és conseqüència d’una
sèrie de factors. El primer i determinant és la difusió que se’n
fa, o que no se’n fa, de fet. He vist alguna menció al Nuvol, en
alguna xarxa social, i poca cosa més. Però després, als actes, el
públic, per les notícies que m’han arribat, ha estat ben reduït.
Com que fa anys que soc fora, i ja quan vivia a Catalunya no havia
entrat a formar part de cap capelleta, no sé si aquest mal endèmic, que assota qualsevol literatura, dels grupuscles poètics odiant-se
mútuament hi té alguna cosa a
veure. Perquè, si he de jutjar per algunes fotos que veig en alguns
actes de poesia, principalment a la capital, però no tan sols allí,
el públic pot arribar a ser nombrós. En alguns bars concrets, en
algunes llibreries concretes, poden arribar a congregar molta més
gent que totes les «representacions» de l’edició anual de Veus
paral·leles. I això no és cap
crítica. Però sí que és una
crítica el fet que, tal
vegada, al públic nombrós d’aquests actes, se li’n refot el que
es faci en altres tradicions. Això no m’estranyaria gaire, i
tampoc no és un mal únic de la nostra literatura. A Polònia passa
una cosa molt semblant, on les traduccions de poesia potser arriben a
un percentatge d’un 10%, si hi arriba, de tot el que es publica de
poesia, que és molt, i que està ple de morralla com en altres llocs
(i també de perles).
Fet i fet, és una llàstima si
aquestes dues causes, la poca promoció i el poc interès del públic
que sí va a altres actes de poesia, són els principals motius per
aquesta minsa presència als Veus paral·leles. I
si és realment així, potser es faria necessari replantejar-se, des
de les institucions, algun canvi d’estratègia. Tenir la sort de
poder veure cada any tres poetes d’una llengua diferent hauria de
ser un al·licient per assistir-hi, per no deixar que una activitat
com aquesta, que comporta molta feina per tots els organitzadors,
vagi esllanguint-se i acabi totalment oblidada.
A partir de demà, posaré un parell
de poemes de cada un dels autors polonesos que hi van aparèixer.
Comentaris