Ryszard
Krynicki (1943) era el representant de la
generació més gran al «Veus
paral·leles». És un dels autors més importants de la generació
de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del
segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix
Krynicki, Stanisław
Barańczak, Adam Zagajewski, Julian
Kornhauser, Ewa
Lipska (que,
de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de
generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i
una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc
coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món
anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki
sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de
José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de
caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de
la generació de poetes que formaven part del moment), per anar
derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de
l’abstracció cada cop més palesa, i d’un simbolisme molt
particular. Tots dos són traductors de Paul Celan, que exerceix una
enorme influència en ells. Tanmateix, amb el passar dels anys, el
món judaic va agafant més protagonisme en l’obra del polonès.
A
banda, Krynicki porta una de les editorials de poesia més importants
de Polònia, on publica habitualment Adam Zagajewski, on ha publicat
la Poesia completa de
Herbert i on ara està traient els seus textos inèdits, i també on
va sortir aquell quasi ja mític llibre de Vista
amb un gra de sorra,
de Wisława
Szymborska, que en el moment que va guanyar el
premi Nobel, va ser el llibre-antologia de referència com a
introducció per a quasi totes les llengües.
En
tots els sentits, Krynicki és una figura indispensable per explicar
la poesia polonesa dels darrers 50
anys.
HO
RECORDARÉ
Recorda
que
soc el teu amic:
a
mi m’ho pots dir tot.
I
tu pots dir-m’ho tot.
Ho
recordaré,
pedra.
ENDUT
PEL VENT
El
vent aixeca bocins
d’un
full escrit borrosament:
una
paraula oblidada? un somni?
el
meu mut tu?
tremola
a la punta de la llengua.
SÍ,
HO
SOC
Des
de fa molts dies
que
passejo de tornada
per
l’emboirada Cracòvia
però
encara no he tornat
de
la meva rosadarena
de
la meva rosadacalcària
Jerusalem.
Segueixo
tornant
al
Mur de les Lamentacions
Segueixo
errant
pel
laberint angost
de
la Via Dolorosa
de
vegades
en
una obertura sobre meu
veig
la lluna,
segueix
encara plena.
Segueixo
errant
al
començament.
Vostè,
és jueu? –
em
pregunta un vell hassid,
segur
que més jove que jo.
Sí,
soc
poeta –
per
un cop m’agradaria respondre
però
tan sols li somric
i
dic:
Xalom,
achi!
(XI 2006)
Comentaris