Salta al contingut principal

Abans del viatge


Ahir era dia de sortir, de trobar-me amb bons amics i xerrar una estona. Normalment, no agafo els mitjans de transport, ja que tardo només una mitja hora per anar a peu als llocs que freqüento. I ahir no va ser una excepció. Quan estava caminant, vaig pensar que parlaria del fred, d’aquest hivern que ara ensenya les dents. Estàvem a -16 graus (aquest matí ens hem despertat ja amb -21 i sembla que no s’acabarà aquí). Sí, vaig pensar, parlaré del fred. 

Després, durant la conversa vam comentar les darreres novetats de poesia que havien aparegut a Polònia, especialment, les traduccions. Una antologia molt completa d’Ezra Pound, i els poemes llargs de John Ashbery (el polonès té una paraula per a aquests poemes més llargs que no són, per altra banda, èpica, així es diferencia entre un poema i un poema llarg, que té una altra paraula i pertany a una altra categoria). I vaig pensar que parlaria del llenguatge, i de com es forma la tradició literària. Ashbery i la poesia americana han tingut una influència enorme en els poetes polonesos, sobretot a partir dels canvis socials i polítics que es van produir a finals del segle passat. Sí, vaig pensar, parlaré de la tradició.

I, tot d’una, un amic que passava per allí ens va donar la notícia. Va entrar el fred de cop a tot el cos. Acabava de morir un dels grans poetes contemporanis. No parlaria del fred, no parlaria de la tradició. O potser sí, d’un altre fred, i de la tradició que es mantenia amb una de les figures de l’anomenada “escola de poesia polonesa”. Amb Wisława Szymborska, hem vist el món des d’una altra perspectiva. I hem presenciat les paradoxes que ens fan ser nosaltres. 

Segueixo sense entendre com és que en català només hi ha una antologia dels seus poemes, publicada arran de la concessió del Nobel. Després, res, el silenci, el fred. En castellà, hi és tota, gràcies especialment a les excel·lents traduccions d’Abel Murcia i Gerardo Beltrán. Esperem també que tradueixin el darrer llibre de la poeta polonesa que apareixerà aviat al mercat polonès. Ja l’han anunciat a la ràdio, on avui fan especials sobre la poeta.

És un dia trist, fred, glaçat. Però l’obra de Wisława Szymborska romandrà, ens acompanyarà, i podrem seguir sentint la seva veu. Ens queda el goig de la poesia. Valgui el següent poema, pertanyent al darrer llibre publicat de Szymborska, Aquí, com un homenatge a la gran poeta i als seus traductors gràcies als quals Wisława Szymborska és també una mica més nostra. 


ABANS DEL VIATGE

Es diu d'ell: espai.
És fàcil definir-lo sol amb aquesta paraula,
és molt més difícil amb diverses.

¿Buit i a la vegada ple de tot?
¿Hermèticament tancat, tot i que obert,
ja que no res
no se’n pot escapolir?
Perquè, si té un límit,
¿amb què coi fa frontera?

D’acord, d’acord. Però ara dorm.
És de nit, i demà tens assumptes més urgents,
fets a la teva justa i pròpia mesura:
tocar els objectes que són prop teu,
llançar mirades a la distància desitjada,
escoltar veus a l’abast de l’oïda.

Ves, i encara aquell viatge del punt A al punt B.
Sortida a les 12.40 hora local,
i sobrevolar aquests cabdells de núvols aquí
a través d’una subtil franja del cel,
una entre totes les infinites.

Comentaris

Òrfena de mestra, Xavi.
Efectivament, quan se li farà justícia i en publicarem una bona tria traduïda al català? Ben traduïda, que sone bé, ben editada, que estiga a l'abast de tothom que no la conega... Tant de bo!
Gràcies per acostar-nos-la una miqueta més.
Tot el poema, però especialment la penúltima estrofa és d'aquelles que m'apuntaré al meu quadern de grandeses poètiques.
Una abraçada!

Entrades populars d'aquest blog

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski . Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus . I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies. *** Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de fa...

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Problemes

Encara ens queda al rebost una petita col·lecció de poemes de Staff . PROBLEMES Els problemes no se solucionen, els problemes es viuen. Com els dies, un cop passats ja deixen de ser. Com un vestit molt gastat, que ja ens va molt petit, ens cauen dels braços, i a la darrera porta entres nu i lliure com l’alba.  

Sobre nostre

Abans de donar temps al blog perquè s'oxigeni, deixo un poema de Jan Polkowski . *** Sobre nostre planejaven arbres de llenya tova, donant fe als vents més lleugers: àlbers negres amb una línia de la vida curta, blancs salzes hospitalaris plens de nius de ratolins i d’ocells, fràgils trèmols malaltissos àvids de noves preses. Eren tan sols parents pobres dels prínceps de les valls boiroses i de les molsoses vessants: el roure i el til·ler de menudes fulles. Tan sols ells, arrecerats al fang acre i a la càlida sorra. Cap testimoni humà en l’alt palau de juliol. Al terra blanc d’hospital formaven amb les fulles, l’escorça i el líber encanteris i formes de la immortalitat. Saciaven la debilitat. Esperaven ells, com tu i jo, el menor gest de conciliació? L’ombra del perdó? Es nodrien de foc, vagaven vers els jardins celestials.

Poesia i traducció

Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin. Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre l...

Olla

La delicadesa del detall arriba a cims com en aquest poema de Leopold Staff . OLLA Al foc de la llar, sota l’alta protecció del curull, rodejat de planetes resplendents a les parets, cassoles i plats, com el cor del món, bull l’olla d’un fons brut i ensutjat, sense voler aixecar la tapa que tremola. Què hi bull? Ningú no ho sap. Tan sols exhala un vapor greixós d’olor intensa i tan sols les llengües daurades de les flames llaminerament llepen el saborós secret.

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.