Passa al contingut principal

Fidelitat (1)


Què és la fidelitat en una traducció de poesia? Com podem mesurar-la? No hi ha, en el fons, una sola fidelitat, n'hi ha moltes, de vegades s'exclouen en una traducció, d'altres, no. Fidelitat al to, a la forma, al contingut, a la veu poètica. I cada cop que el traductor s'enfronta a un poema, busca l'estratègia que, com a lector que és, creu que és més adient. Un poema és un conjunt d'elements indissolubles i, en fer una traducció, els modifiquem, i en destaquem alguns que potser no es trobaven en la intenció inicial de l'autor. Però això no vol dir que sigui una mala traducció. Hi ha una manipulació diferent dels diversos constituents del poema.

Comentaris

Cristian Palazzi ha dit…
Hi que són aquests constituents? paraules que diuen més del que diuen. fenómens?

És interesant sentir un traductor parlant sobre la traducció.

salutacions
Anònim ha dit…
Comparteixo al cent per cent aquestes paraules, Xavier: si traduir poesia no fos això, ens trobariem davant d'una tasca impossible, utòpica. Quan tradueixes, interpretes, de la mateixa manera que interpretes quan et trobes davant d'una obra d'art plàstica o d'una peça musical: el poeta no sempre "diu", sovint "insinua", de vegades "provoca", fins i tot pot amagar darrere d'un cert hermetisme el desig de ser interpretat no tan sols per un eventual traductor, sinó directament pels seus lectors. El traductor "trasllada" a la seva llengua el missatge que ha entès. I en el context de les teves paraules "manipulació" em sembla que s'ha d'entendre en el sentit de "joc de construcció", en definitiva, "re-construcció" i, sobretot, "re-creació".
Traduir és apropar-se i, com en tot a la vida, hi ha moltes maneres d'apropar-se a una peça literària, de "re-crear-la".
Guillem Calaforra ha dit…
Com que el text autèntic és el text original, i com que tota traducció és un altre text, és obvi que la traducció és el resultat d'un joc simultani de "submissió a" i de "revolta contra" l'original. Si en volem dir "apropiació", "manipulació" o "interpretació" no tinc res en contra. D'altra banda, crec que el bon traductor ha de ser extremament circumspecte (reticent, de fet) a emprar aquests conceptes per explicar la seva feina. Perquè massa sovint (i no és el vostre cas, altrament no estaria jo intervenint-hi...) són la coartada legitimadora que empren els traductors nefastos, els que sodomitzen els textos d'altri per projectar la seva frustració com a creadors mediocres. "Re-crear" em sembla un verb molt més exacte, sempre amb el benentès que qui realment crea és l'autor. La fidelitat, al meu parer, és l'enfocament d'intentar imaginar "com seria el text si fóssim l'autor original però escrivint en la nostra llengua" (la del traductor, és clar). Bé, no sé si em faig entendre. El tema és pelut, i no s'hauria de despatxar amb una "oda al traductor", precisament. El traductor, per a mi, és un servidor i prou, un amant del text que vol fer-li un homenatge.
Laura Dalmau ha dit…
Des del punt de vista de lectora, al llegir una poemari traduït a la meva llengua, el català, sempre tinc la certesa de saber que aquells poemes formen part de dues intencionalitats; la primera de l’autor, condensant poèticament aquell poema i la segona del traductor, interpretant aquell pot tancat per poder assaborir-lo i deixar-lo anar mitjançant un altre gust, una altra llengua.
Personalment, m’agrada trobar-me el llibre amb el poema original i el traduït al costat.
Un definició de fidelitat literària bellíssima Xavier!
Xavier ha dit…
Han aparegut intervencions i comentaris molt interessants. Moltes gràcies a tots. Manipular, sí, l'utilitzava en un sentit que no tenia connotacions negatives. Completament d'acord que es puguin utilitzar altres mots per definir el procés de transformació que, inevitablement, porta el text original a la traducció. Sí, el text "autèntic" és el que considerem original, i aleshores, la traducció és el joc simultani que indicava el Guillem.
Sempre prefereixo la versió bilingüe acarada, però les editorials són cada cop més reticents vers aquesta pràctica (les despeses es disparen).
Els constituents, uf, són realment molts, tots aquells elements que fan que el poema sigui precisament això, un poema que el diferencia de molts altres artefactes lingüístics, literaris o no. Podríem parlar dels aspectes formals, ritme, rima i altres, de la semàntica del text, de les figures retòriques utilitzades, i d'altres aspectes que són menys "tangibles", amb una definició molt poc concreta. Serien, per exemple, el to, la distància que adopta el poeta, la seva pròpia veu. El poeta, el traductor, el lector, sempre en destaquen alguns no en cada text, sinó en cada lectura.
Exemplator ha dit…
És una qüestió de límits, Xavier. Recordo alguns textos del Baranczak, per exemple, sobre la traducció de poesia que fiquen el dit a la ferida i hi furguen a pler. El vell tema de, per exemple, si la poesia rimada s'ha de traduir igualment rimada o no, ha donat rius de tinta. Personalment, no sabria què dir-ne. No crec que el traductor de poesia hagi de ser necessàriamnent poeta, però el traductor que opta per mantenir la rima en els versos rimats potser sí hauria de tenir una oïda clarament musical.Encara que, d'altra banda, reflexionar sobre aquest aapecte mena també a pensar sobre el concepte mateix de poesia, ja que aquesta no pot ser mera prosa retallada. Ara, si comencem a intentar definir què és poesia, ja hem begut oli: cada poeta n'hi dirà la seva. Jo no ho sóc, però en les meves tentines de traducció sí acostumo a orientar-me pels meus gustos i predileccions.

Gràcies al Guillem he descobert aquest bloc. Et felicito per la iniciativa. Arribo tard, però intentaré deixar-m'hi caure de tant en tant! Pozdrawiam Cie najserdeczniej. Pa!
Anònim ha dit…
Per què l'autèntic és l'original? Quin? El que ha escrit l'autor? El que llegeix un contemporani,un lector que s'encara al text cent anys després? Al cap i a la fi allò que és real és el lector. Un poema és un lloc,o una partitura, i fins i tot l'escriptor, l'autor , del text, ja només n'és això: un lector més. I el traductor és això també: un lector, un intèrpret,que diuen en música.
Anònim ha dit…
L'altre dia jo també en parlava:
http://elvertigen.blogspot.com/2008/05/tot-traduint-els-brigadistes-entre.html
Xavier ha dit…
Benvolgut anònim,
Moltes gràcies pel comentari. Sí, el que és real és el lector, però deixa'm ser una mica irreverent pels temps que corren. Tenim un text, que es pot interpretar de diverses maneres, d'acord, però hi ha uns límits per a la interpretació. Per altra banda, l'autor deixa de ser la instància suprema que dóna sentit al text, és cert, i la seva lectura és tan sols això, una lectura més. Però, en un moment determinat hi ha hagut una intenció, i aquesta intenció per part de l'autor reflecteix molts elements que condicionen aquest autor, de manera implícita o no. L'autor en pot ser conscient o no, però li atorga un sentit o li vol atorgar un sentit. Evidentment, el lector és lliure de fer la seva pròpia lectura del text, i ell mateix també estarà condicionat per una altra sèrie de circumstàncies que li seran pròpies. Però hi haurà coses que no podrà fer de cap manera. No podrà, vulguem-ho o no, atorgar una sèrie de sentits que s'allunyin del més pur sentit comú, per dir-ho d'alguna manera. La seva lectura serà, com en les partitures que esmentes, una variació sobre un tema. I no voldria oblidar encara un altre element. La tradició (en aquest cas, la tradició de la literatura, tant en el sentit de creació com en el sentit d'estratègies de lectura) determina també la nostra visió del text. Sí, el traductor serà un altre lector, que vindrà determinat pel fet d'atorgar un sentit a un text concret a través del seu llenguatge, però el pes de la tradició (i pes aquí sense cap matís pejoratiu, ans al contrari) determinarà també algunes de les seves solucions a l'hora de triar les estratègies traductològiques. En contra de Barthes, en contra de molts altres teòrics, diré una boutade i afirmaré que l'autor ha ressuscitat... En qualsevol cas, el comentari dóna per a molt, i segurament continuarem parlant-ne al blog. Però amb exemples, la teoria de la literatura és massa deutora de disciplines en què l'abstracció té el pes principal, i de vegades oblida que no podem parlar del text in abstracto sinó de textos.
Estimat Josep-Antoni,
benvingut al blog. Uf, Baranczak. La meva posició vers les seves traduccions i les seves justificacions ha anat variant força. No puc combregar amb l'autoritarisme que demana una sola sortida per a la traducció, i que sempre coincideix amb les solucions que ell adopta. No es pot negar que és un grandíssim traductor. Però Baranczak sempre sona a Baranczak. Les millors traduccions de Brodsky són les de la Krysztina Krzyzewska, i no les de Baranczak, perquè allí hi veiem la veu del gran poeta rus. El millor poema traduït de Tomas Venclova és el que va fer Milosz que, curiosament, va fer la traducció sense rima, però s'hi entreveu el to. En les de Baranczak, el que hi ha és una transformació de la veu d'un poeta, una assimilació. Bé, potser sóc ara una mica massa polèmic, ja em perdonareu avui la tirada d'impressions. Tampoc ja no podem tornar, per sort, a l'època de les grans afirmacions contundents, per molt que ens agradin o ens facin somriure. I això és el que encara fa o feia Baranczak. O com també la prosa retallada d'Auden, o fins i tot la preciosa boutade de Robert Frost sobre la traducció i la poesia: la poesia és allò que es perd en la traducció.
Trapezista,
felicitats per la teva traducció. És una versió esplèndida, i que exemplifica molt bé el que estem parlant.

Entrades populars d'aquest blog

Caure en l'oblit

Fa pocs dies ha mort el poeta rus Evgueni Evtuixenko. Uns mesos abans, vaig escriure i publicar aquest article per a la revista Caràcters. 

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice , A matéria do poema . Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui. D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice. EL PAS DEL TEMP

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia . Entro en l'enllaç . I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva , o que aquest és el seu llibre més important.  Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro , o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions

Successió (IV)

Amb aquest poema es clou el cicle Successió del poeta eslovè Uroš Zupan . SUCCESSIÓ IV Naveguem entre els anells dels planetes. Un final és el que ens dóna escalfor. Després d’un alè esqueixat hem tornat a la immensitat. Hores tranquil·les  que embassen la misericòrdia, la destrucció del pròxim i del desconegut, l’odi, voluntari o involuntari, l’espera no acomplerta, rebre i donar amor, tot això està escrit en el nostre projecte i fixen la direcció i la rapidesa de la navegació. Vénen mestres, deixen acostar-nos-hi, en els moments d’èxtasi ens deixen olorar allò que ens espera. Aleshores comencen a col·locar les seves cartes geogràfiques en la sang i nosaltres els empenyem, cauen en la galàxia, on esperaran la trobada d’un nou cos que respiri. Els que són sota nostre, que encara s’aferren als límits del seu Nom, en la mort canviaran material, potser ens atraparan algun dia. L’hemorràgia dels segons s’ha glaçat a l’esfera de les hores que mesura l’estat de l’amor. Han sobreviscut als

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com

Més sobre Tomaž Šalamun

Un parell de valoracions més de Balada para Metka Krašovec , el gran llibre de Tomaž Šalamun que a poc a poc va fent el seu camí. Tenir entre els lectors de les teves traduccions o dels teus textos un escriptor que admires i en el criteri del qual confies és sempre motiu de satisfacció. I si després en fa una atenta anàlisi i la publica, tot lloant les virtuts del text i de la traducció, el teu agraïment creix de manera exponencial. Álvaro Valverde va publicar fa un parell de dies al seu blog aquest comentari. També, Martín López Vega en va parlar al seu blog . I la paraula que els envio, a tots dos, simple, una sola, expressa molt més del que transmet el llenguatge. Gràcies.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czes ław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que