Passa al contingut principal

Fidelitat (1)


Què és la fidelitat en una traducció de poesia? Com podem mesurar-la? No hi ha, en el fons, una sola fidelitat, n'hi ha moltes, de vegades s'exclouen en una traducció, d'altres, no. Fidelitat al to, a la forma, al contingut, a la veu poètica. I cada cop que el traductor s'enfronta a un poema, busca l'estratègia que, com a lector que és, creu que és més adient. Un poema és un conjunt d'elements indissolubles i, en fer una traducció, els modifiquem, i en destaquem alguns que potser no es trobaven en la intenció inicial de l'autor. Però això no vol dir que sigui una mala traducció. Hi ha una manipulació diferent dels diversos constituents del poema.

Comentaris

Cristian Palazzi ha dit…
Hi que són aquests constituents? paraules que diuen més del que diuen. fenómens?

És interesant sentir un traductor parlant sobre la traducció.

salutacions
Anònim ha dit…
Comparteixo al cent per cent aquestes paraules, Xavier: si traduir poesia no fos això, ens trobariem davant d'una tasca impossible, utòpica. Quan tradueixes, interpretes, de la mateixa manera que interpretes quan et trobes davant d'una obra d'art plàstica o d'una peça musical: el poeta no sempre "diu", sovint "insinua", de vegades "provoca", fins i tot pot amagar darrere d'un cert hermetisme el desig de ser interpretat no tan sols per un eventual traductor, sinó directament pels seus lectors. El traductor "trasllada" a la seva llengua el missatge que ha entès. I en el context de les teves paraules "manipulació" em sembla que s'ha d'entendre en el sentit de "joc de construcció", en definitiva, "re-construcció" i, sobretot, "re-creació".
Traduir és apropar-se i, com en tot a la vida, hi ha moltes maneres d'apropar-se a una peça literària, de "re-crear-la".
Guillem Calaforra ha dit…
Com que el text autèntic és el text original, i com que tota traducció és un altre text, és obvi que la traducció és el resultat d'un joc simultani de "submissió a" i de "revolta contra" l'original. Si en volem dir "apropiació", "manipulació" o "interpretació" no tinc res en contra. D'altra banda, crec que el bon traductor ha de ser extremament circumspecte (reticent, de fet) a emprar aquests conceptes per explicar la seva feina. Perquè massa sovint (i no és el vostre cas, altrament no estaria jo intervenint-hi...) són la coartada legitimadora que empren els traductors nefastos, els que sodomitzen els textos d'altri per projectar la seva frustració com a creadors mediocres. "Re-crear" em sembla un verb molt més exacte, sempre amb el benentès que qui realment crea és l'autor. La fidelitat, al meu parer, és l'enfocament d'intentar imaginar "com seria el text si fóssim l'autor original però escrivint en la nostra llengua" (la del traductor, és clar). Bé, no sé si em faig entendre. El tema és pelut, i no s'hauria de despatxar amb una "oda al traductor", precisament. El traductor, per a mi, és un servidor i prou, un amant del text que vol fer-li un homenatge.
Laura Dalmau ha dit…
Des del punt de vista de lectora, al llegir una poemari traduït a la meva llengua, el català, sempre tinc la certesa de saber que aquells poemes formen part de dues intencionalitats; la primera de l’autor, condensant poèticament aquell poema i la segona del traductor, interpretant aquell pot tancat per poder assaborir-lo i deixar-lo anar mitjançant un altre gust, una altra llengua.
Personalment, m’agrada trobar-me el llibre amb el poema original i el traduït al costat.
Un definició de fidelitat literària bellíssima Xavier!
Xavier ha dit…
Han aparegut intervencions i comentaris molt interessants. Moltes gràcies a tots. Manipular, sí, l'utilitzava en un sentit que no tenia connotacions negatives. Completament d'acord que es puguin utilitzar altres mots per definir el procés de transformació que, inevitablement, porta el text original a la traducció. Sí, el text "autèntic" és el que considerem original, i aleshores, la traducció és el joc simultani que indicava el Guillem.
Sempre prefereixo la versió bilingüe acarada, però les editorials són cada cop més reticents vers aquesta pràctica (les despeses es disparen).
Els constituents, uf, són realment molts, tots aquells elements que fan que el poema sigui precisament això, un poema que el diferencia de molts altres artefactes lingüístics, literaris o no. Podríem parlar dels aspectes formals, ritme, rima i altres, de la semàntica del text, de les figures retòriques utilitzades, i d'altres aspectes que són menys "tangibles", amb una definició molt poc concreta. Serien, per exemple, el to, la distància que adopta el poeta, la seva pròpia veu. El poeta, el traductor, el lector, sempre en destaquen alguns no en cada text, sinó en cada lectura.
Exemplator ha dit…
És una qüestió de límits, Xavier. Recordo alguns textos del Baranczak, per exemple, sobre la traducció de poesia que fiquen el dit a la ferida i hi furguen a pler. El vell tema de, per exemple, si la poesia rimada s'ha de traduir igualment rimada o no, ha donat rius de tinta. Personalment, no sabria què dir-ne. No crec que el traductor de poesia hagi de ser necessàriamnent poeta, però el traductor que opta per mantenir la rima en els versos rimats potser sí hauria de tenir una oïda clarament musical.Encara que, d'altra banda, reflexionar sobre aquest aapecte mena també a pensar sobre el concepte mateix de poesia, ja que aquesta no pot ser mera prosa retallada. Ara, si comencem a intentar definir què és poesia, ja hem begut oli: cada poeta n'hi dirà la seva. Jo no ho sóc, però en les meves tentines de traducció sí acostumo a orientar-me pels meus gustos i predileccions.

Gràcies al Guillem he descobert aquest bloc. Et felicito per la iniciativa. Arribo tard, però intentaré deixar-m'hi caure de tant en tant! Pozdrawiam Cie najserdeczniej. Pa!
Anònim ha dit…
Per què l'autèntic és l'original? Quin? El que ha escrit l'autor? El que llegeix un contemporani,un lector que s'encara al text cent anys després? Al cap i a la fi allò que és real és el lector. Un poema és un lloc,o una partitura, i fins i tot l'escriptor, l'autor , del text, ja només n'és això: un lector més. I el traductor és això també: un lector, un intèrpret,que diuen en música.
Anònim ha dit…
L'altre dia jo també en parlava:
http://elvertigen.blogspot.com/2008/05/tot-traduint-els-brigadistes-entre.html
Xavier ha dit…
Benvolgut anònim,
Moltes gràcies pel comentari. Sí, el que és real és el lector, però deixa'm ser una mica irreverent pels temps que corren. Tenim un text, que es pot interpretar de diverses maneres, d'acord, però hi ha uns límits per a la interpretació. Per altra banda, l'autor deixa de ser la instància suprema que dóna sentit al text, és cert, i la seva lectura és tan sols això, una lectura més. Però, en un moment determinat hi ha hagut una intenció, i aquesta intenció per part de l'autor reflecteix molts elements que condicionen aquest autor, de manera implícita o no. L'autor en pot ser conscient o no, però li atorga un sentit o li vol atorgar un sentit. Evidentment, el lector és lliure de fer la seva pròpia lectura del text, i ell mateix també estarà condicionat per una altra sèrie de circumstàncies que li seran pròpies. Però hi haurà coses que no podrà fer de cap manera. No podrà, vulguem-ho o no, atorgar una sèrie de sentits que s'allunyin del més pur sentit comú, per dir-ho d'alguna manera. La seva lectura serà, com en les partitures que esmentes, una variació sobre un tema. I no voldria oblidar encara un altre element. La tradició (en aquest cas, la tradició de la literatura, tant en el sentit de creació com en el sentit d'estratègies de lectura) determina també la nostra visió del text. Sí, el traductor serà un altre lector, que vindrà determinat pel fet d'atorgar un sentit a un text concret a través del seu llenguatge, però el pes de la tradició (i pes aquí sense cap matís pejoratiu, ans al contrari) determinarà també algunes de les seves solucions a l'hora de triar les estratègies traductològiques. En contra de Barthes, en contra de molts altres teòrics, diré una boutade i afirmaré que l'autor ha ressuscitat... En qualsevol cas, el comentari dóna per a molt, i segurament continuarem parlant-ne al blog. Però amb exemples, la teoria de la literatura és massa deutora de disciplines en què l'abstracció té el pes principal, i de vegades oblida que no podem parlar del text in abstracto sinó de textos.
Estimat Josep-Antoni,
benvingut al blog. Uf, Baranczak. La meva posició vers les seves traduccions i les seves justificacions ha anat variant força. No puc combregar amb l'autoritarisme que demana una sola sortida per a la traducció, i que sempre coincideix amb les solucions que ell adopta. No es pot negar que és un grandíssim traductor. Però Baranczak sempre sona a Baranczak. Les millors traduccions de Brodsky són les de la Krysztina Krzyzewska, i no les de Baranczak, perquè allí hi veiem la veu del gran poeta rus. El millor poema traduït de Tomas Venclova és el que va fer Milosz que, curiosament, va fer la traducció sense rima, però s'hi entreveu el to. En les de Baranczak, el que hi ha és una transformació de la veu d'un poeta, una assimilació. Bé, potser sóc ara una mica massa polèmic, ja em perdonareu avui la tirada d'impressions. Tampoc ja no podem tornar, per sort, a l'època de les grans afirmacions contundents, per molt que ens agradin o ens facin somriure. I això és el que encara fa o feia Baranczak. O com també la prosa retallada d'Auden, o fins i tot la preciosa boutade de Robert Frost sobre la traducció i la poesia: la poesia és allò que es perd en la traducció.
Trapezista,
felicitats per la teva traducció. És una versió esplèndida, i que exemplifica molt bé el que estem parlant.

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

El missatge del senyor Cogito

Enguany se celebra l'any Herbert a Polònia. Per aquesta ocasió, el Consolat de Polònia a Barcelona organitza una sèrie d'activitats . Fa alguns dies que en va fer la inauguració oficial i durant el 2008 hi haurà conferències, concerts, exposicions, relacionats amb la figura del gran poeta polonès. També hi haurà novetats editorials, com la publicació dels dos llibres d'assaigs més importants de Zbigniew Herbert: Un bàrbar en el jardí i Naturalesa morta amb fre . Us deixo un dels poemes més emblemàtics de Herbert, que he traduït per a l'ocasió. EL MISSATGE DEL SENYOR COGITO Vés cap a on anaren aquells al fosc confí vers el velló d’or del no res el teu darrer premi vés ben dret enmig dels que van de genollons enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols et salvares no pas per viure et queda poc temps n’has de donar testimoni sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent en el recompte definitiu només això té importà...

Retorn de les paraules

"En l ’emigració també es pot observar un fenomen curiós, que anomeno el retorn de les paraules. Les paraules oblidades, que ja no utilitzem en la nostra vida actual, tornen a la consciència en forma de records. En realitat, només n’ha quedat el contingut sonor; el sentit usual ja fa temps que se n’ha evaporat. Una paraula així ja no és la veu de la vida, sinó el seu eco. És una conquilla buida en què de vegades es pot sentir el bramul de la vida. Ens l’acostem a l’orella: evidentment, sona. De vegades fins i tot amb molta més bellesa que abans, quan era un organisme viu ple. La paraula-record sovint també significa una cosa diferent que antany, en el país d’origen. I així, els records omplen la imaginació de l’emigrat. No tan sols els records dels llocs abandonats, de les persones que hi deixàrem, sinó els records de coses moltes vegades banals, que en la llunyania han cobrat importància. Aquesta imaginació també l’omplen les paraules que només s’han sentit abans d’emigrar. Aques...

Gueto: una mare

Els textos que tenen com a punt de partença una tragèdia, especialment els que fan referència a l'Holocaust, ens posen sempre davant del problema de poder jutjar-ne la seva vàlua artística. El component moral n'estableix una barrera. I tant si els valorem de manera positiva com negativa, ens queda la recança d'haver comès, nosaltres mateixos, un acte que considerem poc sincer, ja que no tan sols els aspectes literaris o artístics són el centre de discussió. Anna Świrszczyńska (1909-1984) va néixer a Varsòvia. Amb dos volums de poemes, publicats en 1972 i en 1974 va establir una autèntica revolució en la poesia polonesa. El gran avalador de la seva poesia, tant a Polònia com als Estats Units, va ser Czesław Miłosz, que va escriure fins i tot un llibre d'assaigs dedicat a la seva poesia. GUETO: UNA MARE Agafant fort el nadó mig ofegat pel fum, va córrer tot cridant per les escales d'aquella casa en flames. Del primer pis al segon. Del segon al tercer. Del tercer al qu...

Amor després de l'amor

Què es pot dir de Derek Walcott (1930, Castries, Saint Lucia) que no sigui sempre massa poc? Quan penso en la seva poesia, la primera paraula que ve a la ment és “Festa”. La poesia de Walcott és una festa del llenguatge, de la imatge, una festa en tots els sentits. AMOR DESPRÉS DE L'AMOR Arribarà el temps quan, amb alegria, et saludaràs a tu mateix arribant a la teva porta, al teu mirall, i us somreireu per la vostra arribada. I et dirà, seu aquí. Menja. Tornaràs a estimar l'estranger que vas ser. Regala't vi. Regala't pa. Retorna't el cor a tu mateix, a l'estranger que et va estimar tota la vida, a qui has ignorat per un altre que et coneix de cor. Agafa les cartes d'amor de la lleixa, les fotografies, les notes desesperades. Desenganxa la teva imatge del mirall. Seu. Celebra la teva pròpia vida.

La teva carta

Agnieszka Kuciak és una poeta de producció lenta. Fins ara ha publicat dos llibres de poemes, bastant breus ambdós. Però alguns dels seus poemes poden ser bones companyies durant força temps. La teva carta m’ha trobat de nou enmig de paraules. Com va tot? Una remor de diccionaris. Capa rere capa grato la foscor d’un fresc en un santuari. O viatjo a unes antípodes agradables amb una petita barqueta de paper. De nou enmig de paraules. Tinc molta feina, ja que els autèntics encanteris queden anotats en un llenguatge que no existeix. Sé que existeixen perquè n’experimento els miracles quotidians: ell viu i la bèstia torna al mar. En els matins clar ja es nota la primavera. Aprenc un llenguatge que no existeix.

Metre

Un poema del primer llibre que va publicar Agnieszka Kuciak , el 2001. El poema, però, està datat el novembre de 1996. Bon senyal. O no? En aquesta qüestió no ens serveix de res cap recepta. Hi ha autors que no tarden gens en escriure llibres de poemes, i que els publiquen un rere l’altre. Sembla que funcionin com una olla exprés, que va traient el vapor a una velocitat increïble, perquè a dins la condensació és massa alta. D’altres, en canvi, són poetes de cocció lenta, van esperant que els textos facin xup-xup i després els treuen. Tant en un cas com en l’altre, trobem plats al punt de cocció, passats o encara un pèl crus. En el cas de la poeta i excel·lent traductora polonesa, em declino per assaborir-los al punt. METRE De vegades, això és com una tornada. Abans de travessar el llindar, els gossos amb la cua aparten els anys d’absència. De nou podem amanyagar les seves grenyes, la taula vella, la granellor de la paret estimada amb el regle – mapes de dates i de noms on ens mesuraven...

Peter Semolič

Peter Semolic (1968) és eslovè. La seva poesia és qualifcada com “nova simplicitat”. Poemes amb elements quotidians que ens transporten a l'essència d'un mateix. GRAN CIUTAT Em construeixo. Lentament. De mot a mot, de vers a vers. Els llençols ballen diferent en els cops de l'aire. És migdia passat. El meu estatus és de llogater, estranger. Què quedarà rere meu quan em traslladi? Taques d'oli bullent a la paret ran de la porta. Això és tot el que deixaré al meu successor? Dius: “Saps on rau la bellesa d'una gran ciutat? En la multitud de fets que passen com blens.” El poema és la meva única estrella fixa. Encara que sotmesa al temps, és com una pedra en l'herba, en la tardor inscrita, en el pansiment, en la mort.

Fragment: nit: Cassiopea

Un poema de Gregor Podlogar d’un llibre de l’any 2010. A l’interior, s’indica el tiratge, 300 exemplars. Molt realista per a un volum de poesia, independentment de la llengua en què s’escrigui. FRAGMENT: NIT: CASSIOPEA Com arribar a l’altra riba? La gent que és tan a prop, es troba de nou. Qui ha cobert tots aquests camins? On és la frontera? Per què hi ha de nou una nau? La magnitud de plata se’n va a través de fluxos de llum.

Montgomery

Agnieszka Kuciak (Poznań, 1971) és poeta, professora, traductora. Va publicar el primer llibre l'any 2001. El seu segon llibre Països llunyans , és un creuament d'una espècie d'heterònims amb un pastitx postmodernista. Quant a les seves traduccions, excel·leix la versió que ha fet de la Divina Comèdia. Montgomery, el poema que apareix al blog, fa referència a la Plaça Montgomery, de Brussel·les. MONTGOMERY És com un pla en Braille i les espatlles d'una font, com una ombra que vola rere una rossassa forjada, com un somni de la Secessió rere un mur alt que segueix essent discutit pels successors, què hi ha de bell aquí? I rodeja una roca, blancs brucs i un boix, els plomalls de l'herba. *** Aquí sota les escales del metro les fulles somiquen. Quant al sofriment, confien en els antics mestres. La terra vibra pels viatges que pateix i als funcionaris de la Unió els pertorba el son. Encara dura el temps del Congo, un crepuscle rosat, una serie...