Passa al contingut principal

Estel polar

En aquest poema, de Peter Semolič, hi ha una sèrie d’elements que m’han cridat l’atenció. Un, per exemple, és el primer vers, aquesta imatge de la llum plovisquejant. Després, tot el tema de la naturalesa. Els que hem crescut en ambients rurals, i teníem els camps o la muntanya ben a la vora, que després hem anat abandonant per altres paisatges, sempre portem dins com una espina que activa els records relacionats amb la terra, els arbres. Amb tot, com ja vaig deixar escrit en un poema, el meu desconeixement va arribar a convertir-se, més tard, en la petita punxada d’una altra espina. També trobo en aquest poema la relació amb el primer llibre de Seamus Heaney, que va ser per a mi una autèntica revelació. I, finalment, que a banda de tots aquests elements, lligats a una lectura completament personal, el poema segueix tenint una gran força d’evocació. En el fons, el que ha de fer qualsevol bon poema.


ESTEL POLAR

La llum suau de l’estiuet de Sant Martí plovisqueja sobre Barje.
Ma mare em diu que abans aquí s’estenien camps
de blat. Abans... un adverbi que cada cop més
s’esquitlla en el meu vocabulari. En el meu “abans”
els pagesos segaven regularment l’herba. No era
com ara, quan Barje està més i més abandonat
a si mateix, quan de tardor a tardor tot torna
més i més a lloc, a la seva essència verda.
Seria maco si pogués creure en la naturalesa,
si el temps estival es fixés amb el ritme de la respiració.
Mon pare em portava al bosc i m’ensenyava els arbres:
això és un faig; això, un roure, castanyers, un vern.
El veig en el retrovisor del meu esperit
fent cistells de vímet, com amb els gestos
i les paraules traça un mapa dels racons amagats
dels bolets. Un cop assenyalà l’estel polar i va dir:
“Si et perds, busca l’estel polar i segueix-lo.
L’estel polar et durà pel bon camí.”
Potser sóc injust amb ell quan penso
que realment ell creia en les seves paraules i que creia
que s’atenyia l’essència de les coses, la seva veritable
naturalesa, anomenant-les.
La naturalesa obsedia la meva família.
Estàvem del tot convençuts que moriríem
si tot d’una ens prohibissin anar a buscar bolets,
pescar amb nus, pujar als arbres, fer muntanyisme,
aixecar-se aviat i observar la boira
que peresosament s’estén sobre Barje.
Ma mare observa els meus costums urbans, com si
fos l’any 1900 i la nostra vida fos
el tema d’un conte rural d’aquells anys.
No em creu quan li explico La mort d’un naturalista
de Heaney, quan li explico el concepte
de l’admiració per la naturalesa i
les circumstàncies històriques de la seva formació.
“Abans aquí s’estenien camps de blat” diu,
i dient això potser pensa que cal corregir la naturalesa.
La llum suau de l’estiuet de Sant Martí plovisqueja sobre barje,
cada cop més abandonat, cada cop més retornat a si mateix.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Albert Lázaro-Tinaut ha dit…
Benvolgut Xavier, tornes al blog amb un poema extraordinari que, sens dubte, té una lectura diferent des dels ulls d'un urbanita, com jo, i des dels qui heu viscut en comunió amb la naturalesa. En tot cas, el poema m'ha arribat com un buf d'aire nou, com el buf d'un instrumentista capaç de treure notes agradabilíssimes per a l'oïda i per a l'esperit. I això, des de la ciutat grisa, s'agraeix moltissim.
Una abraçada.
8 de febrer del 2010, a les 13:43
Xavier ha dit…
Estimat Albert,Moltes gràcies pel comentari. Sí, torno al blog, de fet, no el deixo, però sí que hi haurà enguany menys entrades, altres feines em reclamen. El poema és excel·lent, i sí, admet les diferents lectures. Una abraçada.
9 de febrer del 2010, a les 9:46
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Diferents lectures

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...
5 comentaris
Més informació

Riu

Jan Polkowski ha estat 19 anys sense publicar cap llibre de poemes. A finals de l’any passat va aparèixer Cantus, amb nous poemes. I va ser saludat com un dels esdeveniments poètics més importants dels darrers anys a Polònia. Aquest poema és el que obre el llibre. RIU Sóc gairebé mig segle més jove, pesco amb un bastó a la resclosa. Però m’aboco massa i al cap de no res, balandrejant-me, suro i borbollo com una ampolla buida llençada a l’aigua. La mare interromp la meva curta travessia, crida tot espantada i m’arrossega a la riba. Em desperto més tard a casa i em palpo amb molt de compte. Existeixo – trobo un tros de líber d’un salze enganxat fortament a la pell. Qui sóc, o qui esdevindré si me’l desenganxo? Aquell qui s’enfonsa i dorm? Qui mor i es desperta? Aquell qui veu i qui es desespera? Jec, nascut de nou, en uns llençols emmidonats i palpo, tancat en el tros sec de l’escorça, el passat i el futur. Per primer cop descobreixo l’arrencat pols intern de la foscor i sento el gust do...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils.  A L’ARMARI DE L’ÀVIA A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos.  Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci. Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...
3 comentaris
Més informació

El dia s'estava acabant

Joanna Wajs va néixer a Varsòvia en 1979. És poeta, prosista, crítica literària i traductora, principalment de literatura italiana. Ha publicat un llibre de poemes, en 2005, i entre els autors que ha traduït hi ha Italo Calvino o Dino Buzzati. EL DIA S'ESTAVA ACABANT passàvem per una prada el dia s'estava acabant i la terra tremolava sota el pes de l'estiu ens érem alternativament propers i desconeguts com mai fins aleshores per un instant ens va mirar una llebre grisa i quan va desaparèixer en el blat movedís s'endugué amb ella el que va veure qualsevol cosa que volgués dir això el fum sec de les fogueres la verdor fangosa de l'estany i nosaltres si és que vam ser tant importants com la boira del camp potser en els seus ulls es difuminà aquesta imatge - un migdia d'estiu, dues persones, el blat- o potser eternament creuarem la prada i res no canviarà en aquest retrat doble per molt que vulguem
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.
2 comentaris
Més informació

Sobre poetes

Fa uns dies, l’especial sobre els nous poetes de El País , i les reaccions que van aparèixer principalment en alguns blogs, em van fer passar unes estones ben divertides. Reconec que l’especial va destinat a un públic determinat, en aquest cas, a un públic que no llegeix habitualment poesia. Dit això, hi ha una sèrie de qüestions que s’haurien de tenir en compte per no enganxar-nos els dits. Normalment, els blogs han criticat que els poetes hagin cedit a aquesta mena de circ (sempre en paraules dels crítics). Sense tenir en compte que tots sabem què fan els diaris, i que manipulen impunement la informació que reben. Han criticat que hagin posat com a models. Doncs, per què no? Això és tan sols un petit aspecte de la superfície. Però a més, ens està donant un indicatiu de com és el poeta actual. S’ha acabat, per sort, la imatge del poeta decadent, del poeta simbolista, i el poeta modern és una persona plenament inserida en la societat. És més, en alguns casos vol ocupar alguns llocs de ...
2 comentaris
Més informació

Perdre i recuperar noms

En l’entrada anterior, comentava que en un poema ja havia deixat escrit la meva desconeixença, en el fons, de la naturalesa que em rodejava . M’omple d’admiració quan veig algú que sap posar el nom adequat als arbres, a les plantes. La llengua que atorga el poder. Quan s’anomena algun arbre, alguna flor, algun fruit, algun animal, s’estableix directament un diàleg amb ells. Un diàleg que pot ser en diferents llengües. Són aquestes les que determinen la nostra realitat. Tinc un diàleg a partir d’una sèrie de paraules que només conec en polonès, per exemple (el seu corresponent en català és només una sèrie de lletres unides que trobo en un diccionari, però que fins aquell moment no em deia absolutament res). Però no és només en aquest cas, també establim diferents diàlegs amb les paraules que coneixem en més d’una llengua. Per a mi, The Wind Among the Reeds (un títol que sempre m’ha fascinat) i El vent entre els joncs són dues evocacions molt diferents, independentment de la meva lleng...
3 comentaris
Més informació