En aquest poema, de Peter Semolič, hi ha una sèrie d’elements que m’han cridat l’atenció. Un, per exemple, és el primer vers, aquesta imatge de la llum plovisquejant. Després, tot el tema de la naturalesa. Els que hem crescut en ambients rurals, i teníem els camps o la muntanya ben a la vora, que després hem anat abandonant per altres paisatges, sempre portem dins com una espina que activa els records relacionats amb la terra, els arbres. Amb tot, com ja vaig deixar escrit en un poema, el meu desconeixement va arribar a convertir-se, més tard, en la petita punxada d’una altra espina. També trobo en aquest poema la relació amb el primer llibre de Seamus Heaney, que va ser per a mi una autèntica revelació. I, finalment, que a banda de tots aquests elements, lligats a una lectura completament personal, el poema segueix tenint una gran força d’evocació. En el fons, el que ha de fer qualsevol bon poema.
ESTEL POLAR
La llum suau de l’estiuet de Sant Martí plovisqueja sobre Barje.
Ma mare em diu que abans aquí s’estenien camps
de blat. Abans... un adverbi que cada cop més
s’esquitlla en el meu vocabulari. En el meu “abans”
els pagesos segaven regularment l’herba. No era
com ara, quan Barje està més i més abandonat
a si mateix, quan de tardor a tardor tot torna
més i més a lloc, a la seva essència verda.
Seria maco si pogués creure en la naturalesa,
si el temps estival es fixés amb el ritme de la respiració.
Mon pare em portava al bosc i m’ensenyava els arbres:
això és un faig; això, un roure, castanyers, un vern.
El veig en el retrovisor del meu esperit
fent cistells de vímet, com amb els gestos
i les paraules traça un mapa dels racons amagats
dels bolets. Un cop assenyalà l’estel polar i va dir:
“Si et perds, busca l’estel polar i segueix-lo.
L’estel polar et durà pel bon camí.”
Potser sóc injust amb ell quan penso
que realment ell creia en les seves paraules i que creia
que s’atenyia l’essència de les coses, la seva veritable
naturalesa, anomenant-les.
La naturalesa obsedia la meva família.
Estàvem del tot convençuts que moriríem
si tot d’una ens prohibissin anar a buscar bolets,
pescar amb nus, pujar als arbres, fer muntanyisme,
aixecar-se aviat i observar la boira
que peresosament s’estén sobre Barje.
Ma mare observa els meus costums urbans, com si
fos l’any 1900 i la nostra vida fos
el tema d’un conte rural d’aquells anys.
No em creu quan li explico La mort d’un naturalista
de Heaney, quan li explico el concepte
de l’admiració per la naturalesa i
les circumstàncies històriques de la seva formació.
“Abans aquí s’estenien camps de blat” diu,
i dient això potser pensa que cal corregir la naturalesa.
La llum suau de l’estiuet de Sant Martí plovisqueja sobre barje,
cada cop més abandonat, cada cop més retornat a si mateix.
Comentaris
Una abraçada.