25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu.

UN LLOC DIFERENT

[...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més.
La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes són totalitats malgrat els detalls de què es composen. Sense aquesta contradicció interna entre el que és fragmentari i ple de detalls i la totalitat el poema no pot avançar. Queda inert. En el poema “Pluja”, del llibre Les hores, observem aquesta lluita interna, i el poeta la du al mateix cos del poema. Per tant, és una lluita en dos fronts, la de la creació del poema i la del missatge del poema [...]

[...] La veu de Salvador Espriu és confident, i a la vegada plena de seguretat, com un mentor guiant-nos pels camins de la incertesa. No hi ha cap plany, no hi ha cap exaltació, la serenor s’erigeix com una virtut fins i tot a l’hora del dubte. Una veu que no encaixava de ple en les tendències de l’època dins la seva tradició. Uns anys més tard, en la recerca de la meva tradició, ja no formada per una sola llengua sinó per individualitats, els poemes de Salvador Espriu es van resituar al costat d’altres veus, com la del poeta anglès Geoffrey Hill. Van adquirir noves tonalitats, noves lectures que em seguiren guiant per viaranys estranys i familiars alhora. Com en tornar a casa, i veure que les pedres que havia deixat pel camí, ben diferenciades, m’assenyalaven una nova ruta. Abans d’arribar.

PLUJA

No ve d’enlloc. Partir?
No hi ha paraula màgica que trenqui
aquest costum de l’ull, aquest silenci
sonor de dards. La primavera, el luxe
dels anys i de la llum, ara es perdia
en el camí vençut. Les esperances
han mort a temps. Tot és de nou perfecte
al llarg de la buidor: la lenta pluja
no va a cap banda.

Comentaris

Albert Lázaro-Tinaut ha dit…

La teva anàlisi, l'anàlisi del poeta que cerca en la veu d'un altre poeta, té el to ideal per parlar de Salvador Espriu. "La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món." Encara que pugui semblar obvi per als qui ens endinsem en la creació poètica, no ho és tant, i per això destaco aquestes paraules teves.
Gràcies, Xavi, i una abraçada cordial.

22 de febrer del 2010, a les 13:37

Víctor Pàmies i Riudor ha dit…

Xavier, gràcies per fer-nos un tast d'un article encara no publicat. Tota una exclusiva!

25 de febrer del 2010, a les 13:31

Xavier ha dit…

Benvinguts,
Moltes gràcies pels vostres comentaris. Espero que també us agradi el text sencer que sortirà aviat.

1 de març del 2010, a les 19:16

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...

Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Més informació

Nou

Aleš Šteger NOU T’han quedat les mans buides i una nou a les mans. D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia, però després tot et prem i saps que has de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure. Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa, has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca. El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques. La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit. I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera, que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits i els sentits són cada cop més sencers. El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final, la closca creix i al voltant teu es fa ...

Més informació

Maneres d'enviar cartes

Gossos silenciosos és el títol del darrer llibre de Roman Honet, que els darrers anys sembla que hagi revifat amb la seva producció poètica, amb un ritme de quasi un llibre per any. MANERES D’ENVIAR CARTES el viatge des de la mort es diferencia per la tornada i la manera d’enviar cartes. com si no passessin ni la vida ni el temps, si ha de ser així. la frontera rau en l’espera, a diferenciar les mesures entre traçar un recorregut i posar la darrera paraula: he mort en molts llocs, hauria estat millor si hagués mort només en un, almenys sabries on m’has de plorar. o: me’n vaig, tornaré demà. per tant, si és que ha de ser així, les cartes del viatge tenen un llarg camí, les cartes de la mort mai no s’acaben

Més informació

Un esquer de franc

Natalia Malek neix l’any 1988. Ha publicat dos llibres de poemes, un dels quals ha estat nominat a un dels premis de poesia més importants de Polònia. I l’any passat va publicar el tercer, que li ha valgut una altra nominació, en aquest cas per al Premi Szymborska, que es donarà a principis de juny. Aquest llibre, a banda de la particularitat dels poemes, d’un estil que trenca les expectatives del lector, també juga amb altres elements. Hi ha fotografies d’Anna Grzelewska. I la distribució dels poemes està alineada en la part baixa de la pàgina, segons l’editor de la col·lecció on ha publicat Malek el seu llibre, només amb ella han fet una excepció a la tipografia i a la distribució del text en la pàgina. UN ESQUER DE FRANC Ho intentem a distància. Algun conegut ha tingut el mateix? Pregunto sobre un cuc. Algú hi ha pensat, en ells, seriosament. Abans. Segurament Eliot. Les llàgrimes de la terra , sona com Eliot, això? O potser algun canadenc, (depenent d...

Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Més informació

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wis ława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser e l seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk. PSALM XXVII finals ...

Més informació

Un pati escolar

Un poema del segon llibre de Magdalena Bielska , publicat enguany. En aquest llibre segueix la tendència de l’anterior, la barreja de la quotidianitat amb allò que és intangible i l’intent d’embocadura en una revelació, en una epifania. La traducció que presento és més aviat una versió força adaptada. En el vers “Al pati abans hi havia terra i pols”, en l’original segueix “pols al pati”. En polonès es distingeix la pols que fa la terra de la pols que trobem a les cases, la brutícia. I també es diferencia el lloc (el pati, amb dos noms diferents en polonès) de l’acció de sortir a esbargir-se quan hi ha una pausa entre les classes. Així com esbargir-se és una paraula que em remet directament a la meva infantesa, “esbarjo” el percebo com una de les paraules que després hem afegit al nostre vocabulari. Quan anava a escola, mai no anava a esbarjo, o mai no tenia l’hora d’esbarjo, el que dèiem era “anar al pati” o “l’hora del pati”. Com que el tema del poema remet a moments de la infantesa, ...

Més informació

Joc i diversió a l'aire lliure

Jerzy Jarniewicz va treure l’any passat el seu darrer llibre, Nits buides , i fa un parell de setmanes es va saber que havia guanyat el premi de poesia de la ciutat de Gdynia. És un gran llibre, un dels millors dels darrers anys en la literatura polonesa, i el que m’estranya és que no hagi estat nominat a més premis. JOC I DIVERSIÓ A L’AIRE LLIURE Això va ser el dia que va córrer cap a ella: andana tres, via sis, la ciutat en ple migdia, amb aigua per al viatge, però havia triat viatge sense aigua. Un cel sense núvols. Un torrent sense pedres. I una finestra amb vistes als camps daurats de blat, tots en el foc del sol, infinits, fins a les fronteres de Varsòvia.

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog