Passa al contingut principal

Molls de roca

***

André Aciman. Fa uns anys, vaig comprar el llibre Letters of Transit (Reflections on Exile, Identity, Language and Loss) un recull d’articles escrits per André Aciman, Eva Hoffman, Bharati Mukherjee, Edward Said i Charles Simic. Evidentment, la inclinació positiva vers els autors que ja coneixia no em va decebre. I a més, encara vaig trobar alguna sorpresa. Potser el text que em va captivar més va ser el d’Aciman. Ara, estic llegint Out of Egipt: A Memoir. Després d’estar sota l’influx de la cultura centreeuropea, on predominen els jueus asquenasites, la visió sefardita representa una alenada, una visió diferent, una possibilitat de contrastar la història, la cultura, una possibilitat de buscar-se un mateix davant la definició dels altres.
I a més, ens podem delectar amb la reflexió del llenguatge, de les paraules, amb perles com la següent:

“Que n’és, de petit, aquest món, van consentir. Entre elles, parlaven en judeocastellà, una llengua que dominaven perfectament (encara que, tant l’una com l’altra, mantenien que parlaven en espanyol). Ho van descobrir a la parada del peix, quan esclarien per què aquell dia els molls de roca no eren frescos, i va resultar que, a pesar de saber sis o set llengües, el nom del moll de roca només el sabien en judeocastellà.”

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habit

La tragèdia de l'estètica...

Una de les qüestions més interessants per a un teòric de l’art és el problema de la relació recíproca entre la creació artística espontània i la reflexió, l’estudi de la relació que sorgeix entre l’esclat lliure de la inspiració creativa i l’anàlisi que mostra els elements separats que formen part del producte de la inspiració poètica, valorant-los i classificant-los. [...] Quan diem: “Aquest quadre no té una bona composició”, diem en altres paraules que aquella obra d’art no és uniforme, que li falta aquella unitat en què els diferents elements compositius, com per exemple, els colors i les línies, formen una certa totalitat. [...] La creació és una síntesi sui generis, que constitueix l’expressió dels nostres estats més enllà dels conceptes, mentre que la reflexió crítica és una anàlisi que separa els elements d’una certa totalitat partint dels filtres del nostre intel•lecte a través del mecanisme dels nostres conceptes. Bolesław Miciński, “La tragèdia de l’estètica dels artistes

Fonaments

Amb el poema que presentem avui, acabem la segona sèrie de poemes de Leopold Staff . FONAMENTS Vaig construir en la sorra i s’esfondrà. Vaig construir en una roca i s’esfondrà. Ara començaré a construir pel fum de la xemeneia.

Estel polar

En aquest poema, de Peter Semolič , hi ha una sèrie d’elements que m’han cridat l’atenció. Un, per exemple, és el primer vers, aquesta imatge de la llum plovisquejant. Després, tot el tema de la naturalesa. Els que hem crescut en ambients rurals, i teníem els camps o la muntanya ben a la vora, que després hem anat abandonant per altres paisatges, sempre portem dins com una espina que activa els records relacionats amb la terra, els arbres. Amb tot, com ja vaig deixar escrit en un poema, el meu desconeixement va arribar a convertir-se, més tard, en la petita punxada d’una altra espina. També trobo en aquest poema la relació amb el primer llibre de Seamus Heaney, que va ser per a mi una autèntica revelació. I, finalment, que a banda de tots aquests elements, lligats a una lectura completament personal, el poema segueix tenint una gran força d’evocació. En el fons, el que ha de fer qualsevol bon poema. ESTEL POLAR La llum suau de l’estiuet de Sant Martí plovisqueja sobre Barje. Ma mare

El mapa...

He estat uns dies desconnectat completament. Sense connexió a internet sembla com si no estiguéssim al corrent de res. I en canvi, omplim el temps amb coses de vegades molt més útils. Com els dies que he estat sense connexió aquesta setmana que acabem. I acabem també el mes amb un altre poema de George Szirtes . *** El mapa sempre està cremant. Es consumeix amb força ostentació, ciutats imaginades de color fugitiu, canviant la llum a les teules, les cares a les finestres, mans als panys, peus en els tramvies i busos, roba en piles pudents en corredors buits, les sonoritats de les tafaneries i les salutacions. Els meus amics i jo ens trobem en restaurants, ens queixem dels temps durs en la benvolença d’una nit d’agost que somriu als nostres fills. Som una excepció a les normes de la son. Els nostres fills dormiran lleugers. Després de les bregues, expliquem vells acudits i paguem el nostre deute a la història amb rimes.

Al final del dietari

Gregor Podlogar AL FINAL DEL DIETARI Al meu amic viatjar per la Índia li ha canviat la via, ara jo furetejo pels llibres sants i encara em pregunto: per què? De vegades quedem per fer un te. Xarrupem sentiments i recordem en veu alta com destrossàvem la individualitat i desapareixíem en les tapes dels Upanishad. Pel dietari desxifro que tenia por, però no sempre. No he escrit, ni tampoc no he dit quan era el pitjor. Per això, al final del dietari han quedat pàgines en blanc.

Dos premis merescuts

Fa un parell de dies, just en tornar de Varsòvia, vaig rebre un correu que em va alegrar molt. L’amic Josep Antoni Ysern m’enviava uns enllaços on s’anunciava que li havien concedit el Premi Cavall Verd de traducció per la seva esplèndida versió dels poemes de Tadeusz Różewicz . No tan sols la traducció és esplèndida sinó també l’estudi que fa Josep Antoni Ysern de l’obra del poeta polonès, un dels poetes més grans en l’actualitat. Si encara no teniu el llibre, us recomano que l’aconseguiu al més aviat possible i que us endinseu en les visions de la realitat, de vegades molt crues, que proposa Tadeusz Różewicz en la veu i el to que admirablement li dóna Josep Antoni Ysern. A més, Edicions 96 ha fet un llibre d’aquells que es recorden, editat amb molta cura, amb una portada que atrau amb el seu magnetisme, amb una tipografia molt neta i amb els espais allà on toquen. A més, l’edició és bilingüe. Un autèntic esdeveniment que no pot passar desapercebut. Per altra banda, he vist que Ant

Traducció filològica

Després d'un període d'absència al blog, el reprenc en aquest nou any (de passada, deixeu-me desitjar a tots els lectors un molt feliç 2012). I reprenc el blog amb un poema de Piotr Sommer, un poeta sense el qual no es pot entendre el canvi poètic que s'ha produït a Polònia els últims 25 anys. Per edat, pertany a la mateixa generació que autors com Adam Zagajewski , Ewa Lipska o Ryszard Krynicki . Però estèticament, els seus postulats són força diferents. El principal canvi que representa és la introducció de la poesia de l'escola de Nova York en l'àmbit polonès. El poema que presento pertany a un llibre de 1997. M'interessa com presenta el joc amb el títol, que esdevé un detonant de tota la interpretació del poema, i no tan sols del poema. TRADUCCIÓ FILOLÒGICA He somiat que parlaves amb el General. T'explicava els seus problemes i la política vers la Unió Soviètica i a grans trets s'esforçava a mostrar simpatia. Jo no prenia part en aquella

Represa

Després de la pausa dels mesos més càlids, obro el darrer llibre de poemes de Jan Kasper que ha publicat (després de molts anys) i em trobo amb aquest poema per fer veure que tornem a començar. REPRESA S’ha acabat la temporada. Encara un parell de dies, no tenien calés per més, van saltar al mar. Van mirar els decorats de les sortides i les postes de sol, les ones. Van anar al port per escalfar-se al bar i menjar peix fregit. Segurs que sabrien fer front als reptes. Controlant la passió. Al cap d’anys, són al mateix lloc. El port put a entranyes de peix. Brilla com una bossa negra arrugada, l’aigua del canal. De les finestres del bar es veuen les barques, un tros de platja. A la taula plats d’espines, un compte arrugat.  

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem