Passa al contingut principal

Molls de roca

***

André Aciman. Fa uns anys, vaig comprar el llibre Letters of Transit (Reflections on Exile, Identity, Language and Loss) un recull d’articles escrits per André Aciman, Eva Hoffman, Bharati Mukherjee, Edward Said i Charles Simic. Evidentment, la inclinació positiva vers els autors que ja coneixia no em va decebre. I a més, encara vaig trobar alguna sorpresa. Potser el text que em va captivar més va ser el d’Aciman. Ara, estic llegint Out of Egipt: A Memoir. Després d’estar sota l’influx de la cultura centreeuropea, on predominen els jueus asquenasites, la visió sefardita representa una alenada, una visió diferent, una possibilitat de contrastar la història, la cultura, una possibilitat de buscar-se un mateix davant la definició dels altres.
I a més, ens podem delectar amb la reflexió del llenguatge, de les paraules, amb perles com la següent:

“Que n’és, de petit, aquest món, van consentir. Entre elles, parlaven en judeocastellà, una llengua que dominaven perfectament (encara que, tant l’una com l’altra, mantenien que parlaven en espanyol). Ho van descobrir a la parada del peix, quan esclarien per què aquell dia els molls de roca no eren frescos, i va resultar que, a pesar de saber sis o set llengües, el nom del moll de roca només el sabien en judeocastellà.”
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa
2 comentaris
Més informació

Salutació

Paulo Teixeira SALUTACIÓ Saluda l'hora, aquell aire fugisser dels minuts, com qui, convertit a la fonètica del silenci, regira en el llenguatge autista del poema. Els pulmons expiren cap a fora l'alè dels anys i la memòria s'estén pel paper com una signatura. Aquest continent, lloc imposat en el gràfic de la teva vida, fixa'l, prest a dreçar-se en l'aire com una casa d'exili, en la llegenda que és ja una visió del teu iris estriat. Amb el nivell de la sang bategant a la gola escriu, sota la llum dels reverbers, el comiat a les cerimònies crepusculars del vell món.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Hivern, hivern

Un poema del primer llibre que va publicar Tomasz Różycki , l'any 1997. El desglaç que hi descriu acostuma a tenir lloc dues o tres vegades cada hivern (o ja un no té ni esma de comptar-les). Justament, ara tenim una d'aquestes fases, després d'haver estat tota la setmana anterior entre els -15º i els -20º les 24 hores del dia. Estar, com ahir, a uns -2º dóna una sensació d'alleugeriment i de descans. Amb tot, caminar es fa difícil, els tolls i el fang s'apoderen dels carrers. HIVERN, HIVERN L’hivern s’allunya, trepitja les fogueres dels horts, recull veles i tendes. Sense un motiu clar, al llindar de la victòria, marxa, es desfà de les teles, dels llençols, desemmascara el bosc, els camps i els senders. Ara la ciutat respira, alçat el setge. M’aixeco i camino, miro lentament les marques de l’ocupació: els carrers i la vorera plens de fang, al mercat i als murs surten la brutícia i la floridura, fraccions grises i brutes. Sota els peus es floreixen gotes de benzina,
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Caure en l'oblit

Fa pocs dies ha mort el poeta rus Evgueni Evtuixenko. Uns mesos abans, vaig escriure i publicar aquest article per a la revista Caràcters. 
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Descoberta

Fa un dia que sóc a casa (si és que hi ha algun lloc que sigui casa nostra). Tinc el paisatge, que m’atreu i rebutjo a la vegada (acostumat al verd del nord, bé, ara les diferents tonalitats que adopta el gris), però el que em fa sentir més a prop és el llenguatge. Avui, dinant, la mare ha dit una paraula que m’ha activat tota una sèrie de records, i ha establert un lligam directe amb el meu jo que és i no és el mateix d’ara (ni el mateix d’aleshores). En la memòria tot queda difuminat com una boira permanent. Era la paraula “rostar”. Després, la meva ment ja deformada per la recerca constant de les paraules, ha volgut trobar els equivalents en les llengües que més o menys conec. I sí, els corresponents, els tinc, però sense cap càrrega, o amb una càrrega diferent. Al tren, direcció a Barcelona, llegia una selecció d’assajos sobre el viatge de Claudio Magris publicada a Polònia. Confrontava les dues llengües, el xoc a què em sotmeto diàriament. En l’excel·lent pròleg, Magris fa una exh
1 comentari
Més informació

Quan algú se'n va

Nikola Madžirov (Strumica, 1973) és un dels poetes macedonis més importants actualment i un dels poetes europeus que està aconseguint més reconeixement. Ha guanyat diversos premis internacionals i també ha participat en festivals de poesia arreu del món. Té tres llibres de poesia publicats més dos volums de tries de poemes. Va ser també responsable de l’apartat de poesia d’un dels projectes literaris més interessants, la institució cultural Blesok , que publica revistes i llibres tant en format electrònic com en paper, amb una selecció de poetes excepcional. Madžirov també és assagista i traductor. QUAN ALGÚ SE'N VA TOT EL QUE HA ESTAT FET TORNA En aquella abraçada del racó reconeixeràs algú que se’n va a algun lloc. Sempre és així. Visc entre dues veritats com un llum de neó trement en un buit vestíbul. El meu cor col·lecciona cada cop més gent, fins que ja no són aquí. Sempre és així. La quarta part de les hores que estem desperts parpellegem. Oblidem les coses aban
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

A la nit, la sola lleugeresa

Un altre poema de Tomasz Hrynacz . A LA NIT, LA SOLA LLEUGERESA A la nit, la sola lleugeresa. En un marc de tolls de llenques glaçades de llums. No hi ha cap moviment. No es pot dominar res. El coll torçat del vent es glaça en els torbs de les portes. Arbusts descolorits empassats per prats d'aire detenen els cristalls del fred. I només en això no hi ha cap dubte, que podem viure separats.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació