Salta al contingut principal

Queixa

Et sap greu, molt greu, quan una persona que admires enormement comet, al teu parer, un error. Quan aquesta persona és un gran poeta i un excel·lent traductor ja t'amoïna molt més. Fa uns dies, Narcís Comadira va escriure aquest article al diari Ara. De fet, l'article, el constitueix principalment una traducció d'un dels poemes més coneguts del poeta polonès Zbigniew Herbert, «Informe des de la ciutat assetjada». Comadira hi diu que fa una traducció en prosa del poema. Perfecte, però de quina llengua? No ho especifica pas. Intueixo que Narcís Comadira ens parla de la traducció de la poesia completa que va sortir no fa gaire a l'editorial Lumen, en castellà i traduïda per Xaverio Ballester. I que la traducció que fa ell és a partir d'aquesta llengua. He d'insistir en aquest verb, intueixo, perquè no veig enlloc que es digui de quina llengua es tradueix. En qualsevol cas, tenint en compte que la traducció ha de complir aquí una funció, i que es la base de l'article, d'entrada jo no hi tindria res en contra. És un excel·lent poema, no va destinat a la publicació en llibre, i podríem acceptar que és una traducció intermèdia, a partir d'una segona llengua i no pas de l'original. Si no fos que aquest poema ja existeix en traducció catalana. L'any 1993 va sortir publicat a Edicions de la Guerra el llibre Informe des de la ciutat assetjada,en versió de Grzegorz Gryc. Aleshores, el context adopta una rellevància diferent. No estaria dient això si fos un blog personal, per exemple. En aquest cas, estem parlant d'un diari d'abast nacional.
Per què Comadira no cita aquesta traducció? La podria haver posat en l'article perfectament, i a més, hauria donat visibilitat a un llibre que se la mereix molt. També podria ben bé ser que Comadira no conegués aquesta traducció; al cap i a la fi, no podem saber tot el que es publica. Amb tot, les traduccions de poesia no actuen encara com una allau que et passa pel damunt i et deixa completament colgat. I potser no actuaran mai així, s'adrecen a un públic que té menys lectors, encara que molt fidels. O, tal vegada, tot això és que estic intuint massa. Potser no hi ha cap d'aquests factors i jo n'estic fent una muntanya. És possible. Potser no li ha agradat la traducció al català. En qualsevol cas, siguin les intuïcions que siguin, crec que hauria calgut dir que hi havia la traducció catalana (en cas que se sabés que hi és) o també dir de quina llengua o de quina versió s'ha partit.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Josep-A. ha dit…
Tens raó! No és recomanable traduir de traduccions, però és una possibilitat i, en alguns contextos, perfectament viable. Però no és correcte no citar la traducció de què es parteix. Això és més greu que desconèixer, si és aquest el cas, la traducció d'en Gryc... Dic jo, i amb tota l'admiració personal per en Comadira, dit siga de pas...

Josep-A.
28 de novembre del 2015, a les 19:25
Toni ha dit…
Totalment d'acord, Xavier. Quan vaig llegir-lo, pensava la manca de delicadesa de qui és traductor i gosa "apropiar-se" d'un poema aliè sense esmentar res.
29 de novembre del 2015, a les 10:51
Toni ha dit…
Totalment d'acord, Xavier. Inconcebibles silencis, en l'article. Gràcies per dir-ho.
29 de novembre del 2015, a les 11:03
Pere Salinas ha dit…
Entenc la teva "queixa". És qüestió de respecte i humilitat. No citar fonts no és un oblit, és menyspreu.

29 de novembre del 2015, a les 11:44
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.
1 comentari
Més informació

Regions llunyanes

Tres anys després del llibre que el va situar entre les noves promeses de la poesia polonesa, i del qual ja vaig traduir un poema , Łukasz Jarosz ha publicat el seu tercer llibre, Mimetisme , molt més ben treballat i prometedor que l'anterior. REGIONS LLUNYANES He estat en tants llocs que ja no recordo quines són les meves petjades. A cada moment es pot començar o deixar-ho estar. Recordar els talls, les separacions que et fan ser qui ets. He estat en tants llocs. He somrigut a l’objectiu, he picat de mans en veure el joc de focs al damunt d’un pastís de noces. En un full tenia dibuixat com arribar a la tomba dels besavis. Aquí, liles; allà, un avet. S’esmorteeix l’estàtua del dia. Creix la novel·la sense heroi. Un paisatge amb la llera seca d’un riu que s’ha begut la mina. I com creix el dia. Com fumeja la sopa. Com es desfà el greix, el moll tou. Com el plat de la bici estreba el camall, una bufada arrenca la creu. Com roden les boles llençades a la ribella, l’aigua freda del lla...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu.  UN LLOC DIFERENT [...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més. La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes...
3 comentaris
Més informació

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana , sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mas...
4 comentaris
Més informació

Lenta navegació

Hauria de viatjar més en avió. No, no és una activitat que m'agradi massa. No em fa ni fred ni calor. I, a més, m'exasperen algunes coses. La llarga espera des que entres i no embarques. La conducta d'algunes persones (és en aquests casos quan surt la faceta més asocial – o insociable, gairebé misantròpica – de la meva personalitat. Com ara, que sóc a la biblioteca intentant escapar del bat de sol, i algú al meu costat agafa el telèfon mòbil i comença a parlar tranquil·lament). Així doncs, per què hauria de viatjar més en avió? Abans llegia sempre un llibre, n'agafava dos o tres perquè no sabia si la primera opció acabaria satisfent-me. Potser un es torna més exigent amb el pas del temps. Ara ja he adoptat una altra estratègia, aposto per un autor segur. Els poetes preferits m'acompanyen, sigui en format de llibre o directament a l'ordinador. Treus l'ordinador, i sense internet (aquest és el punt clau), puc llegir o puc agafar un poema i traduir-lo. És l...
3 comentaris
Més informació

Platja

Robert Miniak va néixer a Łódź (1969). Els seus poemes apareixen freqüentment en diverses revistes literàries. Ha publicat el llibre de poemes Noces negres (2008) PLATJA una olor entre nosaltres, però encara tens por, encara mires a un costat, comptes cada paraula llençada a l’espai, al temps, en les engrunes dels còdols quan caminem per la platja. l’ordre és l’important: sorra, vidre i una rosa. el meu peu deixa una petja més profunda al costat. l’aigua neteja les petjades abans de convertir-se en un gerro, en vidre, les sabates col·locades en un racó, en la coneguda olor de la pell, i potser fins i tot alguna inscripció comuna en la llosa de pedra? però ara no pensis, deixa-ho per a més tard, demà vindrà per si mateix, potser fins i tot abans; inventa ara el mar, el traç d’una gavina allà dalt, conquilles, el cel desllustrat per l’aigua, m’agrada quan rius, quan et reculls els cabells, els pensaments són com petjades al davant. et poses la mà a la boca i es fa el silenci, sols entre ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Pensa com donar sentit

Jan Kasper *** Pensa com donar un sentit a les runes que romanen: l’herba agostejada, la maculatura de paraules elevades, el turment de la vellesa. Cada instant nostre, una palleta a l’aigua. No hi podem fer massa; cap saber, ho saps bé, no és cap salvació. Probablement només durarà el que ens supera, el que nosaltres, mortals, aconseguim estimar. Les mosques brunzeixen als vidres. Miro com omples a la cuina pots de cireres sucoses. La teva mà cada vegada quan es troba amb el vidre descobreix l’impossible; també es converteix en vidre. Per sota de la pell transparent s’estenen camps, camins, rius i ciutats. El sol surt, el sol es pon. Ben bé igual com aquí, obedient a una regla eterna. 
3 comentaris
Més informació

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

 PARADA OBLIGATÒRIA Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho...
1 comentari
Més informació