Aleš Debeljak té una poètica molt particular, crea cada poema
tancat a partir de sensacions, de moviments, de seqüències i de
relacions força complicades entre els diferents elements que enllaça
a través del llenguatge. A les seves Odes inacabades, un llibre que
va publicar l'any 2000, trobem aquest poema que intento traslladar a
la meva versió. Traduir Debeljak és molt difícil, tesa el
llenguatge, crea una estranyesa constant, i amb tot, se segueix el
discurs. Necessito força temps i uns bons exercicis de gimnàstica
mental per poder traduir el poema que he triat del llibre esmentat.
Hi vaig introduint canvis, el torno a rellegir. I quan considero que
està enllestit, passo a mirar les traduccions a altres llengües que
tinc a casa. Una en castellà, que es va publicar a l’editorial argentina Gog y
Magog. Tinc la sensació que els traductors no s’han parat a pensar
què podia dir el poema, no han fet cap esforç d’interpretació i
s’han limitat a una traducció molt, molt literal. El resultat és
que el poema és incomprensible (bé, potser la meva versió també
ho és). Introdueixen un element gràfic, de puntuació, per
articular el discurs, per tant, sí que en copsen els diferents
períodes dins el poema; aquest element és un punt i coma, que no
trobem al poema en eslovè. En original és una llarga seqüència
només amb comes. Després passo a la traducció anglesa, i aquí el
poema és d’una claredat espaterrant, excessiva. Aquest discurs
característic de l’autor eslovè desapareix per fondre’s en el
magma d’una veu que pot ser la de molts poetes, sense unes
característiques tan plenament definides. Aquí, els períodes estan
del tot marcats, els punts ens separen totes les unitats de sentit. I
quan alguna cosa no queda clara en l’original, passa a ser, en la
traducció, d’una normalitat absoluta. En fa una apropiació, el
que se’n diu una domesticació, de cara al lector, potser de cara a
una tradició? Per molt que el poema en aquesta traducció flueixi
molt bé, no crec que aquest sigui el camí a seguir. I, en aquest
cas, la meva gosadia a l'hora de fer aquesta afirmació és doble, ja que un dels traductors del poema és el
propi autor d'aquest (però, en una traducció, la seva versió es
converteix en una de les múltiples versions possibles, no és la
versió única i ja definitiva). Tornant al tema de la domesticació, el que és estrany que sigui estrany, al meu parer. Només així es
pot ampliar la frontera del llenguatge que és, al cap i a la fi, una
de les funcions principals que ha de tenir la traducció.
PS: En aquest enllaç podeu llegir-ne la traducció anglesa.
FIDELITAT MARÍTIMA
El carrer de la llibertat s’encorba amunt, obro els narius,
parant esment ensumo el castell de Duino i les roques
acinglades, perdut en un país que m’enyora tant
com jo l’enyoro, un pèl diferent al ritme que el llibre
d’hores em dicta des de temps remots, l’olor
constant de les algues i el pes dels somnis que flairen
des de la foscor del mar i els rosers silvestres, tot ho deixo
enrere quan vaig pujant, la fortalesa espera,
panteixa dèbilment com un animal confiat a qui li queda molt
per descobrir, el crepuscle d’aquell dia robat,
i en ell, mira, exactament on no arriba el neguit
de la càmera, com allí s’obren les cames,
com la força humida de la missió no sap la diferència
entre una gerra i un plateret, mira fins on em deixo endur
lluny d’una forma segura, com si des de dalt
d’una torre conquerida amb dificultats
no hi hagués cap més camí cap avall, a les tendres
profunditats on comença l’exili, davallo,
febrilment, com si fes tard, com si el moment
en el qual m’enfonso estigués ja perdurant
des de sempre, com la fidelitat vers l’imant.
Comentaris