Passa al contingut principal

Fidelitat marítima

 Aleš Debeljak té una poètica molt particular, crea cada poema tancat a partir de sensacions, de moviments, de seqüències i de relacions força complicades entre els diferents elements que enllaça a través del llenguatge. A les seves Odes inacabades, un llibre que va publicar l'any 2000, trobem aquest poema que intento traslladar a la meva versió. Traduir Debeljak és molt difícil, tesa el llenguatge, crea una estranyesa constant, i amb tot, se segueix el discurs. Necessito força temps i uns bons exercicis de gimnàstica mental per poder traduir el poema que he triat del llibre esmentat. Hi vaig introduint canvis, el torno a rellegir. I quan considero que està enllestit, passo a mirar les traduccions a altres llengües que tinc a casa. Una en castellà, que es va publicar a l’editorial argentina Gog y Magog. Tinc la sensació que els traductors no s’han parat a pensar què podia dir el poema, no han fet cap esforç d’interpretació i s’han limitat a una traducció molt, molt literal. El resultat és que el poema és incomprensible (bé, potser la meva versió també ho és). Introdueixen un element gràfic, de puntuació, per articular el discurs, per tant, sí que en copsen els diferents períodes dins el poema; aquest element és un punt i coma, que no trobem al poema en eslovè. En original és una llarga seqüència només amb comes. Després passo a la traducció anglesa, i aquí el poema és d’una claredat espaterrant, excessiva. Aquest discurs característic de l’autor eslovè desapareix per fondre’s en el magma d’una veu que pot ser la de molts poetes, sense unes característiques tan plenament definides. Aquí, els períodes estan del tot marcats, els punts ens separen totes les unitats de sentit. I quan alguna cosa no queda clara en l’original, passa a ser, en la traducció, d’una normalitat absoluta. En fa una apropiació, el que se’n diu una domesticació, de cara al lector, potser de cara a una tradició? Per molt que el poema en aquesta traducció flueixi molt bé, no crec que aquest sigui el camí a seguir. I, en aquest cas, la meva gosadia a l'hora de fer aquesta afirmació és doble, ja que un dels traductors del poema és el propi autor d'aquest (però, en una traducció, la seva versió es converteix en una de les múltiples versions possibles, no és la versió única i ja definitiva). Tornant al tema de la domesticació, el que és estrany que sigui estrany, al meu parer. Només així es pot ampliar la frontera del llenguatge que és, al cap i a la fi, una de les funcions principals que ha de tenir la traducció. 

PS: En aquest enllaç podeu llegir-ne la traducció anglesa.


FIDELITAT MARÍTIMA

El carrer de la llibertat s’encorba amunt, obro els narius,
parant esment ensumo el castell de Duino i les roques
acinglades, perdut en un país que m’enyora tant
com jo l’enyoro, un pèl diferent al ritme que el llibre
d’hores em dicta des de temps remots, l’olor
constant de les algues i el pes dels somnis que flairen
des de la foscor del mar i els rosers silvestres, tot ho deixo
enrere quan vaig pujant, la fortalesa espera,
panteixa dèbilment com un animal confiat a qui li queda molt
per descobrir, el crepuscle d’aquell dia robat,
i en ell, mira, exactament on no arriba el neguit
de la càmera, com allí s’obren les cames,
com la força humida de la missió no sap la diferència
entre una gerra i un plateret, mira fins on em deixo endur
lluny d’una forma segura, com si des de dalt
d’una torre conquerida amb dificultats
no hi hagués cap més camí cap avall, a les tendres
profunditats on comença l’exili, davallo,
febrilment, com si fes tard, com si el moment
en el qual m’enfonso estigués ja perdurant
des de sempre, com la fidelitat vers l’imant. 

Comentaris

Anònim ha dit…
Tens raó que la traducció a l’anglès que he trobat a la pagina de Blesok m'ha ajudat a entendre el poema :) M'he despistat en el teu us del verb “enyorar” en els versos 3 i 4 (on l’anglès diu "necessitar") que m'ha dut a pensar que parlava del seu país d'origen. Molt possiblement d'haver sabut abans on era el castell de Duino jo mateix no m’hagués perdut. Però trobo que la teva traducció es més encinglerada (unificant forma i contingut) en el camí amunt i el ritme sense punts molt reeixit. Moltes gràcies!

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Caure en l'oblit

Fa pocs dies ha mort el poeta rus Evgueni Evtuixenko. Uns mesos abans, vaig escriure i publicar aquest article per a la revista Caràcters. 

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia . Entro en l'enllaç . I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva , o que aquest és el seu llibre més important.  Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro , o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions

Successió (IV)

Amb aquest poema es clou el cicle Successió del poeta eslovè Uroš Zupan . SUCCESSIÓ IV Naveguem entre els anells dels planetes. Un final és el que ens dóna escalfor. Després d’un alè esqueixat hem tornat a la immensitat. Hores tranquil·les  que embassen la misericòrdia, la destrucció del pròxim i del desconegut, l’odi, voluntari o involuntari, l’espera no acomplerta, rebre i donar amor, tot això està escrit en el nostre projecte i fixen la direcció i la rapidesa de la navegació. Vénen mestres, deixen acostar-nos-hi, en els moments d’èxtasi ens deixen olorar allò que ens espera. Aleshores comencen a col·locar les seves cartes geogràfiques en la sang i nosaltres els empenyem, cauen en la galàxia, on esperaran la trobada d’un nou cos que respiri. Els que són sota nostre, que encara s’aferren als límits del seu Nom, en la mort canviaran material, potser ens atraparan algun dia. L’hemorràgia dels segons s’ha glaçat a l’esfera de les hores que mesura l’estat de l’amor. Han sobreviscut als

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czes ław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar