Passa al contingut principal

Una porta en la foscor. A Seamus Heaney I. M.

Rebo una trucada que m’anuncia la mort de Seamus Heaney. Encara sense creure-m’ho clico per comprovar-ho als diaris en línia. Comencen tots a penjar la notícia. Avui ens ha deixat un dels poetes més grans que ha donat el segle XX, i no podem dir que hagi estat un segle pobre de poesia, sinó tot el contrari. I això, malgrat les terribles desgràcies que han assolat diferents pobles, dues guerres mundials i infinites guerres d’un abast geogràfic més petit, però igualment de cruentes. En aquest segle XX, un segle de terror, també hem tingut l’oportunitat de llegir i sentir poetes que ens retornaven la fe, o les fes, a cadascú la seva.
Seamus Heaney ha estat lligat a la meva vida de lector de poesia, no el puc separar d’altres noms claus que han format el meu món poètic. Començant pels poetes polonesos que Heaney admirava, de fet va ser un dels seus grans valedors en el món anglosaxó, l’altre va ser un altre dels grans de la poesia, Ted Hughes. I seguint amb els poetes que formava una espècie de triumvirat o de quadrumvirat, Czeslaw Milosz, que ja es troba en el primer grup que he esmentat, Joseph Brodsky, Derek Walcott i potser també Tomas Venclova. La perifèria poètica que portava la veu cantant i que s’havia apoderat de la línia principal de la lírica contemporània. Lligat a la meva vida de lector plena d’imatges que són el record de quan tenia o comprava o llegia o recomanava els seus poemes. Recordo l'emoció de tenir a les mans finalment l’esplèndida edició de La llanterna de l’arç (jo, jove de poble que molt poques vegades havia estat a Barcelona encara, aconseguint aquell llibre que vaig encarregar, altrament no l’hauria pogut veure mai en una llibreria ni de la Conca de Barberà ni de l’Alt Camp). I després, ja en l’aventura més urbana, vaig poder aconseguir els llibres en anglès molt a la vora de casa, ja que quasi a tocar tenia la llibreria anglesa i la recentment oberta La Central del carrer Mallorca. Perquè Heaney va ser molt ràpidament reconegut, fins i tot entre nosaltres, però no es va començar a traduir amb una certa regularitat fins al cap d’uns quants anys, i això en castellà. En català, encara molt més escadusserament. A banda del llibre esmentat, tenim Llum elèctrica, que es va publicar l’any 2004 en una molt bona traducció de Pauline Ernest i Jaume Subirana. I res més. Quan, de fet, hauríem de poder tenir tota la seva obra traduïda, no ens podem permetre el luxe d’oblidar un poeta d’aquesta magnitud.
S’acostuma a parlar de l’obra gran de Heaney a partir del seu descobriment del llibre The Bog People, de P. V. Glob, que li va proporcionar abundant imatgeria i un cabal metafòric per poder parlar de la terrible situació que vivia part d’Irlanda del Nord. I també del seu primer llibre, amb el poema inicial i el poema final que han esdevingut tal vegada els poemes més coneguts de l’autor irlandès. Fer una relació de tots els llibres és una tasca que excedeix una nota com aquesta. D’entre els seus llibres, potser per l’impacte que em van produir en el seu moment, també per estar relacionats amb moments concrets de la meva vida personal, i finalment perquè la veu poètica de Heaney arriba a llocs que abans no sabíem que es podien descobrir, a expressions que ens glacen la llengua i la ment en un instant en crear un espai totalment nou amb l’ajut d’una combinació de substantius, destaco especialment Wintering Out, Door into the Dark (quins dos bellíssims títols) o Seeing Things, un altre títol que queda gravat ja per sempre, llibre aquest que inclou els quatre impressionants cicles de "Squarings" i els meravellosos sonets de "Glanmore Revisited". A Wintering Out, la plasticitat de com descriure la llengua a través de la mateixa llengua, de l’expressió, arriba a cims com el del poema Anahorish:

Anahorish, soft gradient
Of consonant, vowel-meadow,

After-image of lamps
Swung through the yards
On winter evenings.

Heaney arriba al detall i ens el fa tan present que ens empeny a habitar-lo.

Amb tot, tinc un especial afecte per Door into the Dark, el segon llibre que va publicar. Molt primet, amb la portada clàssica de faber & faber i el dibuix d’una enclusa, que remet directament al poema La forja.

The Forge

All I know is a door into the dark.
Outside, old axles and iron hoops rusting;
Inside, the hammered anvil’s short-pitched ring,
The unpredictable fantail of sparks
Or hiss when a new shoe toughens in water.

Escriure un primer vers d’aquesta senzillesa i que impacti tant és a l’abast de ben pocs poetes. Després segueix com si no passés res, com una descripció i en canvi està passant tot, un món que se’ns obre, una llengua que s’emmotlla al lloc, no s’imposa, perquè les espurnes saltin d’ella mateixa.
No m’atreveixo a fer una traducció improvisada dels poemes. La capacitat evocativa del seu llenguatge i les constants associacions i la precisió que arriba a tenir un punt enigmàtic exigeixen hores i hores d’esforç. I de vegades els resultats no són gens satisfactoris. Davant d’algunes traduccions al castellà moltes vegades em preguntava si tenia una sensació com la que li expressava Auden a Brodsky en preguntar-li per la vàlua de Mandelstam, ja que li semblava un poeta de poca volada. És clar, es perdia bona part de la veu del gran poeta rus en la traducció. I els recursos del poeta quedaven reduïts a una lluentor que s’havia desgastat ja quasi del tot.
A Wintering Out hi ha un altre poema que des de la primera lectura he tingut present en molts moments. De vegades, només necessitava obrir el llibre i llegir-lo un cop i semblava com si saber-se davant del misteri tornés a tenir un sentit, i no poder desentrellar-lo era una no tasca que hauríem de poder conèixer. Perquè en Heaney el misteri, el desconegut, la part irracional possibilita assolir un equilibri en la seva poesia. El poema és La península:

When you have nothing more to say, just drive
For a day all round the peninsula.
The sky is tall as over a runway,
The land without marks so you will not arrive

But pass through, though always skirting landfall [...]

I el final que diu:

And drive back home, still with nothing to say
Except that now you will uncode all the landscapes
By this: things founded clean on their own shapes,
Water and ground in the extremity.


Molts pocs poetes han vist que la seva obra hagi estat reconeguda tant per la crítica especialitzada com pel públic. Heaney era un d’ells. I no tan sols en la seva Irlanda natal sinó arreu. Potser una de les excepcions és a França, però això diu molt més de l’estancament poètic en el país veí que de la qualitat de la poesia de Heaney. Un altre poeta que pertany a aquesta categoria és el suec Tomas Tranströmer. En ambdós casos, dos gegants de la poesia contemporània. Veus que ens acompanyen i, malgrat els paisatges foscos que poblen la seva poesia, ens ajuden, a nosaltres, a poder sortir de la nostra pròpia foscor. Avui una mica més negra. Però els poemes de Seamus Heaney ens continuaran il·luminant encara molt temps. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Fragment: nit: Cassiopea

Un poema de Gregor Podlogar d’un llibre de l’any 2010. A l’interior, s’indica el tiratge, 300 exemplars. Molt realista per a un volum de poesia, independentment de la llengua en què s’escrigui. FRAGMENT: NIT: CASSIOPEA Com arribar a l’altra riba? La gent que és tan a prop, es troba de nou. Qui ha cobert tots aquests camins? On és la frontera? Per què hi ha de nou una nau? La magnitud de plata se’n va a través de fluxos de llum.

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

A la teulada

Al mateix número de la revista Literatura d’on vaig extreure el poema d’ Andrej Hočevar , apareixen també poemes de Gregor Podlogar. A LA TEULADA Ets el que diuen les anotacions que ets. Quan ja no hi siguis parlaran del temps. Jerusalem. Troia. Roma. I molt més. Millor que em diguis què sento, què he sentit? Quina és la visió correcta? Vers on es veu? És lluny? Això m’interessa.

Garden Party

GARDEN PARTY “Perdoni, però no he sentit bé el seu cognom?... Banaczek?... És un cognom txec? Ah, polonès! És a dir, que vostè ve de Polònia? Molt bé. Han vingut amb tota la família? Quant fa?”, “Però, Sally, ens esgotes amb aquestes preguntes, i el que cal fer primer és seure a taula, oh, miri, aquí té galetetes, potato chips,  amanida, es posa vostè mateix la beguda, oi? Hola, Henry.” “I què passa últimament a Polònia? Què fa en Wa..., sí, home, aquell del bigoti, el coneix personalment? No? Alguns cops a les notícies veig manifestacions, però ja ni ens podem creure aquesta televisió nostra, un malson, oi? Se’t posen els pèls de punta, amb tots aquells anuncis –la censura- ja tenen raó els europeus, quan diuen que ens manca cultura”, “Ei, sóc en Sam. M’ha dit en Billy que vostè és de Polònia, conec Polònia, he vist dues pel·lícules del Papa, aquest Papa vostre no sap res del món, és un conservador de ca l’ample.” “I què tal els seus fills?...

Elements

La poesia a Polònia té enguany suficients motius per no queixar-se. En realitat, està tenint una collita excel·lent. Als llibres que han anat apareixent, com el de Mirosław Dzień , de Krzystof Karasek o el de Marzena Broda (el comentaré en una altra entrada), ara s'hi afegeix el darrer llibre de Jacek Gutorow , que acaba d'aparèixer. Les meves passejades pel centre de Cracòvia, sol o amb amics, em duen sempre a alguna llibreria. I, en sortir, un pot oblidar-se per uns instants del xim-xim que l'amara lentament, del cel grisenc. El llibre acabat de comprar i la bellesa de la ciutat il·luminen el camí. ELEMENTS Llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres. Al final així és la visió il·lusòria de la vida. No com un fruita plena, sinó les restes, el pinyol, el que es llença a la ferrada. El pla del dia no ha patit modificacions importants a causa de l'acció dels elements, que no tenen pietat ni amb nosaltres. Ens amaguem rere la ironia d'aquesta frase, la masteguem...

Però els llibres

Avui es compleixen 99 anys que va néixer un dels grans entre els grans, Czesław Miłosz . L' Institut del Llibre polonès ha obert avui, en ocasió del naixement del poeta, una pàgina que ens acompanyarà tot l'any 2011. En ocasió del centenari, s'està preparant tota una sèrie d'actes, entre els quals hi haurà tallers de traducció a Cracòvia i altres esdeveniments en diferents països. Des d'aquí, també us aniré informant sobre alguns dels actes. Per ara, podeu entrar a la pàgina inaugurada avui mateix , només és en polonès, però esperem que en breu també es pugui consultar en altres llengües. Fa un temps, tot celebrant el goig de poder tenir reunida a casa, a Cracòvia, bona part de la meva biblioteca , en què destaca una llarga lleixa per als llibres de Czesław Miłosz, vaig escriure un poema. Com a punt de partença, vaig agafar el poema de Milosz “Però els llibres”. Els deixo tots dos. PERÒ ELS LLIBRES Però els llibres seran a les lleixes, éssers veritables Que aparegue...

Sortint del tramvia

Agafo el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts, encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú, passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència, un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la sol...