Rebo una trucada
que m’anuncia la mort de Seamus Heaney. Encara sense creure-m’ho clico per comprovar-ho
als diaris en línia. Comencen tots a penjar la notícia. Avui ens ha deixat un
dels poetes més grans que ha donat el segle XX, i no podem dir que hagi estat
un segle pobre de poesia, sinó tot el contrari. I això, malgrat les terribles
desgràcies que han assolat diferents pobles, dues guerres mundials i infinites
guerres d’un abast geogràfic més petit, però igualment de cruentes. En aquest
segle XX, un segle de terror, també hem tingut l’oportunitat de llegir i sentir
poetes que ens retornaven la fe, o les fes, a cadascú la seva.
Seamus Heaney ha
estat lligat a la meva vida de lector de poesia, no el puc separar d’altres
noms claus que han format el meu món poètic. Començant pels poetes polonesos
que Heaney admirava, de fet va ser un dels seus grans valedors en el món
anglosaxó, l’altre va ser un altre dels grans de la poesia, Ted Hughes. I
seguint amb els poetes que formava una espècie de triumvirat o de quadrumvirat,
Czeslaw Milosz, que ja es troba en el primer grup que he esmentat, Joseph
Brodsky, Derek Walcott i potser també Tomas Venclova. La perifèria poètica que
portava la veu cantant i que s’havia apoderat de la línia principal de la
lírica contemporània. Lligat a la meva vida de lector plena d’imatges que són
el record de quan tenia o comprava o llegia o recomanava els seus poemes.
Recordo l'emoció de tenir a les mans finalment l’esplèndida edició de La
llanterna de l’arç (jo, jove de poble que molt poques vegades havia estat a
Barcelona encara, aconseguint aquell llibre que vaig encarregar, altrament no l’hauria
pogut veure mai en una llibreria ni de la Conca de Barberà ni de l’Alt Camp). I
després, ja en l’aventura més urbana, vaig poder aconseguir els llibres en
anglès molt a la vora de casa, ja que quasi a tocar tenia la llibreria anglesa
i la recentment oberta La Central del carrer Mallorca. Perquè Heaney va ser
molt ràpidament reconegut, fins i tot entre nosaltres, però no es va començar a
traduir amb una certa regularitat fins al cap d’uns quants anys, i això en
castellà. En català, encara molt més escadusserament. A banda del llibre
esmentat, tenim Llum elèctrica, que es va publicar l’any 2004 en una molt bona
traducció de Pauline Ernest i Jaume Subirana. I res més. Quan, de fet, hauríem
de poder tenir tota la seva obra traduïda, no ens podem permetre el luxe d’oblidar
un poeta d’aquesta magnitud.
S’acostuma a
parlar de l’obra gran de Heaney a partir del seu descobriment del llibre The
Bog People, de P. V. Glob, que li va proporcionar abundant imatgeria i un cabal
metafòric per poder parlar de la terrible situació que vivia part d’Irlanda del
Nord. I també del seu primer llibre, amb el poema inicial i el poema final que
han esdevingut tal vegada els poemes més coneguts de l’autor irlandès. Fer una
relació de tots els llibres és una tasca que excedeix una nota com aquesta. D’entre
els seus llibres, potser per l’impacte que em van produir en el seu moment, també
per estar relacionats amb moments concrets de la meva vida personal, i
finalment perquè la veu poètica de Heaney arriba a llocs que abans no sabíem
que es podien descobrir, a expressions que ens glacen la llengua i la ment en
un instant en crear un espai totalment nou amb l’ajut d’una combinació de
substantius, destaco especialment Wintering Out, Door into the Dark (quins dos
bellíssims títols) o Seeing Things, un altre títol que queda gravat ja per
sempre, llibre aquest que inclou els quatre impressionants cicles de "Squarings" i els meravellosos sonets de "Glanmore Revisited". A Wintering Out, la
plasticitat de com descriure la llengua a través de la mateixa llengua, de l’expressió,
arriba a cims com el del poema Anahorish:
Anahorish, soft
gradient
Of consonant,
vowel-meadow,
After-image of
lamps
Swung through the
yards
On winter
evenings.
Heaney arriba al
detall i ens el fa tan present que ens empeny a habitar-lo.
Amb tot, tinc un
especial afecte per Door into the Dark, el segon llibre que va publicar. Molt
primet, amb la portada clàssica de faber & faber i el dibuix d’una enclusa,
que remet directament al poema La forja.
The Forge
All I know is a
door into the dark.
Outside, old
axles and iron hoops rusting;
Inside, the
hammered anvil’s short-pitched ring,
The unpredictable
fantail of sparks
Or hiss when a
new shoe toughens in water.
Escriure un
primer vers d’aquesta senzillesa i que impacti tant és a l’abast de ben pocs
poetes. Després segueix com si no passés res, com una descripció i en canvi
està passant tot, un món que se’ns obre, una llengua que s’emmotlla al lloc, no
s’imposa, perquè les espurnes saltin d’ella mateixa.
No m’atreveixo a
fer una traducció improvisada dels poemes. La capacitat evocativa del seu
llenguatge i les constants associacions i la precisió que arriba a tenir un
punt enigmàtic exigeixen hores i hores d’esforç. I de vegades els resultats no
són gens satisfactoris. Davant d’algunes traduccions al castellà moltes vegades
em preguntava si tenia una sensació com la que li expressava Auden a Brodsky en
preguntar-li per la vàlua de Mandelstam, ja que li semblava un poeta de poca
volada. És clar, es perdia bona part de la veu del gran poeta rus en la
traducció. I els recursos del poeta quedaven reduïts a una lluentor que s’havia
desgastat ja quasi del tot.
A Wintering Out
hi ha un altre poema que des de la primera lectura he tingut present en molts
moments. De vegades, només necessitava obrir el llibre i llegir-lo un cop i
semblava com si saber-se davant del misteri tornés a tenir un sentit, i no poder
desentrellar-lo era una no tasca que hauríem de poder conèixer. Perquè en
Heaney el misteri, el desconegut, la part irracional possibilita assolir un
equilibri en la seva poesia. El poema és La península:
When you have
nothing more to say, just drive
For a day all
round the peninsula.
The sky is tall
as over a runway,
The land without
marks so you will not arrive
But pass through,
though always skirting landfall [...]
I el final que
diu:
And drive back home,
still with nothing to say
Except that now
you will uncode all the landscapes
By this: things
founded clean on their own shapes,
Water and ground
in the extremity.
Molts pocs poetes
han vist que la seva obra hagi estat reconeguda tant per la crítica
especialitzada com pel públic. Heaney era un d’ells. I no tan sols en la seva
Irlanda natal sinó arreu. Potser una de les excepcions és a França, però això
diu molt més de l’estancament poètic en el país veí que de la qualitat de la
poesia de Heaney. Un altre poeta que pertany a aquesta categoria és el suec
Tomas Tranströmer. En ambdós casos, dos gegants de la poesia contemporània.
Veus que ens acompanyen i, malgrat els paisatges foscos que poblen la seva
poesia, ens ajuden, a nosaltres, a poder sortir de la nostra pròpia foscor.
Avui una mica més negra. Però els poemes de Seamus Heaney ens continuaran
il·luminant encara molt temps.
Comentaris