Agafo
el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de
la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts,
encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes
hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un
preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap
moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels
objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia
i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu
on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú,
passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira
que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop
més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta
ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el
barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència,
un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la solitud del
passejant que només pot imaginar altres èpoques. La malenconia que
arrela aquí perquè, en el fons, és un lloc que ha perdut moltes de
les seves arrels, i en l'intent de tornar-les a buscar no s'adona que
són les absències, les persones que habitaven aquests carrers,
aquestes cases, paradoxalment, unes presències molt més fortes. És
per elles, realment, que ens podem sentir més acompanyats. No les
veiem, però hi són, les percebem. És com si aquesta boira
t'impregnés d'ells. D'aquí que, en passejar pel barri de Kazimierz,
ens sentim envoltats d'una malenconia que augmenta de manera
exponencial a cada passa, a cada eco.
Presento dos poemes de caràcter més aviat irònic, tot i que no exempts d’una alta dosi de tendresa, sobre dos poetes relacionats amb Cracòvia. El seu autor me’ls va enviar fa un temps després d’una tarda-nit xerrant en un dels meus llocs preferits a Cracòvia, el Bunkier Sztuki . Una espècie d’hivernacle on el temps flueix lent. Des d’allí es pot veure la gent passejar per l’anell verd del centre que són els Planty (en podeu veure més fotografies en aquest fantàstic mapa , si cliqueu a l'apartat que diu Planty). I un no deixar de meravellar-se del paisatge que canvia segons l’època de l’any. Dawid Dziedziczak va néixer en 1986. Actualment, estudia edició i història de l’art. El primer poema és sobre Czesław Miłosz. Alguns dels detalls que apareixen en el text no són reals, sinó imaginaris, com per exemple, que Miłosz vivia en el pis de dalt de l’edifici, ja que en realitat vivia al primer pis. Però al cap i a la fi, la veracitat dels fets no és important perquè un poema pugui funci...
Comentaris