Agafo
el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de
la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts,
encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes
hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un
preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap
moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels
objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia
i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu
on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú,
passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira
que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop
més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta
ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el
barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència,
un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la solitud del
passejant que només pot imaginar altres èpoques. La malenconia que
arrela aquí perquè, en el fons, és un lloc que ha perdut moltes de
les seves arrels, i en l'intent de tornar-les a buscar no s'adona que
són les absències, les persones que habitaven aquests carrers,
aquestes cases, paradoxalment, unes presències molt més fortes. És
per elles, realment, que ens podem sentir més acompanyats. No les
veiem, però hi són, les percebem. És com si aquesta boira
t'impregnés d'ells. D'aquí que, en passejar pel barri de Kazimierz,
ens sentim envoltats d'una malenconia que augmenta de manera
exponencial a cada passa, a cada eco.
Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana , sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mas...
Comentaris