Em comença a
cansar aquest debat dels llibres electrònics i els llibres tradicionals de
paper. Aferrissats defensors del llibre de paper que esgrimeixen arguments tot
citant la perfecció de l’invent del llibre (o sigui, argument Umberto Eco) o
també les meravelloses sensacions de passar els fulls, de sentir el tacte del
paper i d’olorar-lo. Aspectes aquests que tenen molt poc a veure amb la
literatura. Per una banda, s’està arribant a un fetitxisme de l’objecte, un
fetitxisme que negaran tots els defensors del llibre de paper. Per l’altra,
dubto que tots aquests defensors, especialment els que argüeixen les virtuts
del paper, hagin tingut l’oportunitat de passar una setmana sencera amb un
lector electrònic. I no dic toquetejar els botonets, o la pantalla i ja està en
uns grans magatzems de la informàtica que no saben ni què venen. No, em
refereixo a passar tota una setmana sencera, com a mínim, amb una sèrie de
llibres al lector, i que passin per l’experiència de lectura. No negaré pas
totes les virtuts del llibre tradicional. He llegit sempre llibres. Hi ha
llibres a la meva biblioteca que són quasi sagrats, que me’ls estimo, que em
porten records, de quan els vaig comprar, o de quan vaig arribar a casa i en
vaig compartir la sensació amb la persona amb qui vivia, o de quan he hagut de
fer trasllats d’aquí cap allà i els he posat curosament en capses, i he mirat
que siguin els primers a arribar, que tornin a tenir el seu lloc. Per tant,
també sóc un fetitxista dels llibres, ho reconec. Però també reconec els grans
avantatges que ens proporcionen els llibres electrònics. Sóc un comprador quasi
compulsiu de llibres, en qualsevol format. I no veig cap sentit, actualment,
que s’hagi de triar. Ni ser un lector i comprador tan sols de llibres en paper,
ni ser un comprador i lector tan sols de llibres electrònics. Els dos formats
poden conviure perfectament. I els problemes de la indústria editorial, si sap
o no adaptar-se, ja són figues d’un altre paner. No conec com funciona, i no en
puc dir gran cosa, excepte que els recels que tenen vers els llibres electrònics
fa que ja estiguin arribant tard a tot arreu. Però en qualsevol cas, això no té
res a veure amb olorar el paper d’un llibre, amb sentir el cruixit de la pàgina
en passar. No, això són altres coses. Això és l’objecte. Això és el fetitxe. I
això no té res a veure amb la literatura. Aquesta es defensa perfectament,
estigui en un paper, en un rotlle, en una pantalla o en una pedra.
Manuel de Freitas (1972) viu a Lisboa. Va publicar el seu primer llibre l'any 2000. Des d'aleshores el nombre ha augmentat fins a 18. BECHEROVKA Noruega, alta, d'un moreno dubtós, i somreia molt. Amb insistència em deia de no estar trist, com estava realment. I em va pagar, crec, l'última copa, abans de preguntar-me “a què em dedicava”. Escriure, sobre la mort, no és exactament una professió. Però va ser la meva resposta, mentre que en un tovalló qualsevol abreujava, sols per a ella, la meva “obra”. No sabré mai si n'entengué la lletra, si en va comprar els llibres, si va arribar a sentir el que amb un pèssim francès vaig intentar dir-li aquella nit, la més perduda. Els poemes són quasi sempre això: una mena inacceptable de dir que no toquem el cos que va estar, per un cop, tan a prop nostre – i que no ens ha deixat ni un breu nom.
Comentaris