Salta al contingut principal

Sobre llibres electrònics (i sant tornem-hi)

Em comença a cansar aquest debat dels llibres electrònics i els llibres tradicionals de paper. Aferrissats defensors del llibre de paper que esgrimeixen arguments tot citant la perfecció de l’invent del llibre (o sigui, argument Umberto Eco) o també les meravelloses sensacions de passar els fulls, de sentir el tacte del paper i d’olorar-lo. Aspectes aquests que tenen molt poc a veure amb la literatura. Per una banda, s’està arribant a un fetitxisme de l’objecte, un fetitxisme que negaran tots els defensors del llibre de paper. Per l’altra, dubto que tots aquests defensors, especialment els que argüeixen les virtuts del paper, hagin tingut l’oportunitat de passar una setmana sencera amb un lector electrònic. I no dic toquetejar els botonets, o la pantalla i ja està en uns grans magatzems de la informàtica que no saben ni què venen. No, em refereixo a passar tota una setmana sencera, com a mínim, amb una sèrie de llibres al lector, i que passin per l’experiència de lectura. No negaré pas totes les virtuts del llibre tradicional. He llegit sempre llibres. Hi ha llibres a la meva biblioteca que són quasi sagrats, que me’ls estimo, que em porten records, de quan els vaig comprar, o de quan vaig arribar a casa i en vaig compartir la sensació amb la persona amb qui vivia, o de quan he hagut de fer trasllats d’aquí cap allà i els he posat curosament en capses, i he mirat que siguin els primers a arribar, que tornin a tenir el seu lloc. Per tant, també sóc un fetitxista dels llibres, ho reconec. Però també reconec els grans avantatges que ens proporcionen els llibres electrònics. Sóc un comprador quasi compulsiu de llibres, en qualsevol format. I no veig cap sentit, actualment, que s’hagi de triar. Ni ser un lector i comprador tan sols de llibres en paper, ni ser un comprador i lector tan sols de llibres electrònics. Els dos formats poden conviure perfectament. I els problemes de la indústria editorial, si sap o no adaptar-se, ja són figues d’un altre paner. No conec com funciona, i no en puc dir gran cosa, excepte que els recels que tenen vers els llibres electrònics fa que ja estiguin arribant tard a tot arreu. Però en qualsevol cas, això no té res a veure amb olorar el paper d’un llibre, amb sentir el cruixit de la pàgina en passar. No, això són altres coses. Això és l’objecte. Això és el fetitxe. I això no té res a veure amb la literatura. Aquesta es defensa perfectament, estigui en un paper, en un rotlle, en una pantalla o en una pedra.

Comentaris

Lior ha dit…
Ara t'escolto. Sembla un debat entre faccions religioses. Si poder portar, per exemple, tota la "teva" poesia al damunt, tenir-la a mà tothora, no és per xalar ja em diràs què ho és... No és un debat de lectors, sinó d'usuaris. Ja s'ho faran.

Entrades populars d'aquest blog

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Sense silencis

Edicions de 1984 ja forma part, per propi dret, del grup selecte d 'editorials que han ampliat el nostre llenguatge, aquelles editorials que s'han distingit per publicar grans autors estrangers en esplèndides traduccions. Només cal que mireu el seu catàleg per poder-vos-en convèncer. O només cal que observeu què està passant amb aquesta joia que és Walt Whitman en la traducció de Jaume C. Pons Alorda. Una fita en la nostra tradició. Però aquesta no és l'única pedra de toc sense la qual la literatura catalana no podria acabar de configurar-se, ja que Edicions de 1984 ha publicat també la poesia completa d'Anna Akhmàtova o una àmplia selecció del també poeta rus, deixeble o no deixeble d'aquesta darrera, Joseph Brodsky, que correspon a l'edició dels Collected Poems in English , que ha sortit sota el títol de Poemes escollits en la traducció de Judit Díaz Barneda. I aquí volia arribar. La tasca de l'editorial és impecable, és per ser lloada arreu, però semb...

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Cartografia

No podem classificar Jerzy Jarniewicz segons les grans tendències que existeixen en la poesia polonesa. D'una banda, la poesia de caràcter més reflexiu, amb una estructura i un missatge que no s'endinsen gaire en els jocs del llenguatge; de l'altra, la poesia de caire més lingüístic, de gran tradició a Polònia, que es va renovant contínuament amb noves influències que s'incorporen a les de la pròpia tradició, i el resultat d'aquesta segona tendència és sorprenent. En Jarniewicz conflueixen els dos corrents, i a la vegada es distancia d'ambdós. El seu joc amb el llenguatge, que esdevé sempre un repte en la traducció, com en el poema que es pot llegir tot seguit, desemboca en un pensament. L'estructura sembla clara, i també el missatge, però en el camí de tot el poema ens va alertant dels límits que podem arribar a franquejar, dels límits que ens marca el propi llenguatge i dels quals podem sortir per trobar una nova realitat. CARTOGRAFIA Un avís. De no...

Dies insegurs

Aquest poema d' Anna Piwkowska ha aparegut en el darrer número de la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris), una revista mítica en la cultura polonesa, fundada en 1982 a París, i des de 1990 amb la redacció ja a Varsòvia. En el consell de redacció trobem els grans noms que han contribuït a fer de la literatura polonesa i, especialment, de la poesia un dels fenòmens literaris de la segona meitat del segle XX. DIES INSEGURS Ja ningú no necessita somnis, l'hivern arriba al final, se sent l'olor de boix, l'escorça dels arbres reverdeix, l'herba germina i aviat ben segur apareixeran les anemones, caurà un raig de sol que lliscarà per una pàl·lida teula vermella. Els dies són insegurs i si durant aquests dies escoltem, vora l'espelma, en uns discs russos, els arcs que alt en el cel tallen platejats violoncels, o les notes nostàlgiques més enllà dels mars del sud, o les veus femenines, espesses, d'òpera, serà tan sols un breu instant, i després seurem al ...

Uns i altres

Lucija Stupica aporta una veu molt serena en la poesia eslovena contemporània. De vegades, també, una certa inquietud. UNS I ALTRES La tarda avançada et porta una aventura, tots descansen al dictat del dia, i la casa està sumida en el silenci. Et dirigeixes cap al jardí, és una cita o un viatge, els petits viatges componen els grans per l’escorça del planeta, penses. Quan vas pel camí dels habitants de la terra, sigues caut, tingués precaució amb ells, son fràgils i sensibles, segueixes endavant i et dius, vigila per on camines, cap a on camines. Després t’estires i fas un sortilegi. Quan la nit jove sospira en l’abraçada dels mags, segueixes viatjant en la cresta d’esponjosos núvols. I els altres són en tu.

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...

La creació del món

Marzena Broda LA CREACIÓ DEL MÓN El vent va fer esclatar una conquilla a la pedra i el silenci S'endinsà a la riba. Això és el preludi del món. La vida arrombollada dormia a la sorra abans que el mot S'estremís amb el silenci, en aquell moment el mar Entrà en la Terra i els rius van giravoltar, El moment s'allargà en dies, mesos i anys, Engrunes aïllades en aquesta esfera anomenada rellotge. El cel separat de l'aigua va engendrar un ocell, El sol, blat amb restes de gust a les llavors. L'home, que havia definit la forma amb el color de terra, Va anunciar: el dia és clar. Sobre el planeta penjà Les estrelles, va estendre a les vergues grises lones de núvols, Perquè les plantes beguessin la pluja que els donava l'aire. Desferrant les muntanyes, en les cavitats hi havia una casa. La gent multiplicà els nens, els jardins de pomes lluents, I les truites atapeïren els rierols espantívols. Dels milions de coses que tocava la mà de l'home Irradiava alegria, fins que...

Becherovka

Manuel de Freitas (1972) viu a Lisboa. Va publicar el seu primer llibre l'any 2000. Des d'aleshores el nombre ha augmentat fins a 18. BECHEROVKA Noruega, alta, d'un moreno dubtós, i somreia molt. Amb insistència em deia de no estar trist, com estava realment. I em va pagar, crec, l'última copa, abans de preguntar-me “a què em dedicava”. Escriure, sobre la mort, no és exactament una professió. Però va ser la meva resposta, mentre que en un tovalló qualsevol abreujava, sols per a ella, la meva “obra”. No sabré mai si n'entengué la lletra, si en va comprar els llibres, si va arribar a sentir el que amb un pèssim francès vaig intentar dir-li aquella nit, la més perduda. Els poemes són quasi sempre això: una mena inacceptable de dir que no toquem el cos que va estar, per un cop, tan a prop nostre – i que no ens ha deixat ni un breu nom.