Un nou poema de Lars Gustafsson.
ELEGIA PER ALS
OBJECTES PERDUTS I OBLIDATS
Uns guants
d'hivern al bell fons del calaix.
Un vell esquer de
llautó sota muntanyes de visos.
I un martell amb
taques de morter al mànec,
ja devia ser aquí
a l'any trenta-nou,
i ara tot d'una
s'ha fet fonedís.
Totes aquestes
coses que ens van ser properes
han de recordar
soles quin és el seu calaix.
Ja no poden
comptar amb mi i espavilar-se soles.
Recordo com eren,
com les sospesava,
fins i tot
recordo el martell un dia d'estiu
en aquells anys
quaranta, quan jo era
massa petit per
poder-lo aixecar
i com el pare
me'l va agafar amb cura.
El món, aquest
laberint d'objectes
perduts i
oblidats, des d'espases antigues
en tombes no
obertes de l'edat de bronze
fins a les
ulleres per llegir que es van perdre
ahir, els recorda
tots. No ens n'hem de preocupar.
I tu, que busques
amb tant deler,
no ets tu mateix
un objecte que algú busca?
I et passa que un
vespre, quan trobes un objecte,
ratllat,
rovellat, i amb tot encara el mateix,
en un calaix sota
muntanyes de visos i de cadenats,
que tota aquesta
recerca de coses
és tan sols el
reflex de la teva avidesa
perquè algú et
busqui també a tu amb tant deler.
Comentaris