Paisatge, estiu de 2001

Aquest divendres comença el Festival Miłosz. Després d’estires i arronses, que ara no detallaré, finalment es farà a Cracòvia. Presenta un programa molt interessant. La lectura poètica inaugural reunirà tres grans noms. Wisława Szymborska, Seamus Heaney i Tomas Venclova. Dos premis Nobel i un altre poeta que se’l mereix igualment. De tots tres, en el fons, qui em fa més il·lusió veure és el poeta lituà. Molt em temo que tots els que ens dediquem a la poesia hem passat per una època “heaneyana”. Em van captivar els seus primers llibres (i ho segueixen fent), potser fins a North. Després, la recerca de noves veus em van portar a poetes que, actualment, tenen més pes en el meu panteó poètic personal. Sense sortir de la lírica irlandesa, posaria primer Derek Mahon. No cal dir que, quant a la poeta polonesa, la segueixo amb molt interès, i és indubtable que té poemes excepcionals (celebro des d’aquí l’aparició de la traducció del seu darrer llibre, Aquí, publicat a Bartleby i traduït de manera excel·lent per Abel Murcia i Gerardo Beltrán). Amb tot, la línia que més s’aproxima a les meves preferències estètiques és la de Tomas Venclova. Un autor a mig camí de Brodsky (sense la seva ironia) i de la gravetat d’un Mandelxtam (també aquí una altra recomanació, no us perdeu la fantàstica versió d’alguns poemes que ha fet Helena Vidal per a Quaderns Crema, una autèntica delícia). Un autor de blocs racionals, d’estrofes ben marcades on intenta posar ordre al caos que ens envolta. Un autor d’una imatgeria reflex de la ciutat, a cavall entre el Renaixement i el Barroc. Un autor de contrabaix, no hi trobem els temes lleugers que poden explotar altres poetes (al costat, és clar, dels greus). Un poeta discursiu i visual a la vegada, que ens ensenya a adoptar una visió del món, malgrat que la cara que hi puguem arribar a entreveure sigui una moneda plena de rovell.

PS: Han passat un parell de dies, i he aprofitat per fer una petita "revisió" de l'obra de Heaney. M'he adonat que he patit una petita confusió temporal. Després de North, el poeta irlandès ha publicat encara uns quants llibres de poemes extraordinaris. De fet, fins al llibre Seeing Things hi ha una qualitat i una excel·lència poètiques que trobem en molt pocs autors. Amb el conjunt de la seva obra, n'hi ha prou per a més d'una vida poètica. I tampoc no ens podem oblidar, és clar, de la seva clara i imponent obra assagística.

PAISATGE, ESTIU DE 2001

A Susan Sontag

Al principi fou l’aire, la soledat dels rètols,
una torre assentada en una sorra indòcil,
gots dels patis grisencs, és a través d’ells
que veus l’espai circular de Parmènides.

Vola la pols vers la pineda dels afores.
Una papallona invisible frega amb l’ala
una voluta. Una casualitat amb escates
raspa el reflex dels estels en les aigües.

Pel megàfon d’una finestra oberta surt
una fragor de coure, trompetes d’àngels.
Déu obre els ulls mig tancats, de la plaça
deixa un grapat d’amor i de cendres.

Surt el sol sobre la ciutat en ruïnes.
La llum troba a les palpentes una taula,
el temps buit trenca i doblega una frase
que tan poc s’assembla a la nit passada.

Comentaris

Laura Dalmau ha dit…

Me n'alegra llegir aquesta il·lusió plena de poesia i enhorabona pel Festival

20 d’octubre del 2009, a les 14:56

Albert Lázaro-Tinaut ha dit…

Quina (sana) enveja, Xavier! Gaudeix del festival i de la poesia.

22 d’octubre del 2009, a les 2:11

Xavier ha dit…

Moltes gràcies a tots dos. Sí, espero que sigui tot un esdeveniment. Demà mateix ja tenim la lectura. Ja han hagut de canviar de lloc (al final es farà a l'Òpera) perquè no hi havia prou lloc per la gent que volia assistir-hi.

22 d’octubre del 2009, a les 23:46

Entrades populars d'aquest blog

Maneres d'enviar cartes

Gossos silenciosos és el títol del darrer llibre de Roman Honet, que els darrers anys sembla que hagi revifat amb la seva producció poètica, amb un ritme de quasi un llibre per any. MANERES D’ENVIAR CARTES el viatge des de la mort es diferencia per la tornada i la manera d’enviar cartes. com si no passessin ni la vida ni el temps, si ha de ser així. la frontera rau en l’espera, a diferenciar les mesures entre traçar un recorregut i posar la darrera paraula: he mort en molts llocs, hauria estat millor si hagués mort només en un, almenys sabries on m’has de plorar. o: me’n vaig, tornaré demà. per tant, si és que ha de ser així, les cartes del viatge tenen un llarg camí, les cartes de la mort mai no s’acaben

Més informació

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Més informació

I està dit

Paweł Sarna (1977) és critic literari i poeta. És autor de tres llibres de poemes i d'un volum d'assaigs. Col·laborador habitual de revistes literàries. Actualment, viu a Katowice. I ESTÀ DIT Al final del camí més calorós pel qual et tocà arrossegar-te trobes una dona que de tant en tant convenia amb tu que a partir d'ara significareu un per l'altre. I trobes parents llunyans que banyen els seus fills en cossis de xapa. I abans que preguntis si creuen en la conversió de les bruixes i dels seus homes i dels seus menyspreables bastards t'escopiran i cada un per damunt de l'espatlla esquerra. I abans que diguis que no lluny d'aquí un riu es desbordà en un lloc com aquest i en gent com ells et faran tornar allí d'on vingueres. I tindran tota la raó. I està escrit: per aquesta frontera no passaràs clandestinament. Fins i tot, si aquí no t'afecta cap ritu. I començaràs a creure en els àngels. I sabràs que dos d'entre tots ells són misericordiosos. I e...

Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

Més informació

Estel

Les entrades segueixen els últims dies un ritme molt intermitent. El causant de tot això segueix sent el meu proveïdor d’internet. Bé, què hi farem, m’armo de paciència i vaig al centre a trobar alguna connexió. Com a mínim, també és una excusa per admirar la bellesa de Cracòvia. Com ja havia anunciat, avui poso una sextina de Marzena Broda . No segueix les normes dels mots rima (no tots són bisíl•labs). Tampoc no és així en l’original. Al cap i a la fi, les formes que ens llega la tradició són també per adaptar-les i canviar-ne alguns elements quan ho trobem escaient. ESTEL El vidre del rellotge reflecteix un estel I ara el migdia llisca i va vers la badia, Quan mirem esperant les bufades del vent, Subtil ens enlluerna amb el seu jade el cel, Il•luminat de baix, al davant, on hi ha el moll. Estem aquí tots sols, fins i tot la glacera Als binocles s’allunya i no es veu, la glacera Com un cigne emblanqueix les aigües, i l’estel En volar s’esvaneix en els núvols, i al moll Penetra la tra...

Més informació

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...

Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Més informació

Retorn

No hi ha literatures grans ni literatures petites. Això són conceptes de mercat, conceptes relacionats amb el paper econòmic, social, polític dels diferents països. Independentment de la llengua en què escriguin, hi ha poetes que excel·leixen en cada una de les seves obres. Un d’ells és l’eslovè Marjan Strojan . RETORN Això voldria mostrar-te, dic, quan ens deturem al camí sobre la vall. Faig visera amb la mà, sota nostre, entre els rius serpentejants i els camins, pels senyals dels camps i pels diminuts signes d’admiració dels campanars en masos allunyats vessen parts d’una crònica del sol, como una part del cel. Et mostraré un esparver en el vol, que amb un tremolor quasi imperceptible volta les columnes de l’aire càlid cada cop més alt, fins que no s’anivella amb la mirada de la planura. En la profusa quietud dels camps pasturen sobre nostre les ombres tacades dels núvols, que no distingeixen entre el riu, el camí i el bosc, entre una fenedura i la pedrera que s...

Més informació

Fonaments

Amb el poema que presentem avui, acabem la segona sèrie de poemes de Leopold Staff . FONAMENTS Vaig construir en la sorra i s’esfondrà. Vaig construir en una roca i s’esfondrà. Ara començaré a construir pel fum de la xemeneia.

Més informació

Plou en la negra nit

Edvard Kocbek (1904-1981), un dels més grans poetes eslovens del segle XX. Relacionat amb el moviment cristià d'esquerra i actiu políticament a Iugoslàvia. El 1951 se'l retirà de la vida política. El 1975, arran de la publicació d'una conversa amb Boris Pahor a Trieste, pateix una campanya de difamació que només es va veure alleugerida per la intervenció de Heinrich Böll. Es diu, però aquesta informació no l'he poguda comprovar enlloc, que era un dels candidats més ferms per guanyar el Premi Nobel de Literatura l'any que el rebé Czeslaw Milosz. PLOU EN LA NEGRA NIT Plou en la negra nit, el món es va fent més petit, estic dret, no em puc moure, no sé qui em salvarà. Arreu és igual de fosc, lluny, el meu cor ja no sent escalfor, tots m'han abandonat. Tan sols vosaltres, oblidats, em quedeu, us tasto lentament com una fruita amarga, menjaré i viuré.

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog