Paisatge, estiu de 2001

Aquest divendres comença el Festival Miłosz. Després d’estires i arronses, que ara no detallaré, finalment es farà a Cracòvia. Presenta un programa molt interessant. La lectura poètica inaugural reunirà tres grans noms. Wisława Szymborska, Seamus Heaney i Tomas Venclova. Dos premis Nobel i un altre poeta que se’l mereix igualment. De tots tres, en el fons, qui em fa més il·lusió veure és el poeta lituà. Molt em temo que tots els que ens dediquem a la poesia hem passat per una època “heaneyana”. Em van captivar els seus primers llibres (i ho segueixen fent), potser fins a North. Després, la recerca de noves veus em van portar a poetes que, actualment, tenen més pes en el meu panteó poètic personal. Sense sortir de la lírica irlandesa, posaria primer Derek Mahon. No cal dir que, quant a la poeta polonesa, la segueixo amb molt interès, i és indubtable que té poemes excepcionals (celebro des d’aquí l’aparició de la traducció del seu darrer llibre, Aquí, publicat a Bartleby i traduït de manera excel·lent per Abel Murcia i Gerardo Beltrán). Amb tot, la línia que més s’aproxima a les meves preferències estètiques és la de Tomas Venclova. Un autor a mig camí de Brodsky (sense la seva ironia) i de la gravetat d’un Mandelxtam (també aquí una altra recomanació, no us perdeu la fantàstica versió d’alguns poemes que ha fet Helena Vidal per a Quaderns Crema, una autèntica delícia). Un autor de blocs racionals, d’estrofes ben marcades on intenta posar ordre al caos que ens envolta. Un autor d’una imatgeria reflex de la ciutat, a cavall entre el Renaixement i el Barroc. Un autor de contrabaix, no hi trobem els temes lleugers que poden explotar altres poetes (al costat, és clar, dels greus). Un poeta discursiu i visual a la vegada, que ens ensenya a adoptar una visió del món, malgrat que la cara que hi puguem arribar a entreveure sigui una moneda plena de rovell.

PS: Han passat un parell de dies, i he aprofitat per fer una petita "revisió" de l'obra de Heaney. M'he adonat que he patit una petita confusió temporal. Després de North, el poeta irlandès ha publicat encara uns quants llibres de poemes extraordinaris. De fet, fins al llibre Seeing Things hi ha una qualitat i una excel·lència poètiques que trobem en molt pocs autors. Amb el conjunt de la seva obra, n'hi ha prou per a més d'una vida poètica. I tampoc no ens podem oblidar, és clar, de la seva clara i imponent obra assagística.

PAISATGE, ESTIU DE 2001

A Susan Sontag

Al principi fou l’aire, la soledat dels rètols,
una torre assentada en una sorra indòcil,
gots dels patis grisencs, és a través d’ells
que veus l’espai circular de Parmènides.

Vola la pols vers la pineda dels afores.
Una papallona invisible frega amb l’ala
una voluta. Una casualitat amb escates
raspa el reflex dels estels en les aigües.

Pel megàfon d’una finestra oberta surt
una fragor de coure, trompetes d’àngels.
Déu obre els ulls mig tancats, de la plaça
deixa un grapat d’amor i de cendres.

Surt el sol sobre la ciutat en ruïnes.
La llum troba a les palpentes una taula,
el temps buit trenca i doblega una frase
que tan poc s’assembla a la nit passada.

Comentaris

Laura Dalmau ha dit…

Me n'alegra llegir aquesta il·lusió plena de poesia i enhorabona pel Festival

20 d’octubre del 2009, a les 14:56

Albert Lázaro-Tinaut ha dit…

Quina (sana) enveja, Xavier! Gaudeix del festival i de la poesia.

22 d’octubre del 2009, a les 2:11

Xavier ha dit…

Moltes gràcies a tots dos. Sí, espero que sigui tot un esdeveniment. Demà mateix ja tenim la lectura. Ja han hagut de canviar de lloc (al final es farà a l'Òpera) perquè no hi havia prou lloc per la gent que volia assistir-hi.

22 d’octubre del 2009, a les 23:46

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa

Més informació

Amants

Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües. D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

Més informació

Cementiri

Dušan Šarotar em va enviar fa uns dies el seu darrer llibre de poemes, Hiša mojega sina (La casa del meu fill) . Un llibre deliciosament editat ( aquí en podeu veure la portada) amb il·lustracions de Damian Stepančič. És un llibre força diferent a l'anterior, que ja vaig presentar en aquest blog. La concreció, la focalització en la història(es) del primer llibre deixa pas a una reflexió de caràcter més general sobre els llocs, i també sobre els objectes. Aquest equilibri del detall amb el general és l'eix de construcció de molts dels poemes. CEMENTIRI Cap dia mai no és l’adient per visitar aquest lloc, aquí no s’hi camina ni d’habitud ni per costum, allí, passat el poble, rere un marge, en el silenci dels xiprers, a dalt sobre el mar i el món, duen tots els camins. Aquí, cremat pel sol, garfullat per una fina pluja, es repeteix el nom del pare, cisellat en una pedra de casa. Enlloc no hi ha ningú, sols el record que s’evapora acabada la tempesta, i una cigala torna a anunciar-

Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar

Més informació

Volant enrere

Un altre poema de George Szirtes , del cicle "Volant enrere". Szirtes és un autèntic mestre en els cicles de poemes. VOLANT ENRERE La resta són dates com: A l’hora que els alemanys entraren a Budapest nosaltres sèiem a l’Astoria , o L’home que va demanar per nosaltres duia ulleres . O Ella feia servir un pintallavis determinat... El poder que retenim rau aquí. La construeixo en Meccano. Aquí en tinc l’esquelet. Els ossos pelats de la història es redueixen a cendres i a un nom al Golders Green, rere l’Hipòdrom, rere l’estació. Recuperada d’una trombosi, als divuit va marxar cap a Budapest, una invitació a la seva bossa (potser a la seva butxaca).

Més informació

El jardiner

Quines deuen ser les causes del silenci? Per què un autor que es revela en la seva joventut com una gran promesa, de cop i volta deixa d'escriure? Per què tardem anys de vegades a tornar a escriure? O per què ja no hi tornem mai més? Un dels llibres que sempre m'han intrigat des que el vaig comprar és Collected Poems (1957-1987) de Dom Moraes (1938-2004). Moraes va néixer a Bombai, va publicar el seu primer llibre als 19 anys. Després, encara publicà dos llibres de poemes. La seva poesia era celebrada i admirada per poetes com W. H. Auden o Stephen Spender. I la seva veu poètica s'estroncà. EL JARDINER Quan es van traslladar a la casa era hivern. Al jardí hi havia un sicòmor plantat. Cap més arrel, ni rebrot, tan sols ortigues bones per a una sopa. Va pensar tenir flors al voltant del sicòmor per a l'estiu, la rosa tota oberta, la tulipa militar, tots els colors, l'olor del sol, ell amb la pala i bevent cervesa freda amb la seva dona. Va venir la tardor. Va arrenca

Més informació

Punt

SET POEMES HIVERNALS 4. Punt Nit de desembre. Del cel baixa una negra neu. Una pesada cortina als llums dels cotxes, en l'espès fum de la nit ni el volant ni els seients no es veuen. Només el punt vermell intermitent de l'alarma atrau l'ull.

Més informació

Estàvem tots dos sols

Janez F. Jarc és un autor eslovè. He aconseguit molt poca informació sobre ell. Em va cridar l’atenció aquest poema que ha aparegut en el darrer número de la revista Literatura. ESTÀVEM TOTS DOS SOLS No coneixia el teu nom quan vas posar en silenci la teva mà al meu front. Algunes gotes d'aigua per alguns crits meus es refregaren profundament en el meu cos. Estàvem tots dos sols. Profundament sumida en un somni antic, que havies portat del Pare. Els nostres camins es creuaren. Quan vas prometre que repartiries el teu nom i l'enfonsaries en l'origen. Vaig marxar i vaig tornar. Durant llargs anys quan el cel va canviar la seva forma milers de vegades vam compartir tardes solitàries. Les teves petjades no deixaven marca. I el vent no descobria les teves aromes. Ara estic tranquil i espero la pluja de tardor.

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog