Amb aquest poema es clou el cicle Successió del poeta eslovè Uroš Zupan.
SUCCESSIÓ
IV
Naveguem entre els anells dels planetes.
Un final és el que ens dóna escalfor.
Després d’un alè esqueixat hem tornat
a la immensitat. Hores tranquil·les
que embassen la misericòrdia,
la destrucció del pròxim i del desconegut,
l’odi, voluntari o involuntari, l’espera
no acomplerta, rebre i donar amor, tot això
està escrit en el nostre projecte i fixen
la direcció i la rapidesa de la navegació.
Vénen mestres, deixen acostar-nos-hi,
en els moments d’èxtasi
ens deixen olorar allò que ens espera.
Aleshores comencen a col·locar les seves
cartes geogràfiques en la sang i nosaltres
els empenyem, cauen en la galàxia,
on esperaran la trobada d’un nou cos
que respiri. Els que són sota nostre,
que encara s’aferren als límits del seu
Nom, en la mort canviaran material,
potser ens atraparan algun dia.
L’hemorràgia dels segons s’ha glaçat
a l’esfera de les hores que mesura l’estat
de l’amor. Han sobreviscut als diluvis
i a les inundacions en l’espai, un record
tou i preparat que no pertany a ningú.
Rere nostre hi ha la llarga realitat d’un miratge,
pensaments d’una membrana espessa,
embullats al voltant d’un altre món, fugaç.
Davant nostre encara tenim la terrible
esfera, el seu centre és
arreu, i la circumferència, enlloc.
Comentaris