III
Els colors de l’edat d’or empal·lideixen
en el record. Els imperis, que en punts
determinats s’apropien de la història,
s’enfonsen. La seva antiga glòria adorna
els espais intermedis entre les tapes dels llibres,
les parets de sales fredes i despista
el present. En sorgeixen nous, amb el mateix
somni sobre les eleccions i les forces,
amb el mateix somni sobre una llengua
conformen la seva variant del mite
i, com els seus predecessors, imiten
els grans sistemes mítics de manera
desviada, Les seves errònies interpretacions
i lectures literals canvien els espais interns
de l’ànima per la sang d’aquells que veneren
Déu, amagat sota un altre nom.
Una espècie inferior d’organismes,
ràpida en desenvolupar nous sistemes
de defensa, maten els superiors, més intel·ligents.
El pes del mal lliure i secret
de nou torna sota la mateixa forma,
que ja hauria de ser passada.
Ja fa segles que dura el procés, sense
possibilitat de redempció. Tan sols els noms
dels botxins i les víctimes canvien. El buit
que badalla sobre la data del naixement i
la data de mort no té cap valor.
I si en una planura el pas de la història
es repeteix incessant, en una altra
planura la pols de la sensibilitat es redueix
automàticament. L’excel·lència de la totalitat
la supleixen figures que viuen
tan sols com fragments. L’ànima,
que vol migrar a una altra
ànima per trobar un suport
es topa amb la por i la resistència.
La llengua queda paralitzada,
ja que suporta malament una dosi
tan elevada de realitat. I la ciutat més
incerta del diccionari pertany
a la paraula demà, de la qual no se sap
si ja ha desaparegut o si encara
segueix en alguna màniga,
com si fos el darrer trumfo amagat.
TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com...
Comentaris