Un dels poetes eslovens més interessants de la seva generació és Uroš Zupan. Una afirmació que té un pes afegit si tenim en compte que els poetes nascuts durant la dècada dels 60 a Eslovènia són nombrosos i de gran qualitat. Zupan es troba entre un discurs que reprèn dels beat poets, amb versos llargs i cabalosos com rius, i un discurs més contingut, però d’un caràcter més fosc, de vegades quasi críptic. El poema que presento (un cicle de quatre parts) forma part d’aquesta segona tendència.
De vegades podem pensar que allò que no entenem d’un poema escrit en una llengua que no és la nostra és a causa que se’ns escapen alguns elements d’aquesta. Matisos. Connotacions que només pot copsar un nadiu. Però quan comentem aquests elements més aviat foscos amb un nadiu ens adonem que no és ben bé així, que allò que no enteníem és fruit d’un ús determinat que el poeta fa del llenguatge. És una estranyesa que també intenta reflectir la traducció.
SUCCESSIÓ
I
Una sèrie de reflexos és la nostra vida.
Allí on ens girem, ens topem amb l’ombra
d’algú altre. També en l’amor, si ens manca
força, sentim la música de multiplicades veus.
A primer cop d’ull, les illes, buides quan mirem
des del cel, són poblades. No res, o quasi
ens promet la puresa. Sempre, abans de tot,
ens ha de passar una catàstrofe, a fi
de poder començar de nou. Llastats
del passat mirem endavant. Això
ens manté i ens continua. Alguns, si jutgem
per la seva dimensió pública, se’n surten bé.
El que amaguen a l’ombra, no ho descobreix
cap sonda. Se’ls regeneren les cèl·lules
per tota la vida. Com a Dant, que va trobar
Beatrice quan ella tenia nou anys.
Per això, la seva llengua pot surar per damunt
de la vida. Tota llengua autèntica
ha de surar per damunt de la vida.
Allí la puresa és encara possible, on
sense pecat ens podem recobrir amb el Nom.
L’ús que en fem intenta apoderar-se de tot.
També d’allò que no necessitem.
Tan sols la mort roman lliure i intangible,
disposada tan sols a una cosa. Un edifici
sense passadissos subterranis ni sortides
amagades. L’abandonem a l’aire,
quan ens mostrem com noves formes,
com noves existències. Això ens consola.
I no ens alliçona. Preguem a déus erronis
quan ens empassem el plasma de la terra.
Les ferides i les atrocitats que provoquem
en altres, ens retornen com un bumerang pesat.
Cadascú arrossega el fosc secret propi,
que el crema i, com el cràter d’un volcà,
s’obre davant d’ell. Les distàncies
de l’horror a la salvació, de la salvació
a l’horror, estan confraternitzades, i tot
el que encara ens espera
ja ens ha atrapat en el passat.
De vegades podem pensar que allò que no entenem d’un poema escrit en una llengua que no és la nostra és a causa que se’ns escapen alguns elements d’aquesta. Matisos. Connotacions que només pot copsar un nadiu. Però quan comentem aquests elements més aviat foscos amb un nadiu ens adonem que no és ben bé així, que allò que no enteníem és fruit d’un ús determinat que el poeta fa del llenguatge. És una estranyesa que també intenta reflectir la traducció.
SUCCESSIÓ
I
Una sèrie de reflexos és la nostra vida.
Allí on ens girem, ens topem amb l’ombra
d’algú altre. També en l’amor, si ens manca
força, sentim la música de multiplicades veus.
A primer cop d’ull, les illes, buides quan mirem
des del cel, són poblades. No res, o quasi
ens promet la puresa. Sempre, abans de tot,
ens ha de passar una catàstrofe, a fi
de poder començar de nou. Llastats
del passat mirem endavant. Això
ens manté i ens continua. Alguns, si jutgem
per la seva dimensió pública, se’n surten bé.
El que amaguen a l’ombra, no ho descobreix
cap sonda. Se’ls regeneren les cèl·lules
per tota la vida. Com a Dant, que va trobar
Beatrice quan ella tenia nou anys.
Per això, la seva llengua pot surar per damunt
de la vida. Tota llengua autèntica
ha de surar per damunt de la vida.
Allí la puresa és encara possible, on
sense pecat ens podem recobrir amb el Nom.
L’ús que en fem intenta apoderar-se de tot.
També d’allò que no necessitem.
Tan sols la mort roman lliure i intangible,
disposada tan sols a una cosa. Un edifici
sense passadissos subterranis ni sortides
amagades. L’abandonem a l’aire,
quan ens mostrem com noves formes,
com noves existències. Això ens consola.
I no ens alliçona. Preguem a déus erronis
quan ens empassem el plasma de la terra.
Les ferides i les atrocitats que provoquem
en altres, ens retornen com un bumerang pesat.
Cadascú arrossega el fosc secret propi,
que el crema i, com el cràter d’un volcà,
s’obre davant d’ell. Les distàncies
de l’horror a la salvació, de la salvació
a l’horror, estan confraternitzades, i tot
el que encara ens espera
ja ens ha atrapat en el passat.
Comentaris