Passa al contingut principal

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps. 
Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva estranyesa habitual, l'estranyesa que vols domesticar i vols pensar que entra en uns paràmetres de naturalitat. Però ets ben conscient que no ho és gens, de natural. I no pas perquè siguis a l'estranger, un altre concepte que hauràs de replantejar-te. Tal vegada ser a l'estranger és realment ser a casa. Sempre i quan ho hagis volgut fer teu. No parlo pas de quan et veus obligat a marxar, quan vas a un lloc que no havies volgut i on no saps què estàs fent, realment. No, no és aquesta dimensió, més tràgica, de l'estrangeritat. 
Llegeixo i vaig escoltant música. Als autobusos un sempre s'ha de dur música si no es vol veure envoltat  de les diferents seleccions que poden sortir de la ràdio de torn. No cal patir per les converses, hi ha molt pocs viatgers, i no parlen entre ells, alguns es queden adormits, potser per la sensació d'una nit que arriba massa aviat. La música m'acompanya en aquest entristiment de la tarda, i els pensaments comencen a saltar sense treva, se succeeixen, s'encavallen, es prenen el lloc, i cap d'ells no pot entestar-se a quedar-s'hi. En un moment, en una coincidència, arriben dos pensaments, un arriba i l'altre ja se'n va, però és massa lent, i no pot evitar que es lligui amb el que ha vingut a ocupar tot l'espai per uns instants. En l'un, hi ha l'intent de voler tenir la idea d'un nou poema. I, automàticament, un retret, no te n'has cansat, d'escriure un cop i un altre sobre el mateix? Bé, si ho faig, és perquè per a mi té una importància cabdal. Doncs bé, un altre cop el viatge, i la tardor amb la melancolia. Bé, xiquet, això sembla una elegia que mai no s'acaba. I l'altre pensament ve per la música, i et diu, mira, en tot això, i en aquesta melancolia teva en què t'agrada tant rabejar-te, pots tenir aquí una espècie de banda sonora. I m'agafa un rampell com de grandesa d'aquells que no haurien d'aparèixer mai, i en cas que apareguin, no els hauríem de reconèixer i potser encara menys no els hauríem de fer públics. Tenir la banda sonora d'uns poemes, i ca. Però la força d'aquesta atracció és massa gran. Aquesta música encaixa perfectament en un dia com avui, en aquest viatge entre dos llustres. I un últim pensament acaba desterrant la resta, abans no tornis al llibre: potser casa és la llum, no és cap lloc. La llum que ara transmet aquesta música et fa desitjar que el viatge duri molt més. 


Comentaris

Anònim ha dit…
Mira que ets dolent...! La de recoirds que m'has fet ballar pel cap. Començant per l'estranya sensació de quen començava a viure a Cracòvia i, a la tardor (i, pitjor enara a l'hivern), em trobava que el dia s'apagava cap a les 15 o 15:30 hores...

Sobre això del viatge, no sé si coneixes un text que es va engiponar un amic comú nostre, el Guillem, d'allò més interessant, i amb un fragment de rondalla molt sucós. Em refereixo a Viatge, nostàlgia, memòria. Un diàleg. Si tens temps, potser t'agradarà.

Ah, i la recomanació musical també és ben d'agrair!

Una abraçada!

Josep-A.
Anònim ha dit…
Ah, per cert, el text que t'he ajuntat abans, va portar molta cua. Heus-la ací.

Josep-A.
Xavier ha dit…
Josep-Antoni, ai els records, els records. Encara que, si ja no ets al lloc, els records t'assalten igualment. No coneixia el text del Guillem, moltes gràcies. Com tots, ple d'observacions incisives i de reflexions que arriben a desestabilitzar-te sempre, en un sentit actiu (positiu?) del terme. De fet, tots tres ens trobem en reflexions molt semblants, per molt que de vegades puguin semblar distants. I, per altra banda, com ja posava aquí, l'obsessió és tan gran que s'ha convertit en el tema principal de la meva poesia, sense que ho hagi tingut mai de manera tan present, en el fons. Amb tot, davant d'això, davant d'aquesta insistència, només em queda el silenci o seguir donant voltes i voltes. Però ara ja m'embranco en altres qüestions. Una abraçada.

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

A la finestra juguen dos coloms

Edvard Kocbek A LA FINESTRA JUGUEN DOS COLOMS A la finestra juguen dos coloms, després volen cap als castanyers. I quan s’apaivaga el vent  la brisa solar fa resplendir l’aigua a les conques. Els objectes en silenci reclamen companyia, Xiuxiuegen les ales en la bandada. El gronxador segueix aturant-se, ja no sé jugar amb mi mateix.

Hi ha nits

Cvetka Lipuš (1966) neix a Bad Eisenkappel/Železna Kapla a la Caríntia austríaca. Ha viscut 15 anys als Estats Units i en l'actualitat viu i treballa a Salzburg. Ha publicat 8 llibres de poemes, tots escrits en eslovè (alguns dels quals s'han publicat a Àustria en edició bilingüe eslovè/alemany). És, sens dubte, una de les veus més interessants de la poesia eslovena.  Hi ha nits en què en tu atraquen vaixells. Fa temps van salpar vers l'oblit, tornen ara al teu banc de sorra com una flota genovesa d'un port montenegrí, amb les fonadures plenes d'horror. No s'assoleix res, res no atura la marea del dubte. En va el ritual d'amagar el cap a la sorra, enrotllar cotó de sucre per als obstacles. Promeses enrojolades, com parlar amb la paret. Hi ha nits en què creix la por, s'alça, destrueix els dics, esborra la costa, inunda els estrets, obre un camí als velers ombrius. Hi ha nits en què en tu desembarca la desesperança.

Capsa de sabates

Els viatges ens deixen imatges que es confonen en la nostra memòria. Quan un passa una part de l'any en un lloc, l'altra part en un altre lloc, i quan el concepte d'originari, de matern, va perdent intensitat, els records comencen a atorrollar-se i ens envien missatges que no sempre sabem desxifrar. I en som la seva construcció i destrucció a la vegada. En ells, els records, i en nosaltres. CAPSA DE SABATES Al fons de la maleta, la capsa de sabates. Plena de papers, records formant una pàtina de realitat que ha deixat d'existir, arraconada. Com els objectes que reculls en viatges, per conservar una imatge borrosa, fotografies que no encaixen en cap pantalla, cap programa les sap llegir, desxifrar, despixelar. S'estenen després del missatge de descodificació. Només colors, com aigua vessada d'un gerro que ja no pot alimentar cap flor. Les capses de sabates són el nostre refugi, quan tornem d'un viatge. Oberta a intervals cada cop més amp...

Objecte XI

Arribem als dos darrers poemes que clouen el cicle "Col·lecció" de Michał Sobol. Després, el lector, amb l'ajut de les etiquetes, pot tornar de cap i de nou a llegir-lo tot en l'ordre que ha establert el seu autor. OBJECTE XI Ja al principi considerava aquesta ciutat en decadència particularment predestinada i el pas orbital de l'autopista en columnes de ciment per sobre d'antigues construccions hi ha tingut força a veure. Perquè si un ciutadà d'aquesta ciutat, fill d'un simple teixidor, va descobrir un cop el Nou Món, això es podria repetir en qualsevol moment. D'acord, a banda del gran quadre de Rubens al retaule en què presenta aquest tall únic, realitzat un sol cop, com és la circumcisió, aquí no hi ha gaire cosa a veure. Però l'un i l'altre, que tracen un arc com la tonsura en el crani d'un monjo, són potser aquest exercici pacient en... el primer pas cap a...

Som un diccionari

Amb aquest poema Krystyna D ąbrowska tanca el seu segon llibre de poemes, Cadires blanques, publicat l’ any 2012. *** Som un diccionari. Les nostres llengües es troben en tremoloses cobertes. Tradueixen el cos en ànima, l’ànima en cos, el desig, l’acompliment en suor i en semen. En lloc de les entrades en ordre alfabètic, un alfabet en llibertat, una o murmurada, una a sonora, i confoses terminacions femenines i masculines. Quin nom tenen per a mi els teus dits? Com t’anomena el meu ventre ardent? Els nostres respirs són fulls que anem passant en cerca d’expressions desconegudes, i d’elles, quina oració en surt?

Estrany món

Estrany món el dels poetes. Tal vegada, en cap altre gremi no trobem tantes animadversions com entre ells. Segurament, els novel·listes critiquen altres novel·listes, però almenys els llegeixen o intenten llegir-los. Els poetes, habitualment no. N’hi ha prou que un poeta representi una manera diferent d’entendre el poema, i escrigui sota el signe d’una altra estètica perquè sigui directament bandejat. Evidentment, hi ha excepcions, però en la majoria dels casos les fem vers aquells autors que no escriuen en la nostra llengua. I no és qüestió tan sols dels debats i discussions entre generacions, que moltes vegades són necessaris per renovar una mica el panorama, la llengua, la manera d’entendre la literatura. No, també passa entre autors que pertanyen a una mateixa generació. I, moltes vegades, sense cap mena d’argumentació. Sí, realment, és ben estrany el món dels poetes, omplint de fel un pastís que cada cop és més petit. 

Arnstadt (i Mon plaisir)

ARNSTADT (I MON PLAISIR ) No es pot marxar de cap ciutat sense haver passat abans pel seu cementiri. El cementiri vell d’Arnstadt es torba en un estat irreprotxable perquè el manté l’ajuntament, la qual cosa sembla demostrar i remarcar amb intensitat la tristesa d’aquests llocs. Hi ha unes plaques que marquen la direcció vers les tombes de Willibald Alexis i Eugenie Marlitt, que al segle XIX dirigia una manufactura literària i cada mes publicava una nova novel·la d’una sèrie d’un mal gust espantós i alhora de gran èxit. Mentre d’una banda les novel·les d’Eugenie Marlitt, que com més romàntiques eren, més llòbregues eren les condicions en què vivia l’autora, han estat descobertes darrerament per la televisió, que evidentment no pot passar cada diumenge de l’any una pel·lícula basada en les novel·les de Rosamunde Pilcher, de l’altra Alexis no tan sols està enterrat sota una bella làpida de granit, que van pagar fa més de cent anys els seus admiradors, sinó que a més descansa en la t...

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...

Mano invisible d'Adam Zagajewski

Avui ha sortit a la venda el nou llibre de poemes d'Adam Zagajewski, Mano invisible , a l'editorial Acantilado. Aquí en podeu veure la fitxa i també un petit extracte (alguns poemes al començament del llibre). És un llibre que ha plantejat força poemes de traducció, sobretot perquè en Zagajewski trobar el to de la seva veu és molt important. I encara que ja porti alguns dels seus volums traduïts, sempre un s'enfronta de nou als reptes que planteja el llenguatge. Com a tast, deixo un altre poema del llibre, que sento molt proper.  CASA FAMILIAR Vienes aquí como un extraño, pero ésta es tu casa familiar. Los groselleros, los manzanos y los cerezos no te reconocen. Un árbol magnánimo prepara en tranquilidad un nuevo lanzamiento de nueces, y el sol, como un estudiante nervioso de primero, está ocupado en colorear atentamente las sombras. El comedor imita la cripta de un sepulcro, aquí ya no hay ningún eco conocido, las antiguas conversaciones no han perdurado. ...