Salta al contingut principal

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps. 
Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva estranyesa habitual, l'estranyesa que vols domesticar i vols pensar que entra en uns paràmetres de naturalitat. Però ets ben conscient que no ho és gens, de natural. I no pas perquè siguis a l'estranger, un altre concepte que hauràs de replantejar-te. Tal vegada ser a l'estranger és realment ser a casa. Sempre i quan ho hagis volgut fer teu. No parlo pas de quan et veus obligat a marxar, quan vas a un lloc que no havies volgut i on no saps què estàs fent, realment. No, no és aquesta dimensió, més tràgica, de l'estrangeritat. 
Llegeixo i vaig escoltant música. Als autobusos un sempre s'ha de dur música si no es vol veure envoltat  de les diferents seleccions que poden sortir de la ràdio de torn. No cal patir per les converses, hi ha molt pocs viatgers, i no parlen entre ells, alguns es queden adormits, potser per la sensació d'una nit que arriba massa aviat. La música m'acompanya en aquest entristiment de la tarda, i els pensaments comencen a saltar sense treva, se succeeixen, s'encavallen, es prenen el lloc, i cap d'ells no pot entestar-se a quedar-s'hi. En un moment, en una coincidència, arriben dos pensaments, un arriba i l'altre ja se'n va, però és massa lent, i no pot evitar que es lligui amb el que ha vingut a ocupar tot l'espai per uns instants. En l'un, hi ha l'intent de voler tenir la idea d'un nou poema. I, automàticament, un retret, no te n'has cansat, d'escriure un cop i un altre sobre el mateix? Bé, si ho faig, és perquè per a mi té una importància cabdal. Doncs bé, un altre cop el viatge, i la tardor amb la melancolia. Bé, xiquet, això sembla una elegia que mai no s'acaba. I l'altre pensament ve per la música, i et diu, mira, en tot això, i en aquesta melancolia teva en què t'agrada tant rabejar-te, pots tenir aquí una espècie de banda sonora. I m'agafa un rampell com de grandesa d'aquells que no haurien d'aparèixer mai, i en cas que apareguin, no els hauríem de reconèixer i potser encara menys no els hauríem de fer públics. Tenir la banda sonora d'uns poemes, i ca. Però la força d'aquesta atracció és massa gran. Aquesta música encaixa perfectament en un dia com avui, en aquest viatge entre dos llustres. I un últim pensament acaba desterrant la resta, abans no tornis al llibre: potser casa és la llum, no és cap lloc. La llum que ara transmet aquesta música et fa desitjar que el viatge duri molt més. 


Comentaris

Anònim ha dit…
Mira que ets dolent...! La de recoirds que m'has fet ballar pel cap. Començant per l'estranya sensació de quen començava a viure a Cracòvia i, a la tardor (i, pitjor enara a l'hivern), em trobava que el dia s'apagava cap a les 15 o 15:30 hores...

Sobre això del viatge, no sé si coneixes un text que es va engiponar un amic comú nostre, el Guillem, d'allò més interessant, i amb un fragment de rondalla molt sucós. Em refereixo a Viatge, nostàlgia, memòria. Un diàleg. Si tens temps, potser t'agradarà.

Ah, i la recomanació musical també és ben d'agrair!

Una abraçada!

Josep-A.
Anònim ha dit…
Ah, per cert, el text que t'he ajuntat abans, va portar molta cua. Heus-la ací.

Josep-A.
Xavier ha dit…
Josep-Antoni, ai els records, els records. Encara que, si ja no ets al lloc, els records t'assalten igualment. No coneixia el text del Guillem, moltes gràcies. Com tots, ple d'observacions incisives i de reflexions que arriben a desestabilitzar-te sempre, en un sentit actiu (positiu?) del terme. De fet, tots tres ens trobem en reflexions molt semblants, per molt que de vegades puguin semblar distants. I, per altra banda, com ja posava aquí, l'obsessió és tan gran que s'ha convertit en el tema principal de la meva poesia, sense que ho hagi tingut mai de manera tan present, en el fons. Amb tot, davant d'això, davant d'aquesta insistència, només em queda el silenci o seguir donant voltes i voltes. Però ara ja m'embranco en altres qüestions. Una abraçada.

Entrades populars d'aquest blog

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre. 

El cel a la nit

Leopold Staff EL CEL A LA NIT La nit és negra, la nit és platejada. El món, infinit en el temps i en l’espai. Enmig de la Via Làctia. Qui passa per ella? Això sobrepassa l’enteniment humà.

Llenguatge

Ahir, tot sopant entre excel·lents poetes, Antonio Cabrera va iniciar una conversa sobre la presència dels ocells en l'obra d'Adam Zagajewski. Com en tot sopar distès, la conversa va tenir moltes bifurcacions. "Els ocells canten, i els poetes també" va comentar el poeta polonès. Sí, sembla una evidència. I tanmateix, en l'afirmació tenim tota una enorme tradició poètica. Staff també convida a la reflexió a partir dels ocells, i en el poema també hi ha el pes de la tradició, que ens serveix per transitar per molts camins. En el fons, tot poema és un diàleg amb la tradició poètica. Així tambe com tota traducció. LLENGUATGE No cal entendre el cant del rossinyol, per extasiar-se’n. No cal entendre el raucar de les granotes, per embriagar-se’n. Entenc el llenguatge humà en què hi ha falses paraules que menteixen. Si no l’entengués, seria el més gran poeta.

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de...

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Traducció filològica

Després d'un període d'absència al blog, el reprenc en aquest nou any (de passada, deixeu-me desitjar a tots els lectors un molt feliç 2012). I reprenc el blog amb un poema de Piotr Sommer, un poeta sense el qual no es pot entendre el canvi poètic que s'ha produït a Polònia els últims 25 anys. Per edat, pertany a la mateixa generació que autors com Adam Zagajewski , Ewa Lipska o Ryszard Krynicki . Però estèticament, els seus postulats són força diferents. El principal canvi que representa és la introducció de la poesia de l'escola de Nova York en l'àmbit polonès. El poema que presento pertany a un llibre de 1997. M'interessa com presenta el joc amb el títol, que esdevé un detonant de tota la interpretació del poema, i no tan sols del poema. TRADUCCIÓ FILOLÒGICA He somiat que parlaves amb el General. T'explicava els seus problemes i la política vers la Unió Soviètica i a grans trets s'esforçava a mostrar simpatia. Jo no prenia part en aquella ...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Olla

La delicadesa del detall arriba a cims com en aquest poema de Leopold Staff . OLLA Al foc de la llar, sota l’alta protecció del curull, rodejat de planetes resplendents a les parets, cassoles i plats, com el cor del món, bull l’olla d’un fons brut i ensutjat, sense voler aixecar la tapa que tremola. Què hi bull? Ningú no ho sap. Tan sols exhala un vapor greixós d’olor intensa i tan sols les llengües daurades de les flames llaminerament llepen el saborós secret.

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí .