Passa al contingut principal

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps. 
Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva estranyesa habitual, l'estranyesa que vols domesticar i vols pensar que entra en uns paràmetres de naturalitat. Però ets ben conscient que no ho és gens, de natural. I no pas perquè siguis a l'estranger, un altre concepte que hauràs de replantejar-te. Tal vegada ser a l'estranger és realment ser a casa. Sempre i quan ho hagis volgut fer teu. No parlo pas de quan et veus obligat a marxar, quan vas a un lloc que no havies volgut i on no saps què estàs fent, realment. No, no és aquesta dimensió, més tràgica, de l'estrangeritat. 
Llegeixo i vaig escoltant música. Als autobusos un sempre s'ha de dur música si no es vol veure envoltat  de les diferents seleccions que poden sortir de la ràdio de torn. No cal patir per les converses, hi ha molt pocs viatgers, i no parlen entre ells, alguns es queden adormits, potser per la sensació d'una nit que arriba massa aviat. La música m'acompanya en aquest entristiment de la tarda, i els pensaments comencen a saltar sense treva, se succeeixen, s'encavallen, es prenen el lloc, i cap d'ells no pot entestar-se a quedar-s'hi. En un moment, en una coincidència, arriben dos pensaments, un arriba i l'altre ja se'n va, però és massa lent, i no pot evitar que es lligui amb el que ha vingut a ocupar tot l'espai per uns instants. En l'un, hi ha l'intent de voler tenir la idea d'un nou poema. I, automàticament, un retret, no te n'has cansat, d'escriure un cop i un altre sobre el mateix? Bé, si ho faig, és perquè per a mi té una importància cabdal. Doncs bé, un altre cop el viatge, i la tardor amb la melancolia. Bé, xiquet, això sembla una elegia que mai no s'acaba. I l'altre pensament ve per la música, i et diu, mira, en tot això, i en aquesta melancolia teva en què t'agrada tant rabejar-te, pots tenir aquí una espècie de banda sonora. I m'agafa un rampell com de grandesa d'aquells que no haurien d'aparèixer mai, i en cas que apareguin, no els hauríem de reconèixer i potser encara menys no els hauríem de fer públics. Tenir la banda sonora d'uns poemes, i ca. Però la força d'aquesta atracció és massa gran. Aquesta música encaixa perfectament en un dia com avui, en aquest viatge entre dos llustres. I un últim pensament acaba desterrant la resta, abans no tornis al llibre: potser casa és la llum, no és cap lloc. La llum que ara transmet aquesta música et fa desitjar que el viatge duri molt més. 


Comentaris

Anònim ha dit…
Mira que ets dolent...! La de recoirds que m'has fet ballar pel cap. Començant per l'estranya sensació de quen començava a viure a Cracòvia i, a la tardor (i, pitjor enara a l'hivern), em trobava que el dia s'apagava cap a les 15 o 15:30 hores...

Sobre això del viatge, no sé si coneixes un text que es va engiponar un amic comú nostre, el Guillem, d'allò més interessant, i amb un fragment de rondalla molt sucós. Em refereixo a Viatge, nostàlgia, memòria. Un diàleg. Si tens temps, potser t'agradarà.

Ah, i la recomanació musical també és ben d'agrair!

Una abraçada!

Josep-A.
Anònim ha dit…
Ah, per cert, el text que t'he ajuntat abans, va portar molta cua. Heus-la ací.

Josep-A.
Xavier ha dit…
Josep-Antoni, ai els records, els records. Encara que, si ja no ets al lloc, els records t'assalten igualment. No coneixia el text del Guillem, moltes gràcies. Com tots, ple d'observacions incisives i de reflexions que arriben a desestabilitzar-te sempre, en un sentit actiu (positiu?) del terme. De fet, tots tres ens trobem en reflexions molt semblants, per molt que de vegades puguin semblar distants. I, per altra banda, com ja posava aquí, l'obsessió és tan gran que s'ha convertit en el tema principal de la meva poesia, sense que ho hagi tingut mai de manera tan present, en el fons. Amb tot, davant d'això, davant d'aquesta insistència, només em queda el silenci o seguir donant voltes i voltes. Però ara ja m'embranco en altres qüestions. Una abraçada.

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Habitació

Com anunciava en l’entrada anterior, presentem el nou llibre d’ Anna Piwkowska , La tintorera , publicat en la prestigiosa editorial Znak. És un llibre un pèl irregular, conté alguns poemes interessants, però no assoleix la força d’altres poemaris anteriors, com Po (Després) . Encara que hagi sortit publicat en una editorial de renom, altres llibres, com el que ja vam presentar de Marzena Broda , publicat en una editorial molt més petita i amb una distribució molt més deficient, conté uns poemes molt més ben treballats i aconseguits. El que més em sorprèn d’aquesta edició del llibre són les paraules de l’editor amb què s’intenta vendre el llibre (allò que fan contínuament els americans amb els llibres de poemes, o les faixes que cada cop són més presents en les nostres edicions). Les paraules són les següents: “Tot llegint aquests poemes bells i sensuals, he sentit de manera ben clara que la poesia és de gènere femení. Feia temps que una dona no m’agradava tant”. Realment, no és la mil...

Beethoven (Z. Herbert)

La traducció de la poesia completa de Zbigniew Herbert a l’anglès, publicada per Ecco/Harper Collins, és una notícia que s’ha de celebrar. Fins i tot a Polònia, en el diari més llegit del país, Gazeta Wyborcza, s’han fet ressò de la crítica que va aparèixer al New York Times (abans que el diari polonès, va ser el bon amic José Morella qui em va passar el link de la pàgina). Herbert és conegut sobretot per haver creat la figura de El senyor Cogito, però és també en molts altres poemes on podem veure la grandesa de la seva obra. Com a mostra, presentem una traducció. BEETHOVEN Diuen que va ensordir (però no és pas veritat els dimonis de la seva oïda treballaven incansablement i mai a les conquilles de les orelles no dormí un llac mort) otitis media i després acuta provocaren que a l’aparat auditiu es mantinguessin els tons cridaners dels xiulets el retrunyir el xiulet del tord la campana enfustada dels boscos els extragué com millor va saber (alts guitarron...

A dalt, a baix

Jan Kasper A DALT, A BAIX T'han sortit cabells blancs, és tan sols ara que me n'adono. A la cuina, que recorda una sala de dissecció buida. Un clau ben endins la templa, un dolor intens, de fa unes quantes hores. Una pastilla es desfà al got amb un xiulet. La bec d'un glop. La teva tos. Puges les escales, tot parant-te per agafar alè, a cada replà. En l'objectiu de la càmera, rere teu, lluny, lluny, uns figurants indolents d'aquest matí. Dues Torres s'esfondren amb estrèpit.

Paisatge en bemoll (V)

Dušan Šarotar PAISATGE EN BEMOLL (V) El cinquè dia s'obre la porta i escric in memoriam, per a aquell que no conec. Sé que va ser un dia del tot normal, un dia capritxós d'abril, el quaranta-quatre, encara que el meteoròleg va predir Zyklon B. Tal vegada l'orquestra tocà a ple aire, després amb ells hi va haver segur aquell petit, o algú que s'assemblava molt al que un cop es trobà al passeig. Va sentir com fluïa la música, ja que no hi ha res més trist que el silenci. Tan sols un compàs trencat i s'alçaren papallones de filferro trenades, allí, vers les xemeneies al lluny, on un fum blanc s'aixeca i després llargament cau a la plana com neu tova. Sent que algú li diu, només l'amor, per consol dels no nats, pot fer un ninot de neu.

Una alenada breu

Miłosz Biedrzycki UNA ALENADA BREU És força inesperat – quan em parles per telèfon i a l'instant em ve la teva olor. Però tu seus al tren, lluny d'aquí.                                            A cada instant el tren es mou per les vies, del punt A al punt B. I sonaria bonic que digués que a cada instant sento la teva olor més forta per telèfon.                                           Però això dura tan sols un instant. Com un ruixat.

1939. Conferència del professor Gadamer

Marek Wojdyło (1958) neix a Oświęcim. Ha publicat quatre llibres de poemes. 1939. CONFERÈNCIA DEL PROFESSOR GADAMER La conferència inaugural del professor Gadamer amb el títol de Hegel i l'esperit de la història té lloc una tarda de juliol. Baionetes solars ataquen les finestres gòtiques i es queda del tot aturada la pols acadèmica quan les esglésies de l'antiga Lipsk toquen puntualment les dotze. Els pulmons agafen aire cada cop amb més força, un pati uniformat ressona amb un nou llatí, al barri jueu domina la tranquil·litat, la sonora veu del conferenciant cita el jove Hegel: el sofriment no fou mai un acte de la innocència, tot sofriment és culpa. Callen les nacions pecadores de l'est d'Europa, cau la rígida sentència d'ençà un segle i mig, els habitants condemnats són com pomes caigudes i com blat espolsat, no esperen la resurrecció, la mà tallada i els estigmes cremats assenyalen el camí de l'expiació en aquest món. Sempre.

Ubykh

John Burnside neix a Dumferline (Escòcia) el 1955. Ha tingut diverses ocupacions, entre altres, va treballar deu anys com a enginyer de sistemes informàtics. Es dedica per complet a la literatura des de 1966. Ha publicat nou llibres de poemes i cinc novel·les. L'ÚLTIM HOME QUE PARLAVA UBYKH (El lingüista Ole Stig Andersen va voler buscar les traces que quedaven d'una llengua caucàsica occidental anomenada Ubykh. En sentir que només quedava un parlant va marxar per buscar l'home i va arribar al seu poble el 8 d'octubre de 1992. Malauradament, l'home, Tevfik Esenc, havia mort unes hores abans) De vegades, en aquells darrers mesos, pensava en una paraula i havia de recordar l'arbre, o els tipus de granotes, el so denotava: l'arbre en ell mateix, la granota, o l'estat de la ment i no la paraula equivalent en una altra llengua, aquell llenguatge que havia agafat els seus fills i la llum de la muntanya; les tombes que havia netejat i havia rastella...

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

Crepuscle

Ivan Kordić va néixer el 1945 prop de Mostar. Ha publicat més de deu llibres de poemes. Està considerat un dels poetes més originals de la seva generació. La seva obra s’ha traduït a diverses llengües.  CREPUSCLE Tantes són les coses inútils exigint una mirada nostra com si fos argila tova s’hi enfanga el món De què els serveix el venedor de gelats de què els murs rígids de la ciutat històrica les antigues escultures els antics quadres els trens i els navegants Tot el que és antic ple d’osques com fetes per un cisell adopta una nova forma Hi ha una transformació com si l’aigua s’apropés per sota Després una torba llotosa i humitat Un incendi de quadres recordats El buit al teu voltant