Em comença a
cansar aquest debat dels llibres electrònics i els llibres tradicionals de
paper. Aferrissats defensors del llibre de paper que esgrimeixen arguments tot
citant la perfecció de l’invent del llibre (o sigui, argument Umberto Eco) o
també les meravelloses sensacions de passar els fulls, de sentir el tacte del
paper i d’olorar-lo. Aspectes aquests que tenen molt poc a veure amb la
literatura. Per una banda, s’està arribant a un fetitxisme de l’objecte, un
fetitxisme que negaran tots els defensors del llibre de paper. Per l’altra,
dubto que tots aquests defensors, especialment els que argüeixen les virtuts
del paper, hagin tingut l’oportunitat de passar una setmana sencera amb un
lector electrònic. I no dic toquetejar els botonets, o la pantalla i ja està en
uns grans magatzems de la informàtica que no saben ni què venen. No, em
refereixo a passar tota una setmana sencera, com a mínim, amb una sèrie de
llibres al lector, i que passin per l’experiència de lectura. No negaré pas
totes les virtuts del llibre tradicional. He llegit sempre llibres. Hi ha
llibres a la meva biblioteca que són quasi sagrats, que me’ls estimo, que em
porten records, de quan els vaig comprar, o de quan vaig arribar a casa i en
vaig compartir la sensació amb la persona amb qui vivia, o de quan he hagut de
fer trasllats d’aquí cap allà i els he posat curosament en capses, i he mirat
que siguin els primers a arribar, que tornin a tenir el seu lloc. Per tant,
també sóc un fetitxista dels llibres, ho reconec. Però també reconec els grans
avantatges que ens proporcionen els llibres electrònics. Sóc un comprador quasi
compulsiu de llibres, en qualsevol format. I no veig cap sentit, actualment,
que s’hagi de triar. Ni ser un lector i comprador tan sols de llibres en paper,
ni ser un comprador i lector tan sols de llibres electrònics. Els dos formats
poden conviure perfectament. I els problemes de la indústria editorial, si sap
o no adaptar-se, ja són figues d’un altre paner. No conec com funciona, i no en
puc dir gran cosa, excepte que els recels que tenen vers els llibres electrònics
fa que ja estiguin arribant tard a tot arreu. Però en qualsevol cas, això no té
res a veure amb olorar el paper d’un llibre, amb sentir el cruixit de la pàgina
en passar. No, això són altres coses. Això és l’objecte. Això és el fetitxe. I
això no té res a veure amb la literatura. Aquesta es defensa perfectament,
estigui en un paper, en un rotlle, en una pantalla o en una pedra.
En totes les antologies, per definició, la tria pot ser sempre discutible. Els factors que determinen aquesta tria són sempre diversos. I més quan els antòlegs són tres. Aquest és el cas de l’ antologia de poesia polonesa que hem preparat recentment amb Abel Murcia i Gerardo Beltrán. Agafar seixanta-un autors en un període de 20 anys és força complicat. Pot ser que alguns pensin que és una xifra bastant elevada, però sempre hi ha el risc que alguns autors en quedin fora. Sincerament, crec que la tria és molt encertada, que hi ha els autors més coneguts, els més valorats per la crítica, i també hi apareixen autors que, en la nostra opinió, haurien de tenir més presència en el panorama literari polonès. Perquè també s’ha de jugar amb el factor que són persones especialitzades en aquella literatura les que fan la tria però que ho miren des d’una perspectiva externa. Sense tenir en compte les animadversions que poden existir entre els diferents poetes, els grups tancats que exclouen algu...
Comentaris