Superposició, però algú

 Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqualificació, però sí la ironia. Ni la veneració absoluta ni la crítica devastadora com si fos una càrrega policial. Aquest poema té la seva segona part, o el seu mirall, o la seva contestació, en el poema que apareix just després en aquest mateix llibre de Słomczyński, «Interpretació de Copenhaguen», que apareixerà pròximament en aquest quadern de provatures i traduccions.

SUPERPOSICIÓ, PERÒ ALGÚ

ens observa de cua d’ull, pèl-roig i atent. No miola,

encara que no ha begut llet des d’ahir. Amb tot, confiem

que no ens entregarà. Sol passar que repeteixo

apòcrifs, com el de la propietària de dos spaniels

que cridava com a Koka i Kola. Aleshores s’apropaven.

No me la vaig trobar al parc. D’altra banda, realment

el gat es diu Schrödi.

El mirem, de sobte ens aturem –

i per això viu, i per això s’estira.

No es diu Schrödi. Vaig trobar-me al parc

la propietària dels dos spaniels. Els cridava,

Kola, Koka, però no venien. Això no és

un apòcrif, perquè no en repeteixo. El gat

ens entregarà, no hi confiem. És cert que ahir

va beure llet, però avui miola desmenjat. No sembla

pèl-roig quan ens observa amb el cap aixecat.

Ens mira, de sobte s’atura –
i per això vivim, i per això ens estirem.