Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia
de Wisława
Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de
com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un
dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest
que planteja aquí Szymon Słomczyński,
no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis
buit», i amb el llibre
que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt
d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això,
vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va
debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que
també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger.
La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora
d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració.
Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes
d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n
és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment
la desqualificació, però sí la ironia. Ni la veneració absoluta
ni la crítica devastadora com si fos una càrrega policial. Aquest
poema té la seva segona part, o el seu mirall, o la seva
contestació, en el poema que apareix just després en aquest mateix
llibre de Słomczyński,
«Interpretació de Copenhaguen», que apareixerà pròximament en
aquest quadern de provatures i traduccions.
SUPERPOSICIÓ,
PERÒ ALGÚ
ens
observa de cua d’ull, pèl-roig i atent. No miola,
encara
que no ha begut llet des d’ahir. Amb tot, confiem
que no
ens entregarà. Sol passar que repeteixo
apòcrifs,
com el de la propietària de dos spaniels
que
cridava com a Koka i Kola. Aleshores s’apropaven.
No me
la vaig trobar al parc. D’altra banda, realment
el
gat es diu Schrödi.
El
mirem, de sobte ens aturem –
i per
això viu, i per això s’estira.
No es
diu Schrödi. Vaig trobar-me al parc
la
propietària dels dos spaniels. Els cridava,
Kola,
Koka, però no venien. Això no és
un
apòcrif, perquè no en repeteixo. El gat
ens
entregarà, no hi confiem. És cert que ahir
va
beure llet, però avui miola desmenjat. No sembla
pèl-roig
quan ens observa amb el cap aixecat.
Ens
mira, de sobte s’atura –
i per això vivim, i per això ens estirem.
i per això vivim, i per això ens estirem.
Comentaris