Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa
Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de
Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en
aquest espai.
Al llibre Mercuri a la
boca assistim al món rural de
la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada
infantil, lírica, somiosa, i
també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns
pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure
aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot
immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són
del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el
retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions
que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen»
que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el
llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en
l’estranyesa, en una llengua, el polonès, que, a causa de nou dels
avatars històrics, ha anat esborrant les diferències que hi havia
entre diferents parlars.
Les estampes, els moments deturats
que presenta el llibre són fruit d’un treball ben conscient d’anar
deixant llast, de quedar-se amb l’essència del llenguatge, i a més
Grzegorzewska li dona una dimensió lírica que encaixa perfectament
amb el to dels seus propis poemes, com si hi hagués una línia de
continuïtat. Els diferents
ritus, les creences, les supersticions, les
coses mig dites, no acabades d’expressar, els buits contribueixen a
donar-nos la sensació d’estar en una espècie de geografia màgica.
Grzegorzewska ha elevat les quatre cases
del seu poble a la categoria de mite, de mite literari.
Ha estat una de les traduccions més
plaents que he fet, com explico al pròleg, no
només per la dificultat de traslladar la llengua de Wioletta
Grzegorzewska i fer que també tingui elements particulars en el
text, sinó també perquè m’ha enfrontat amb la meva pròpia
experiència. Des de Barcelona i Cracòvia, els llocs on vaig fer la
traducció, fins al poble de Hektary, jo anava recordant i recorrent
la meva pròpia infància al meu poblet de la Conca de Barberà,
L’Espluga de Francolí.
També ha estat una experiència
molt plaent haver treballat amb l’editorial
:Rata_, i des d’aquí també els manifesto la meva gratitud.
I aquí, un petit fragment del
llibre.
En pic vam acabar de portar amb el
carretó feixos de càpsules de cascall madures del camp, la mama
se’n va anar a fer un cigarret darrere la
casa i es va quedar adormida sota el pomer vora l’estany. Quan es
va despertar em va cridar. Em vaig ajaure al seu costat i tot
mastegant una barreja de llavors vermelles, liles i grises de cascall
que havia acabat d’esgranar, vaig mirar cap al cel que anava
enrotllant cotó fluix de sucre dels núvols.
El vent, amb l’acompanyament dels
estornells, desafinava una melodia als canals, sacsejava el plàstic que protegia els tomàquets i
bressolava vora el camí un rètol on deia: «Arbres de Nadal».
Alguna cosa va cruixir entre els joncs. Una bagra
va saltar a l’estany. Aleshores, la mare va començar a explicar el
somni que havia tingut d’una antiga
amiga de la seva classe, l’Stella Dynus, i també se la veia
preocupada per si no se li havia contagiat d’alguna manera
misteriosa el somnambulisme de la petita Dynus, i aleshores
començaria a córrer, tal com va fer ella, pels camps i per les
pedreres cridant que venien els alemanys. Era un somni construït com
una matrioixka, o sigui que la mama en el seu somni pensava que era
l’Stella, i que l’Stella somiava el somni d’una altra persona,
de la filla de cinc anys dels Kurzak. Segons es deia pel poble, a la
petita dels Kurzak l’havien afusellat els alemanys el 43 per
venjar-se dels partisans del Jędrusie, que havien atacat el centre
de les Joventuts Hitlerianes a Myszków. La van enterrar en una fossa
passat el camp del capellà, que després va arribar a formar part de
les terres de l’Estat. L’Stella era l’única de la classe que
no anava a catequesi, i per això els altres nens no paraven
d’emprenyar-la, però la mama, tal com em va confessar, li tenia
enveja perquè destacava per la seva manera distingida de ser i per
la seva roba elegant [...]
Abans de la Setmana Santa del 68,
l’Stella va començar a faltar a classe, o si venia era tard i amb
ulleres. Pel poble es deien xafarderies. La veïna que els Dynus
tenien més a prop deia que la noia sortia de casa en plena nit,
vagarejava pels camps tan sols amb la camisa de dormir i cridava
alguna cosa sobre els alemanys. Segons la mama, algú del nostre
poble havia d’acabar de somiar els somnis interromputs de la
Kurzak, i no se sap per què, però li va tocar a la petita Stella.
Després de Setmana Santa l’Stella va deixar d’anar a classe un
altre cop, i la mama pensava que havia agafat la verola, com tots a
la classe, i que apareixeria algun dia amb la cara empastifada de
crema de zinc, però ja no va tornar mai més. Sembla que els pares
van marxar a l’estranger. Des d’aleshores que la mare ja mai més
no va sentir a dir res de l’Stella Dynus ni tampoc de la tragèdia
de la família Kurzak durant la guerra.
Un dia d’agost estàvem jo i la
mama assegudes al pati en un cossi cap per avall i anàvem esgranant
bajoques. No gaire lluny d’allí, a les terres estatals, els obrers
feien renou cavant els fonaments per a un nou edifici. Dues
excavadores de manera alternada anaven escopint terra a un camp de
rostolls cobert de blet blanc. De cop i volta, un Volkswagen blau es
va acostar fins a un marge de la construcció. Les rodes del cotxe es
van enfonsar en el fang. Del cotxe, en va baixar una dona prima molt
elegant que portava una jaqueta impermeable blava i uns pantalons de
muntar blancs, darrere seu va saltar un petaner marró.
La mama es va acostar fins a la
tanca i em va fer un senyal perquè m’hi acostés.
–Vine, vine, Wiolka, em fa
l’efecte que aquesta senyora del gos és la petita Dynus del meu
somni –em va dir–. Punyeta, com ha crescut!
Comentaris