Salta al contingut principal

Wioletta Greg, Mercuri a la boca


Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai.
Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa, en una llengua, el polonès, que, a causa de nou dels avatars històrics, ha anat esborrant les diferències que hi havia entre diferents parlars.

Les estampes, els moments deturats que presenta el llibre són fruit d’un treball ben conscient d’anar deixant llast, de quedar-se amb l’essència del llenguatge, i a més Grzegorzewska li dona una dimensió lírica que encaixa perfectament amb el to dels seus propis poemes, com si hi hagués una línia de continuïtat. Els diferents ritus, les creences, les supersticions, les coses mig dites, no acabades d’expressar, els buits contribueixen a donar-nos la sensació d’estar en una espècie de geografia màgica. Grzegorzewska ha elevat les quatre cases del seu poble a la categoria de mite, de mite literari.
Ha estat una de les traduccions més plaents que he fet, com explico al pròleg, no només per la dificultat de traslladar la llengua de Wioletta Grzegorzewska i fer que també tingui elements particulars en el text, sinó també perquè m’ha enfrontat amb la meva pròpia experiència. Des de Barcelona i Cracòvia, els llocs on vaig fer la traducció, fins al poble de Hektary, jo anava recordant i recorrent la meva pròpia infància al meu poblet de la Conca de Barberà, L’Espluga de Francolí.
També ha estat una experiència molt plaent haver treballat amb l’editorial :Rata_, i des d’aquí també els manifesto la meva gratitud.

I aquí, un petit fragment del llibre.

En pic vam acabar de portar amb el carretó feixos de càpsules de cascall madures del camp, la mama se’n va anar a fer un cigarret darrere la casa i es va quedar adormida sota el pomer vora l’estany. Quan es va despertar em va cridar. Em vaig ajaure al seu costat i tot mastegant una barreja de llavors vermelles, liles i grises de cascall que havia acabat d’esgranar, vaig mirar cap al cel que anava enrotllant cotó fluix de sucre dels núvols.
El vent, amb l’acompanyament dels estornells, desafinava una melodia als canals, sacsejava el plàstic que protegia els tomàquets i bressolava vora el camí un rètol on deia: «Arbres de Nadal». Alguna cosa va cruixir entre els joncs. Una bagra va saltar a l’estany. Aleshores, la mare va començar a explicar el somni que havia tingut d’una antiga amiga de la seva classe, l’Stella Dynus, i també se la veia preocupada per si no se li havia contagiat d’alguna manera misteriosa el somnambulisme de la petita Dynus, i aleshores començaria a córrer, tal com va fer ella, pels camps i per les pedreres cridant que venien els alemanys. Era un somni construït com una matrioixka, o sigui que la mama en el seu somni pensava que era l’Stella, i que l’Stella somiava el somni d’una altra persona, de la filla de cinc anys dels Kurzak. Segons es deia pel poble, a la petita dels Kurzak l’havien afusellat els alemanys el 43 per venjar-se dels partisans del Jędrusie, que havien atacat el centre de les Joventuts Hitlerianes a Myszków. La van enterrar en una fossa passat el camp del capellà, que després va arribar a formar part de les terres de l’Estat. L’Stella era l’única de la classe que no anava a catequesi, i per això els altres nens no paraven d’emprenyar-la, però la mama, tal com em va confessar, li tenia enveja perquè destacava per la seva manera distingida de ser i per la seva roba elegant [...]
Abans de la Setmana Santa del 68, l’Stella va començar a faltar a classe, o si venia era tard i amb ulleres. Pel poble es deien xafarderies. La veïna que els Dynus tenien més a prop deia que la noia sortia de casa en plena nit, vagarejava pels camps tan sols amb la camisa de dormir i cridava alguna cosa sobre els alemanys. Segons la mama, algú del nostre poble havia d’acabar de somiar els somnis interromputs de la Kurzak, i no se sap per què, però li va tocar a la petita Stella. Després de Setmana Santa l’Stella va deixar d’anar a classe un altre cop, i la mama pensava que havia agafat la verola, com tots a la classe, i que apareixeria algun dia amb la cara empastifada de crema de zinc, però ja no va tornar mai més. Sembla que els pares van marxar a l’estranger. Des d’aleshores que la mare ja mai més no va sentir a dir res de l’Stella Dynus ni tampoc de la tragèdia de la família Kurzak durant la guerra.
Un dia d’agost estàvem jo i la mama assegudes al pati en un cossi cap per avall i anàvem esgranant bajoques. No gaire lluny d’allí, a les terres estatals, els obrers feien renou cavant els fonaments per a un nou edifici. Dues excavadores de manera alternada anaven escopint terra a un camp de rostolls cobert de blet blanc. De cop i volta, un Volkswagen blau es va acostar fins a un marge de la construcció. Les rodes del cotxe es van enfonsar en el fang. Del cotxe, en va baixar una dona prima molt elegant que portava una jaqueta impermeable blava i uns pantalons de muntar blancs, darrere seu va saltar un petaner marró.
La mama es va acostar fins a la tanca i em va fer un senyal perquè m’hi acostés.
–Vine, vine, Wiolka, em fa l’efecte que aquesta senyora del gos és la petita Dynus del meu somni –em va dir–. Punyeta, com ha crescut!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Ve per quedar-se

José Miguel Silva (1969), poeta portuguès. Ha publicat sis llibres de poesia. Actualment es dedica a la traducció. VE PER QUEDAR-SE Passa quan menys ho esperem: un puny pica a la porta, no es tracta del carter ni de la joventut. Diu que és de la família. Ve per quedar-se. Comença a jugar a fet i a amagar amb els nostres pensaments. Ens desperta de nit, es diverteix esquinçant les sabatilles, deixa flascons de formol a la taula de la cuina. Primer, sense saber què fer, intentem distreure la seva gana, li ensenyem el rellotge, li passem la cartera per les mans, els botons de la gavardina, els anells. Finalment, els dits. A aquest pas, de pressa ens convenç que el tractem de senyor, que li cedim la cadira de l'avi amb un somrís, el telèfon dels amics, la vista des de la finestra. Li servim el menjar amb el cap descobert. Amb el temps ens n'adonem: ens vol vestir del revés, forrar del vent del nord el coll de l'abric, fer-nos dir: “en les f...

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

Dies insegurs

Aquest poema d' Anna Piwkowska ha aparegut en el darrer número de la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris), una revista mítica en la cultura polonesa, fundada en 1982 a París, i des de 1990 amb la redacció ja a Varsòvia. En el consell de redacció trobem els grans noms que han contribuït a fer de la literatura polonesa i, especialment, de la poesia un dels fenòmens literaris de la segona meitat del segle XX. DIES INSEGURS Ja ningú no necessita somnis, l'hivern arriba al final, se sent l'olor de boix, l'escorça dels arbres reverdeix, l'herba germina i aviat ben segur apareixeran les anemones, caurà un raig de sol que lliscarà per una pàl·lida teula vermella. Els dies són insegurs i si durant aquests dies escoltem, vora l'espelma, en uns discs russos, els arcs que alt en el cel tallen platejats violoncels, o les notes nostàlgiques més enllà dels mars del sud, o les veus femenines, espesses, d'òpera, serà tan sols un breu instant, i després seurem al ...

La primera víctima

La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove. La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que v...

El jardiner

Quines deuen ser les causes del silenci? Per què un autor que es revela en la seva joventut com una gran promesa, de cop i volta deixa d'escriure? Per què tardem anys de vegades a tornar a escriure? O per què ja no hi tornem mai més? Un dels llibres que sempre m'han intrigat des que el vaig comprar és Collected Poems (1957-1987) de Dom Moraes (1938-2004). Moraes va néixer a Bombai, va publicar el seu primer llibre als 19 anys. Després, encara publicà dos llibres de poemes. La seva poesia era celebrada i admirada per poetes com W. H. Auden o Stephen Spender. I la seva veu poètica s'estroncà. EL JARDINER Quan es van traslladar a la casa era hivern. Al jardí hi havia un sicòmor plantat. Cap més arrel, ni rebrot, tan sols ortigues bones per a una sopa. Va pensar tenir flors al voltant del sicòmor per a l'estiu, la rosa tota oberta, la tulipa militar, tots els colors, l'olor del sol, ell amb la pala i bevent cervesa freda amb la seva dona. Va venir la tardor. Va arrenca...

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski . Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus . I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies. *** Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de fa...