Passa al contingut principal

La primera víctima


La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove.
La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que volia ser metgessa, i que amb totes aquestes qualitats seves encarnava el Sarajevo odiat per tots els partidaris de les divisions ètniques: era una persona que no tenia una clara pertinença ètnica, una dona que vivia a la manera de la ciutat. I així, Suada Dilberović, que el diumenge 5 d'abril es dessagnava al pont de Vrbanja, i que avui porta el nom d'ella, va esdevenir la primera víctima d'aquella guerra que totes les televisions del món van emetre.

                                                            Karl-Markus Gauß , Europeus en extinció.

Sé que existeix una traducció catalana d'aquest llibre, però no l'he poguda veure mai. Karl-Markus Gauß és un assagista molt fi i i de llengua ben esmolada. Un dels millors assagistes europeus d'avui dia. La seva obra se centra en això que s'ha anomenat Europa Central, aquest mite ple de reminiscències i d'afluents que el van alimentant sense descans, però l'autor austríac també ha ampliat els temes dels seus textos. M'estranya sempre el destí d'alguns autors. Mentre tothom s'omple la boca amb Claudio Magris, hi ha molt poques persones que reivindiquin la figura de l'autor de Salzburg. No és cap competició això, és clar, i per aquest motiu encara em sorprèn més el desconeixement que tenim dels llibres que ha publicat aquest excel·lent autor. Tots dos autors poden conviure en un sistema, tots dos autors amplien la nostra perspectiva de fets, de llocs, d'històries i gràcies a ells anem ajuntant peces, cristalls de colors per anar component el calidoscopi particular del nostre imaginari.

Comentaris

Anònim ha dit…
Fa temps vaig llegir la traducció catalana que esmentes; em va interessar molt (i he de dir que paeixo molt més bé l'estil de Gauß que no pas el barroquisme de Magris). Encara no he tingut a les mans, però, cap llibre de l'austríac en la llengua original. ¿En recomanes especialment algun altre assaig?

Salutacions i enhorabona pel blog.
Xavier ha dit…
Benvolgut,
Moltes gràcies pel teu comentari i deixa'm també felicitar-te pel blog i per tota la teva feina.
Jo he fet servir la versió polonesa. D'entre la seva extensa producció, recomano el que era l'últim (pel que he vist a la Viquipèdia alemanya ja surt un llibre després)Im Wald der Metropolen. Una autèntica meravella on a més els diversos assajos s'entrellacen entre sí, en un petita ficció. Das europäische Alphabet és, com el títol indica, una espècie d'abecedari diccionari de conceptes. Com a curiositat està força bé. Die fröhlichen Untergeher von Roana. Unterwegs zu den Assyrern, Zimbern und Karaimen és una altra de les joies de la seva producció. Aquesta recerca d'identitats de frontera, que quasi han desaparegut és un dels punts forts de tota la seva escriptura.
N'hi ha d'altres, el seu estil i el tema dels seus llibres el converteixen en un dels assagistes europeus més interessants.
Salutacions
David ha dit…
M'interessa molt aquest escriptor. Buscaré l'obra editada en català i a veure si en trobo alguna altra en una llengua que sàpiga llegir (malauradament no sé alemany). El que n'expliques m'ha engrescat molt.
Salut!
Anònim ha dit…
Se m'havia passat aquest apunt i ara hi arribo gràcies al David. Molt, molt interessant, per que expliqueu tots dos. En parlem.

Entrades populars d'aquest blog

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

Maneres d'enviar cartes

Gossos silenciosos és el títol del darrer llibre de Roman Honet, que els darrers anys sembla que hagi revifat amb la seva producció poètica, amb un ritme de quasi un llibre per any. MANERES D’ENVIAR CARTES el viatge des de la mort es diferencia per la tornada i la manera d’enviar cartes. com si no passessin ni la vida ni el temps, si ha de ser així. la frontera rau en l’espera, a diferenciar les mesures entre traçar un recorregut i posar la darrera paraula: he mort en molts llocs, hauria estat millor si hagués mort només en un, almenys sabries on m’has de plorar. o: me’n vaig, tornaré demà. per tant, si és que ha de ser així, les cartes del viatge tenen un llarg camí, les cartes de la mort mai no s’acaben

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar

Joc i diversió a l'aire lliure

Jerzy Jarniewicz va treure l’any passat el seu darrer llibre, Nits buides , i fa un parell de setmanes es va saber que havia guanyat el premi de poesia de la ciutat de Gdynia. És un gran llibre, un dels millors dels darrers anys en la literatura polonesa, i el que m’estranya és que no hagi estat nominat a més premis. JOC I DIVERSIÓ A L’AIRE LLIURE Això va ser el dia que va córrer cap a ella: andana tres, via sis, la ciutat en ple migdia, amb aigua per al viatge, però havia triat viatge sense aigua. Un cel sense núvols. Un torrent sense pedres. I una finestra amb vistes als camps daurats de blat, tots en el foc del sol, infinits, fins a les fronteres de Varsòvia.

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wis ława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser e l seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk. PSALM XXVII finals

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

M'agradava el cognom

Kasper Bajon va néixer a Varsòvia l’any 1983. Fins ara, ha publicat dues novel·les i dos llibres de poemes. A finals de l’any passat van aparèixer, simultàniament, una nova novel·la, amb un ambient, una estructura i un llenguatge que l’acosten molt a la prosa de W. G. Sebald, i un nou llibre de poesia, on trobem el següent poema: *** M’agradava el cognom que ella tenia, tou com un xal gibelí, per molt que ningú no volgués reconèixer que hi havia viscut. Només els lilàs i un niu de barracaires en un lloc que havia estat una xemeneia van certificar la seva mort. I si algun cop havia estat jove, tot allò ja va desaparèixer; i l’alegrava la primavera com als seus veïns. La llum vermella l’embolcallava sempre que escombrava els abellots, esborrant el pecat dels artròpodes. Vam perdre tantes ocasions, aleshores, però del cert: mai no les vam arribar a tenir. Jo, allunyat de mi i de les meves possibilitats que de fet eren impossibilitats, podia ser qu