Entro al facebook
després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de
desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana, sobre una espècie
de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el
dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i
desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en
la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les
distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms
però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I
l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador
es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de
renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El
lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió
que aquesta va una mica a la deriva, trenca massa amb la tradició – i ai què
passarà – i que és més pobra quant a recursos lingüístics (“molta menys riquesa
verbal que Espriu, Teixidor...”). Imaginem-nos tan sols per un moment les
conseqüències que poden tenir afirmacions d’aquest tipus si tenim en compte el
context en què es publica l’article. I no vull ser massa malpensat, però diria
que és un atac directe, sota l’escut a més que són els nostres crítics els que
ho diuen. Bravo, però un recurs “retòric” d’aquest tipus és massa senzillot. Tot
i que em sorprèn que ningú encara no n’hagi dit res o, si ho fa fet, a mi
encara no m’ha arribat. Tant en tot l’article com en la llista del cànon l’autor
del text demostra que no entén res de la poesia catalana contemporània. Per
tenir un article així, millor que no hagués escrit res. Però potser sí que està
bé, al cap i a la fi es pot esvalotar una mica el galliner. Per desgràcia, hi
ha molts galls que no se n’adonen.
Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...
Comentaris
Abrazos, Á.
Josep-A.