Salta al contingut principal

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana, sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca massa amb la tradició – i ai què passarà – i que és més pobra quant a recursos lingüístics (“molta menys riquesa verbal que Espriu, Teixidor...”). Imaginem-nos tan sols per un moment les conseqüències que poden tenir afirmacions d’aquest tipus si tenim en compte el context en què es publica l’article. I no vull ser massa malpensat, però diria que és un atac directe, sota l’escut a més que són els nostres crítics els que ho diuen. Bravo, però un recurs “retòric” d’aquest tipus és massa senzillot. Tot i que em sorprèn que ningú encara no n’hagi dit res o, si ho fa fet, a mi encara no m’ha arribat. Tant en tot l’article com en la llista del cànon l’autor del text demostra que no entén res de la poesia catalana contemporània. Per tenir un article així, millor que no hagués escrit res. Però potser sí que està bé, al cap i a la fi es pot esvalotar una mica el galliner. Per desgràcia, hi ha molts galls que no se n’adonen.

Comentaris

Álvaro Valverde ha dit…
Desde luego yo no me enteré de nada, querido amigo. Y otra cosa: cuando uno era joven el conocimiento que tenía (que teníamos) de la poesía escrita en catalán era mayor que ahora. De ese artículo, o lo que sea, no conocía a nadie. Incomprensible. O no.
Abrazos, Á.
Xavier ha dit…
Querido Álvaro, efectivamente, no hay manera de poder sacar nada en claro del artículo. Como que empieza que "nadie puede controlar hoy la poesía en Cataluña", ya esto le permite dar rienda suelta a ideas que no tienen ningún hilo conductor. Lo que critico más es el artículo, y también la manera en la que algunos reciben la lista. Es cierto que ahora se tiene menor conocimiento de la poesía escrita en catalán (por no centrarnos sólo en la de Cataluña, porque en Valencia hay excelentes poetas, con mucha fuerza, pero que el mercado en Cataluña también se ha subido al carro del olvido y muchas veces no los tiene en cuenta, por desgracia). No sé cuáles son los motivos de este desconocimiento que se ha acentuado los últimos años, quizás que se empiece a buscarlos, y no pero no con un artículo que lo único que crea es confusión. En cuanto a los nombres que aparecen, todos son justificables de estar ahí. Pero hacer una lista como la que aparece, cuando no se tiene ninguna perspectiva, empezando por la del tiempo, es completamente descabellado. Podríamos hacer cien listas similares sin repetir ni un solo nombre. No se puede ni tan siquiera considerar como una aproximación al canon, como dice el autor, y eso que coincido con algunos nombres, o con algunas obras.
Josep-A. ha dit…
No diré res de seriós al respecte, perquè no sóc crític literari. Ara, si et fixes en el famós i interessantíssim llibre del Bloom, ell mateix fa un dibuix -tan encertat com vulguem- del que ell considera canònic. I, respecte a aquest punt (i una zona d'ombra al seu voltant), situa els autors que cita. L'eix és Dant-Shakespeare-Cervantes, posem per cas. L'autor de l'article de El País no intenta bastir cap mena de geografia literària. Es limita a amuntegar frases més o menys discutibles, efectivament fora de context. Quin sentit té un article així? És quasi "indiscutible" -en el pitjor sentit del terme- perquè confon el canon amb el quasi-llistí-telefònic i no té un mínim de substància sobre la qual reflexionar. O ben poca cosa. Ara, tampoc no sé si els temps estan per a aportacions més serioses, com les que ofereixen alguns estudiosos i crítics. Però un article pastat d'ací i d'allà es fa en quatre patades i, damunt, mou gresca. Ideal per a un periòdic.

Josep-A.
Xavier ha dit…
Josep-Antoni, del tot d'acord amb el que dius sobre el llibre de Bloom, i amb les conclusions a què arribes. També, quant al llibre de Bloom, comentava això de "salvant les distàncies", que són moltes, com es pot veure. Realment, en l'article no hi ha cap voluntat de fer cap eix, i té altres defectes. I com molt bé acabes, i subscric del tot, "ideal per a un periòdic".

Entrades populars d'aquest blog

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

Fonaments

Amb el poema que presentem avui, acabem la segona sèrie de poemes de Leopold Staff . FONAMENTS Vaig construir en la sorra i s’esfondrà. Vaig construir en una roca i s’esfondrà. Ara començaré a construir pel fum de la xemeneia.

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem ...

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Problemes amb el cafè

Paweł Marcinkiewicz m'envia el seu darrer llibre de poemes, Dies , que es va publicar en una nova editorial de poesia. En aquest darrer llibre apareixen una sèrie de poemes intercalats, que es diferencien de la resta perquè van en cursiva, on sembla que Marcinkiewicz vulgui esborrar la frontera entre poesia i prosa o, com si fos una posada en pràctica dels avantguardistes, un llenguatge de diari en forma de poema (recordem tan sols aquells versos de l’esplèndid poema Zone d’Apollinaire). Tots tenen com a base una sèrie d’instruccions, o una sèrie de consells que dóna l’autor, carregats sempre amb una bona dosi d’humor. PROBLEMES AMB EL CAFÈ Beus tres tasses grans de cafè cada dia i a la nit dones tombs al llit sense poder dormir? Recorda que una tassa de cafè conté fins a 100 mg de cafeïna. El teu organisme no pot funcionar quan n’hi ha un excés. A més, al cafè hi ha una gran quantitat de greixos nocius, per exemple, cafestol, que fa pujar els nivells de colesterol dolent. Per ll...

Llàntia

Michał Sobol va néixer en un poble a prop de Cracòvia en 1970. Ha estudiat Història de l’Església i Filosofia. Ha publicat dos llibres de poemes, el primer, Planys, publicat l’any 2001 va rebre un premi al millor debut poètic de l’any. LLÀNTIA Als anys setanta a casa nostra encara teníem una llàntia, una ampolla en forma de pera, de vidre fi encaixada en un pot, amb el seu diafragma, el ble, el mirallet. Però no és això el que importa ara. Hi ha coses semblants, fins i tot més antigues, als museus. La devoció pel detall creix quan moren els vincles. Tenir una llàntia estava lligat a la cura, avui oblidada, que posàvem a fer sortir bé la flama, a netejar la pantalla de manera que no es trenqués, a no vessar el querosè, i a proveir-nos-en a fi que ens pogués durar per tot l’hivern.

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat. Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls. *** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostr...