Entro al facebook
després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de
desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana, sobre una espècie
de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el
dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i
desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en
la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les
distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms
però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I
l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador
es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de
renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El
lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió
que aquesta va una mica a la deriva, trenca massa amb la tradició – i ai què
passarà – i que és més pobra quant a recursos lingüístics (“molta menys riquesa
verbal que Espriu, Teixidor...”). Imaginem-nos tan sols per un moment les
conseqüències que poden tenir afirmacions d’aquest tipus si tenim en compte el
context en què es publica l’article. I no vull ser massa malpensat, però diria
que és un atac directe, sota l’escut a més que són els nostres crítics els que
ho diuen. Bravo, però un recurs “retòric” d’aquest tipus és massa senzillot. Tot
i que em sorprèn que ningú encara no n’hagi dit res o, si ho fa fet, a mi
encara no m’ha arribat. Tant en tot l’article com en la llista del cànon l’autor
del text demostra que no entén res de la poesia catalana contemporània. Per
tenir un article així, millor que no hagués escrit res. Però potser sí que està
bé, al cap i a la fi es pot esvalotar una mica el galliner. Per desgràcia, hi
ha molts galls que no se n’adonen.
Un poema del darrer llibre que ha publicat Jure Jakob . CAMPANETES Quan anàvem amb cotxe cap a casa, a poc a poc, tu vas mirar a la dreta el cap blanc de les campanetes i de les prímules, com mil dits alçats que assenyalen el cel, i quan vaig aturar-me, vas anar enmig d’elles, com si caminessis entre una pell blanca, com si lluitessis amb la tendresa dels mil dits que en aquell matí de primers d’abril van posar el cel a l’abast de la mà, i vas guanyar amb facilitat, sense derrotar ningú, i quan vam continuar, les campanetes als seients del darrere somreien i feien olor en lloc meu que era, quan vaig mirar cap endavant, a la carretera per on conduïa, en realitat mirava enrere, allí on una altra noia sortia del cotxe i en el batement de les branques glaçades d’un arbre enfonsava unes petjades profundes i fredes, sense girar-se.
Comentaris
Abrazos, Á.
Josep-A.