Salta al contingut principal

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana, sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca massa amb la tradició – i ai què passarà – i que és més pobra quant a recursos lingüístics (“molta menys riquesa verbal que Espriu, Teixidor...”). Imaginem-nos tan sols per un moment les conseqüències que poden tenir afirmacions d’aquest tipus si tenim en compte el context en què es publica l’article. I no vull ser massa malpensat, però diria que és un atac directe, sota l’escut a més que són els nostres crítics els que ho diuen. Bravo, però un recurs “retòric” d’aquest tipus és massa senzillot. Tot i que em sorprèn que ningú encara no n’hagi dit res o, si ho fa fet, a mi encara no m’ha arribat. Tant en tot l’article com en la llista del cànon l’autor del text demostra que no entén res de la poesia catalana contemporània. Per tenir un article així, millor que no hagués escrit res. Però potser sí que està bé, al cap i a la fi es pot esvalotar una mica el galliner. Per desgràcia, hi ha molts galls que no se n’adonen.

Comentaris

Álvaro Valverde ha dit…
Desde luego yo no me enteré de nada, querido amigo. Y otra cosa: cuando uno era joven el conocimiento que tenía (que teníamos) de la poesía escrita en catalán era mayor que ahora. De ese artículo, o lo que sea, no conocía a nadie. Incomprensible. O no.
Abrazos, Á.
Xavier ha dit…
Querido Álvaro, efectivamente, no hay manera de poder sacar nada en claro del artículo. Como que empieza que "nadie puede controlar hoy la poesía en Cataluña", ya esto le permite dar rienda suelta a ideas que no tienen ningún hilo conductor. Lo que critico más es el artículo, y también la manera en la que algunos reciben la lista. Es cierto que ahora se tiene menor conocimiento de la poesía escrita en catalán (por no centrarnos sólo en la de Cataluña, porque en Valencia hay excelentes poetas, con mucha fuerza, pero que el mercado en Cataluña también se ha subido al carro del olvido y muchas veces no los tiene en cuenta, por desgracia). No sé cuáles son los motivos de este desconocimiento que se ha acentuado los últimos años, quizás que se empiece a buscarlos, y no pero no con un artículo que lo único que crea es confusión. En cuanto a los nombres que aparecen, todos son justificables de estar ahí. Pero hacer una lista como la que aparece, cuando no se tiene ninguna perspectiva, empezando por la del tiempo, es completamente descabellado. Podríamos hacer cien listas similares sin repetir ni un solo nombre. No se puede ni tan siquiera considerar como una aproximación al canon, como dice el autor, y eso que coincido con algunos nombres, o con algunas obras.
Josep-A. ha dit…
No diré res de seriós al respecte, perquè no sóc crític literari. Ara, si et fixes en el famós i interessantíssim llibre del Bloom, ell mateix fa un dibuix -tan encertat com vulguem- del que ell considera canònic. I, respecte a aquest punt (i una zona d'ombra al seu voltant), situa els autors que cita. L'eix és Dant-Shakespeare-Cervantes, posem per cas. L'autor de l'article de El País no intenta bastir cap mena de geografia literària. Es limita a amuntegar frases més o menys discutibles, efectivament fora de context. Quin sentit té un article així? És quasi "indiscutible" -en el pitjor sentit del terme- perquè confon el canon amb el quasi-llistí-telefònic i no té un mínim de substància sobre la qual reflexionar. O ben poca cosa. Ara, tampoc no sé si els temps estan per a aportacions més serioses, com les que ofereixen alguns estudiosos i crítics. Però un article pastat d'ací i d'allà es fa en quatre patades i, damunt, mou gresca. Ideal per a un periòdic.

Josep-A.
Xavier ha dit…
Josep-Antoni, del tot d'acord amb el que dius sobre el llibre de Bloom, i amb les conclusions a què arribes. També, quant al llibre de Bloom, comentava això de "salvant les distàncies", que són moltes, com es pot veure. Realment, en l'article no hi ha cap voluntat de fer cap eix, i té altres defectes. I com molt bé acabes, i subscric del tot, "ideal per a un periòdic".

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Fidelitat (1)

Què és la fidelitat en una traducció de poesia? Com podem mesurar-la? No hi ha, en el fons, una sola fidelitat, n'hi ha moltes, de vegades s'exclouen en una traducció, d'altres, no. Fidelitat al to, a la forma, al contingut, a la veu poètica. I cada cop que el traductor s'enfronta a un poema, busca l'estratègia que, com a lector que és, creu que és més adient. Un poema és un conjunt d'elements indissolubles i, en fer una traducció, els modifiquem, i en destaquem alguns que potser no es trobaven en la intenció inicial de l'autor. Però això no vol dir que sigui una mala traducció. Hi ha una manipulació diferent dels diversos constituents del poema.

Tres col·laboracions

Tres noves petites publicacions (col·laboracions) han aparegut els últims dies. La darrera plaquette dels amics de Papers de Versàlia, amb el disseny exquisit que els caracteritza, conté dos poemes de Maciej Woźniak que he traduït. També són al blog, aquí els podeu veure separats en .pdf. Si us voleu baixar tota la plaquette, aquest és l’enllaç . A PoesíaDigital faig un repàs, bastant general (l’espai obliga), a la poesia polonesa actual, amb un itinerari que parteix dels grans poetes polonesos que crearen l’anomenada escola poètica polonesa. Aquí en teniu l’article . A La Náusea , segueixo amb els petits assaigs sobre poetes, principalment eslovens i polonesos, poc coneguts entre nosaltres. Aquest cop, la primera part d’un assaig sobre Tomasz Rózycki .

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski . Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus . I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies. *** Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de fa...

Dies insegurs

Aquest poema d' Anna Piwkowska ha aparegut en el darrer número de la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris), una revista mítica en la cultura polonesa, fundada en 1982 a París, i des de 1990 amb la redacció ja a Varsòvia. En el consell de redacció trobem els grans noms que han contribuït a fer de la literatura polonesa i, especialment, de la poesia un dels fenòmens literaris de la segona meitat del segle XX. DIES INSEGURS Ja ningú no necessita somnis, l'hivern arriba al final, se sent l'olor de boix, l'escorça dels arbres reverdeix, l'herba germina i aviat ben segur apareixeran les anemones, caurà un raig de sol que lliscarà per una pàl·lida teula vermella. Els dies són insegurs i si durant aquests dies escoltem, vora l'espelma, en uns discs russos, els arcs que alt en el cel tallen platejats violoncels, o les notes nostàlgiques més enllà dels mars del sud, o les veus femenines, espesses, d'òpera, serà tan sols un breu instant, i després seurem al ...

I els llibres?

Els que hem crescut acostumats a tenir llibres al voltant, a comprar-los (primer buscant totes les maneres de poder-los rebre, els aniversaris, les festes, estalviant tot el possible, i finalment, ja d’una manera quasi compulsiva), a anar-los passant d’aquí cap allà, a classificar-los, acumular-los a les prestatgeries, a admirar-los per la meravella de les cobertes, per la meravella de la tipografia, a odiar-los per la sapastreria de les horroroses cobertes, per la tria desastrosa de la tipografia, perquè l’editor no ha deixat espais, a estimar-los perquè es lligaven a moments de la nostra història (llegia Hrabal quan mon pare era a la sessió de quimioteràpia, no se m’acut millor manera d’intentar fer burlar la mort, cada mort absurda), i acostumats a tenir-ne una radiografia de la seva posició en totes les habitacions possibles, tots aquests, tots nosaltres que després ens hem acostumat també a la lectura electrònica, al lector (que no a la tauleta o a l’ordinador) i diem que sí, que...

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre. 

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...