Enmig de la sèrie de limitacions que estableix el nostre món, els poetes van aconseguir un privilegi especial: la licentia poetica. Aquest privilegi permet, per dir-ho en poques paraules, “menys prear” les normes de la semàntica, la regularitat de les associacions i tota una sèrie de les així anomenades normes que ens permeten esquematitzar el caos de les nostres imaginacions, dels nostres pensaments o dels nostres sentiments. Tanmateix, l’abast de les absolucions amb què opera aquesta llicència poètica no pot ser massa ampli. I per això, en el marc d’aquest privilegi, un fragment com el que segueix no pot tenir-hi cabuda:
De la platja més petita del món, una llunyana senyora blava
en una habitació tan petita, cinc passes amunt i avall,
als llavis i als pits, a les cuixes i als malucs
que la lluna et col·loqui aquest poema massa agosarat.
Perquè, pensem-hi bé, per quin motiu la lluna ha de col·locar aquest poema als llavis, als pits, a les cuixes i als malucs de la Senyora blava? Això no és una pregunta retòrica, ni demagògia crítica. Perquè si hem de dir la veritat, en aquest poema hi ha molt poc sentit (artístic!). És precisament un exemple clàssic d’una construcció totalment mancada de la potència creativa, una construcció que no s’actualitza en la imaginació.
Bolesław Miciński, 1936
Comentaris