Durant mig març hi ha hagut glaç

Maciej Woźniak és un autor que m’ha interessat des dels seus inicis. Sobretot en aquella barreja de ficció poetitzada en personatges musicals (però no únicament el tema eren personatges musicals) i en les relacions de les ciutats. En aquella barreja d’elements narratius i imatges que feien avançar el poema i dur-lo a un final molt ben resolt. Però fa ara dos anys va treure un nou llibre, Fugida d’Elea, en què la seva poesia prenia un canvi de rumb força inesperat, sobretot tenint en compte que la seva veu ja estava del tot formada. Un trencament que l’acostava més als poetes que formen part del cercle més rupturista, per dir-ho d’alguna manera, del cercle sorgit de l’admiració, i quasi veneració per poetes com John Ashbery. I, sincerament, és un canvi que no m’acaba de convèncer. Potser és cert que amb aquest llibre ha cridat més l’atenció, ja que és la línia que impera. Però un poeta, qualsevol poeta, ha de buscar el seu propi camí, independentment del que el públic (si és que hi ha un públic lector de poesia) o del que els crítics que imposen el seu mandarinatge reclamin o prefereixin en les diferents estètiques que hi ha en cada moment.

D’aquest llibre de Woźniak, rescato aquest poema, on s’aprecia la voluntat de canvi, però que encara beu de la seva producció anterior. Acabo de saber que aquest poeta ha tret un nou llibre de poesia. Com en moltes de les editorials en aquest país que és Polònia, l’hauré de demanar per correu ja que la distribució és inexistent. Tinc curiositat per saber quina direcció agafen els seus poemes.

DURANT MIG MARÇ HI HA HAGUT GLAÇ

Durant mig març hi ha hagut glaç, i ara, en la sobtada calor,
la neu als camps s’evapora com el fosfat. Per la carretera
s’arrossega un núvol, una ameba juràssica que
empassa per la pell. Enmig, un llac

es desplaça suaument sota una barca, hi estic estirat,
repenjo el cap a la borda, mig acluco els ulls per la resplendor
dels llums sobre la butaca. Per ara, tan sols les dents,
però penso en la resta. En les eines i els trucs

màgics, en els envasos a l’Avalon
en pols, en totes les amalgames
del món. Els ulls foscos de Morgana,
quan m’aixeco de la butaca com algú

que no hi és: un passatger de l’ombra, que en lloc de marxar
puja com un passatger en el cos. El darrer gel
a la boia passat l’ambulatori, després camps molls
pel vidre de l’autobús entelat de blanc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Més informació

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Més informació

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana , sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mas...

Més informació

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí .

Més informació

Dies insegurs

Aquest poema d' Anna Piwkowska ha aparegut en el darrer número de la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris), una revista mítica en la cultura polonesa, fundada en 1982 a París, i des de 1990 amb la redacció ja a Varsòvia. En el consell de redacció trobem els grans noms que han contribuït a fer de la literatura polonesa i, especialment, de la poesia un dels fenòmens literaris de la segona meitat del segle XX. DIES INSEGURS Ja ningú no necessita somnis, l'hivern arriba al final, se sent l'olor de boix, l'escorça dels arbres reverdeix, l'herba germina i aviat ben segur apareixeran les anemones, caurà un raig de sol que lliscarà per una pàl·lida teula vermella. Els dies són insegurs i si durant aquests dies escoltem, vora l'espelma, en uns discs russos, els arcs que alt en el cel tallen platejats violoncels, o les notes nostàlgiques més enllà dels mars del sud, o les veus femenines, espesses, d'òpera, serà tan sols un breu instant, i després seurem al ...

Més informació

El senyor Cogito parla de la temptació de Spinoza

I com a torna, un darrer poema de Herbert . EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZA Baruch Spinoza d’Amsterdam desitjà arribar a Déu polint lents a les golfes va travessar de sobte la cortina i s’hi trobà cara a cara va parlar llargament (i quan parlava així s’ampliava el seu coneixement i la seva ànima) feia preguntes sobre el tema de la naturalesa de l’home – Déu absort es tocava la barba preguntà sobre la primera causa – Déu mirà a l'infinit preguntà sobre la darrera causa – Déu va fer petar els dits s’escurà el coll quan Spinoza va callar Déu digué – parles molt bé Baruch m’agrada el teu llatí geomètric i també la sintaxi clara la simetria dels raonaments parlem una estona però de les Coses Realment Grans – mira les teves mans ferides i tremoloses – et fas malbé la vista en la foscor – t’alimentes malament vesteixes pobrament – compra’t una casa nova per...

Més informació

Objectiu

Fa poc va sortir el darrer llibre de Piotr Matywiecki , Aire i negror, i a banda del poema que obre el llibre i que he traduït per al blog, la resta m’ha decebut bastant. El problema de molts llibres de poesia que llegim rau en les expectatives que ens havíem creat. OBJECTIU Volia compondre un àlbum de fotos dels animals urbans: coloms, gossos, gats, escarabats, rates, pardals, que abans eren tants i ara tan pocs. Fer-ho de manera que els animals inconscients de la seva espècie i fins i tot de la seva existència – existissin. Per això somniava en fotografies de l’aire, dels animals per un dia de l’aire, però no serien ocells, les seves veus signifiquen massa. Somniava en els animals de l’aire sense cos sense ànima en els carres i sobre la ciutat. Volia l’existència

Més informació

Cementiri de poble

Mira Kuś va néixer a Gorlice,va acabar Física. Els seus poemes es poden trobar en revistes prestigioses de Polònia i ha publicat cinc llibres de poemes. Viu a Cracòvia. CEMENTIRI DE POBLE Com si estigués ple de vida és aquest cementiri de poble. Bardanes silenes i tramussos campestres cascalls capblaus marduixins assutzenes i violers alegren l’ull i l’olfacte. Els ocells refilen en els til·lers, crien pollets, els talps excaven forats, els ratolins de camp corren als camps veïns marcant el camí amb grans de civada i de blat. Les moixeres de guilla donen llum i resplendor. Descanso aquí, agafo ganes de viure.

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog