Durant mig març hi ha hagut glaç

Maciej Woźniak és un autor que m’ha interessat des dels seus inicis. Sobretot en aquella barreja de ficció poetitzada en personatges musicals (però no únicament el tema eren personatges musicals) i en les relacions de les ciutats. En aquella barreja d’elements narratius i imatges que feien avançar el poema i dur-lo a un final molt ben resolt. Però fa ara dos anys va treure un nou llibre, Fugida d’Elea, en què la seva poesia prenia un canvi de rumb força inesperat, sobretot tenint en compte que la seva veu ja estava del tot formada. Un trencament que l’acostava més als poetes que formen part del cercle més rupturista, per dir-ho d’alguna manera, del cercle sorgit de l’admiració, i quasi veneració per poetes com John Ashbery. I, sincerament, és un canvi que no m’acaba de convèncer. Potser és cert que amb aquest llibre ha cridat més l’atenció, ja que és la línia que impera. Però un poeta, qualsevol poeta, ha de buscar el seu propi camí, independentment del que el públic (si és que hi ha un públic lector de poesia) o del que els crítics que imposen el seu mandarinatge reclamin o prefereixin en les diferents estètiques que hi ha en cada moment.

D’aquest llibre de Woźniak, rescato aquest poema, on s’aprecia la voluntat de canvi, però que encara beu de la seva producció anterior. Acabo de saber que aquest poeta ha tret un nou llibre de poesia. Com en moltes de les editorials en aquest país que és Polònia, l’hauré de demanar per correu ja que la distribució és inexistent. Tinc curiositat per saber quina direcció agafen els seus poemes.

DURANT MIG MARÇ HI HA HAGUT GLAÇ

Durant mig març hi ha hagut glaç, i ara, en la sobtada calor,
la neu als camps s’evapora com el fosfat. Per la carretera
s’arrossega un núvol, una ameba juràssica que
empassa per la pell. Enmig, un llac

es desplaça suaument sota una barca, hi estic estirat,
repenjo el cap a la borda, mig acluco els ulls per la resplendor
dels llums sobre la butaca. Per ara, tan sols les dents,
però penso en la resta. En les eines i els trucs

màgics, en els envasos a l’Avalon
en pols, en totes les amalgames
del món. Els ulls foscos de Morgana,
quan m’aixeco de la butaca com algú

que no hi és: un passatger de l’ombra, que en lloc de marxar
puja com un passatger en el cos. El darrer gel
a la boia passat l’ambulatori, després camps molls
pel vidre de l’autobús entelat de blanc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Més informació

Una entrevista

L’amic, excel·lent poeta i traductor, Martín López-Vega em va fer una entrevista per a la revista Clarín . Avui mateix he rebut un exemplar del número en què apareix . Podeu llegir-la més avall. Hi parlo de les meves obsessions, la traducció, la tradició literària, i també una mica del panorama poètic català, entre altres coses. Agraeixo al Martín López-Vega, i a José Luis García Martín, director de la revista, que m’hagin deixat tenir-hi un petit lloc. Si voleu fer les fotos més grans per llegir l'entrevista còmodament, cliqueu-hi amb el botó dret del ratolí i obriu la imatge en una pestanya nova.

Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps. Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

Més informació

Toscana indicazione geografica tipica

Jan Polkowski TOSCANA INDICAZIONE GEOGRAFICA TIPICA Pobles i finques com gorres descolorides, passades de moda, espargides en els cims de les muntanyes. Era la parquedat pagesa de la terra cultivada a les valls la que decidia el lloc? La por a l’aigua saquejadora o despietada, possessiva? El desig de dormir més a prop de Déu, o l’arrogància muntanyenca i la tirada als gustos més intensos (de l’aire, de l’amor, de l’alfàbrega i del romaní)? Rere dels finestrons tancats hi ha Rivalto i la resta de la terra, s’asseca en aquesta calor com una oliva punxada o un núvol amarg. Pujols de color d’ametlla i canyella, i en ells, immòbils veles de les terrasses de pedra, netes com abans d’una festivitat. Aquí tan sols resideixen per sempre el gres persistent, el sol perdut i les ànimes dels gats. Les arrels dels ceps s’endinsen en la terra, s’enduen les veus de les cigales, de les pedres i les cordes resinoses dels pinyoners, plenes de melodies malenconioses. Abans que t’adormis, creuràs en l’amor...

Més informació

Al cap d'un temps trobes

Fa uns dies vaig presentar un poema de Miłosz Biedrzycki . La seva poesia marca moltes vegades l'estranyesa d'enfrontar-nos a un món que intentem desxifrar. D'aquí que les dificultats lingüístiques i els salts en el pensament siguin trets propis de l'escriptura de Biedrzycki. AL CAP D'UN TEMPS TROBES (Alexandria ad Aegyptum) A T. B. Al cap d'un temps trobes a la butxaca un de cinc, arrugat, cinc lliures egípcies ( hamsa ginija ), un bitllet verd blau que alguns cops es torna vermellós. De la suor? No ho saps. No es tardava tant amb aquella locomotora com un drac. Després temps i temps caminaves al llarg del moll, tota l'estona en l'embull de la ciutat, confonent direccions, (Qui ha dit que a la part de dalt dels mapes hi ha el nord? Ningú, però n'estaves del tot convençut), per sortir finalment d'entremig els blocs polsosos vers la llum! El blau! Esquitxos de les ones a les roques! Al matí, en un vent com fred cotó fluix humit, a la cafeteria t...

Més informació

Tot arriba lentament

Un altre poema de Marcin Świetlicki . *** Tot arriba lentament. Lentament la porta intenta obrir-se. El vent l’empeny amb totes les seves forces. Una fulla cau lentament al capó d’un cotxe. El cotxe s’enfonsa en la llunyania, en la immensitat. Una freda desfilada. De vegades em poso malalt en escriure la veritat, veient la mentida a la terra i al cel, tenint-me tan sols a mi com a defensa.

Més informació

Quan Homer es va adormir

Urszula Kozioł *** Quan Homer es va adormir va somniar en Shakespeare però quan es despertà no tenia ni idea de qui era aquell Shakespeare a més no podia ser Shakespeare perquè en aquell temps encara no era al món. Després de molt temps però quan ja pogué adormir-se aquell tal Shakespeare va somniar en Homer i allò ja era lògic així que en despertar-se va poder badallar bé i digué aaahh aquest Homer que ha entrat en el meu somni alguna cosa va escriure que era digna d'atenció sols no sé com s'ho va fer si estava més cec que el talp en les ortigues que tinc a la tanca.

Més informació

Les meves sabates

Charles Simic (Belgrad, 1938). Des de 1945 viu als Estats Units. Escriptor prolífic, és considerat un dels poetes més importants en llengua anglesa. També ha estat el principal avalador d'alguns poetes de l'antiga Iugoslàvia en el món anglosaxó. LES MEVES SABATES Sabates, cara secreta de la meva vida íntima; Dues boques obertes sense dents, dues pells d'animal en part podrides que fan olor a nius de rata. Mon germà, ma germana, morts en néixer, continuen la seva existència en vosaltres, guiant la meva vida vers la seva incomprensible innocència. ¿De què em serveixen els llibres quan en vosaltres és possible llegir l'Evangeli de la meva vida a la terra i més enllà, de les coses que han de venir? Vull proclamar la religió que creo per a la vostra perfecta humilitat i l'estranya església que estic construint amb vosaltres com a altar. Ascètiques, maternals, durareu: de l'estirp dels bous, els Sants, els condemnats, amb la vostra muda paci...

Més informació

La primera neu

Avui ens ha sorprès, de bon matí, la neu. Sí, els meteoròlegs, aquests xamans del nostre temps, ens ho varen anunciar. Però era difícil creure que arribaria amb aquesta intensitat. Sembla ser que no pararà fins el divendres. En polonès (i també en altres llengües) existeix un fraseologisme que és “això m’importa tant com la neu de l’any passat”, és a dir, no res. Però clar, enguany també hem tingut neu al maig. Així, es fa difícil no oblidar-la. Encara que sigui massa aviat, celebrem la primera neu. Com en el següent poema d’ Urszula Kozioł . LA PRIMERA NEU La primera neu no cobreix res. Deixa el temps obert de sota els munts de neu treu enfora retrats nostres d’anys tan llunyans que són quasi irreals. A l’oïda sonen les campanes de trineus d’antany i la borla acolorida de la bufanda o de la gorra cau amb el reflex d’un patí en una bola de neu. La blancor ens sorprèn. Romanem en silenci i entrem en nosaltres com en una casa recuperada després d’un llarg viatge on algú ens retorna amb e...

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog