Durant mig març hi ha hagut glaç

Maciej Woźniak és un autor que m’ha interessat des dels seus inicis. Sobretot en aquella barreja de ficció poetitzada en personatges musicals (però no únicament el tema eren personatges musicals) i en les relacions de les ciutats. En aquella barreja d’elements narratius i imatges que feien avançar el poema i dur-lo a un final molt ben resolt. Però fa ara dos anys va treure un nou llibre, Fugida d’Elea, en què la seva poesia prenia un canvi de rumb força inesperat, sobretot tenint en compte que la seva veu ja estava del tot formada. Un trencament que l’acostava més als poetes que formen part del cercle més rupturista, per dir-ho d’alguna manera, del cercle sorgit de l’admiració, i quasi veneració per poetes com John Ashbery. I, sincerament, és un canvi que no m’acaba de convèncer. Potser és cert que amb aquest llibre ha cridat més l’atenció, ja que és la línia que impera. Però un poeta, qualsevol poeta, ha de buscar el seu propi camí, independentment del que el públic (si és que hi ha un públic lector de poesia) o del que els crítics que imposen el seu mandarinatge reclamin o prefereixin en les diferents estètiques que hi ha en cada moment.

D’aquest llibre de Woźniak, rescato aquest poema, on s’aprecia la voluntat de canvi, però que encara beu de la seva producció anterior. Acabo de saber que aquest poeta ha tret un nou llibre de poesia. Com en moltes de les editorials en aquest país que és Polònia, l’hauré de demanar per correu ja que la distribució és inexistent. Tinc curiositat per saber quina direcció agafen els seus poemes.

DURANT MIG MARÇ HI HA HAGUT GLAÇ

Durant mig març hi ha hagut glaç, i ara, en la sobtada calor,
la neu als camps s’evapora com el fosfat. Per la carretera
s’arrossega un núvol, una ameba juràssica que
empassa per la pell. Enmig, un llac

es desplaça suaument sota una barca, hi estic estirat,
repenjo el cap a la borda, mig acluco els ulls per la resplendor
dels llums sobre la butaca. Per ara, tan sols les dents,
però penso en la resta. En les eines i els trucs

màgics, en els envasos a l’Avalon
en pols, en totes les amalgames
del món. Els ulls foscos de Morgana,
quan m’aixeco de la butaca com algú

que no hi és: un passatger de l’ombra, que en lloc de marxar
puja com un passatger en el cos. El darrer gel
a la boia passat l’ambulatori, després camps molls
pel vidre de l’autobús entelat de blanc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Més informació

Poesia i traducció

Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin. Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre l...

Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Més informació

Pasqua

Feia ara força temps que no portava res a aquesta pàgina. Reprenc l'activitat amb aquest esplèndid poema de Lucija Stupica. Un poema que ja tenia precisament per les dates del títol, però que havia anat quedant-se en els arxius de l'ordinador. PASQUA Fa olor de pintura i d’abundància. Plens els carrers. Sota les finestres els joves pengen la bandiera rossa. També la falç i el martell, i l’últim grafiter hi posa l’estrella. Dos aliats tanquen les mans en un puny. Els carrers laterals, els ha tenyit el sol negre. Cinquè dia a Itàlia. Què va crear Déu aquest dia? Els ocells es multipliquen al cel, com la gent pel carrer costa amunt vers l’església, a les parades una pandèmia de trastos de plàstic, aquí envelleixen els nens, just així és el silenci a la vora, a tocar de tots, a tocar de tot, a tocar de les banderes i dels aprenents de revolucionaris, a tocar del buit, a tocar de l’absència divina, a tocar del vent, tan fort que glaça . F...

Més informació

Amor fati

Un altre poema d' Ivan V. Lalić . AMOR FATI Dos til·lers em xiuxiuegen amb força rere la casa: Tu n'ets el culpable; ets tu qui ens vas plantar en el fred, del nord, per protegir els fonaments de la casa enderrocada, i ja han passat molts anys; ara, esplendorosos, ens fem càrrec de la teulada i al juny sagnem una olor daurada, cruixen les fulles quan plou o quan ens acarona el vent, i tu n'ets el culpable: per tu creixem amb les arrels en el guaret urbà, en les ruïnes, en les roques. Em xiuxiuegen els til·lers, i jo els responc: ja està bé que sigui així, que existeixi la desproporció, quan la causa es toca amb la conseqüència. Us beneeixo, til·lers; i vosaltres beneïu-me a mi, depassant la meva obra, depassant la meva hora.

Més informació

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre.

Més informació

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Més informació

Estel polar

En aquest poema, de Peter Semolič , hi ha una sèrie d’elements que m’han cridat l’atenció. Un, per exemple, és el primer vers, aquesta imatge de la llum plovisquejant. Després, tot el tema de la naturalesa. Els que hem crescut en ambients rurals, i teníem els camps o la muntanya ben a la vora, que després hem anat abandonant per altres paisatges, sempre portem dins com una espina que activa els records relacionats amb la terra, els arbres. Amb tot, com ja vaig deixar escrit en un poema, el meu desconeixement va arribar a convertir-se, més tard, en la petita punxada d’una altra espina. També trobo en aquest poema la relació amb el primer llibre de Seamus Heaney, que va ser per a mi una autèntica revelació. I, finalment, que a banda de tots aquests elements, lligats a una lectura completament personal, el poema segueix tenint una gran força d’evocació. En el fons, el que ha de fer qualsevol bon poema. ESTEL POLAR La llum suau de l’estiuet de Sant Martí plovisqueja sobre Barje. Ma mare em...

Més informació

El senyor Cogito parla de la temptació de Spinoza

I com a torna, un darrer poema de Herbert . EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZA Baruch Spinoza d’Amsterdam desitjà arribar a Déu polint lents a les golfes va travessar de sobte la cortina i s’hi trobà cara a cara va parlar llargament (i quan parlava així s’ampliava el seu coneixement i la seva ànima) feia preguntes sobre el tema de la naturalesa de l’home – Déu absort es tocava la barba preguntà sobre la primera causa – Déu mirà a l'infinit preguntà sobre la darrera causa – Déu va fer petar els dits s’escurà el coll quan Spinoza va callar Déu digué – parles molt bé Baruch m’agrada el teu llatí geomètric i també la sintaxi clara la simetria dels raonaments parlem una estona però de les Coses Realment Grans – mira les teves mans ferides i tremoloses – et fas malbé la vista en la foscor – t’alimentes malament vesteixes pobrament – compra’t una casa nova per...

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog