Passa al contingut principal

Durant mig març hi ha hagut glaç


Maciej Woźniak és un autor que m’ha interessat des dels seus inicis. Sobretot en aquella barreja de ficció poetitzada en personatges musicals (però no únicament el tema eren personatges musicals) i en les relacions de les ciutats. En aquella barreja d’elements narratius i imatges que feien avançar el poema i dur-lo a un final molt ben resolt. Però fa ara dos anys va treure un nou llibre, Fugida d’Elea, en què la seva poesia prenia un canvi de rumb força inesperat, sobretot tenint en compte que la seva veu ja estava del tot formada. Un trencament que l’acostava més als poetes que formen part del cercle més rupturista, per dir-ho d’alguna manera, del cercle sorgit de l’admiració, i quasi veneració per poetes com John Ashbery. I, sincerament, és un canvi que no m’acaba de convèncer. Potser és cert que amb aquest llibre ha cridat més l’atenció, ja que és la línia que impera. Però un poeta, qualsevol poeta, ha de buscar el seu propi camí, independentment del que el públic (si és que hi ha un públic lector de poesia) o del que els crítics que imposen el seu mandarinatge reclamin o prefereixin en les diferents estètiques que hi ha en cada moment. 
D’aquest llibre de Woźniak, rescato aquest poema, on s’aprecia la voluntat de canvi, però que encara beu de la seva producció anterior. Acabo de saber que aquest poeta ha tret un nou llibre de poesia. Com en moltes de les editorials en aquest país que és Polònia, l’hauré de demanar per correu ja que la distribució és inexistent. Tinc curiositat per saber quina direcció agafen els seus poemes.

DURANT MIG MARÇ HI HA HAGUT GLAÇ


Durant mig març hi ha hagut glaç, i ara, en la sobtada calor,
la neu als camps s’evapora com el fosfat. Per la carretera
s’arrossega un núvol, una ameba  juràssica que
empassa per la pell. Enmig, un llac

es desplaça suaument sota una barca, hi estic estirat,
repenjo el cap a la borda, mig acluco els ulls per la resplendor
dels llums sobre la butaca. Per ara, tan sols les dents,
però penso en la resta. En les eines i els trucs

màgics, en els envasos a l’Avalon
en pols, en totes les amalgames
del món. Els ulls foscos de Morgana,
quan m’aixeco de la butaca com algú

que no hi és: un passatger de l’ombra, que en lloc de marxar
puja com un passatger en el cos. El darrer gel
a la boia passat l’ambulatori, després camps molls
pel vidre de l’autobús entelat de blanc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b...

Montgomery

Agnieszka Kuciak (Poznań, 1971) és poeta, professora, traductora. Va publicar el primer llibre l'any 2001. El seu segon llibre Països llunyans , és un creuament d'una espècie d'heterònims amb un pastitx postmodernista. Quant a les seves traduccions, excel·leix la versió que ha fet de la Divina Comèdia. Montgomery, el poema que apareix al blog, fa referència a la Plaça Montgomery, de Brussel·les. MONTGOMERY És com un pla en Braille i les espatlles d'una font, com una ombra que vola rere una rossassa forjada, com un somni de la Secessió rere un mur alt que segueix essent discutit pels successors, què hi ha de bell aquí? I rodeja una roca, blancs brucs i un boix, els plomalls de l'herba. *** Aquí sota les escales del metro les fulles somiquen. Quant al sofriment, confien en els antics mestres. La terra vibra pels viatges que pateix i als funcionaris de la Unió els pertorba el son. Encara dura el temps del Congo, un crepuscle rosat, una serie...

Amor després de l'amor

Què es pot dir de Derek Walcott (1930, Castries, Saint Lucia) que no sigui sempre massa poc? Quan penso en la seva poesia, la primera paraula que ve a la ment és “Festa”. La poesia de Walcott és una festa del llenguatge, de la imatge, una festa en tots els sentits. AMOR DESPRÉS DE L'AMOR Arribarà el temps quan, amb alegria, et saludaràs a tu mateix arribant a la teva porta, al teu mirall, i us somreireu per la vostra arribada. I et dirà, seu aquí. Menja. Tornaràs a estimar l'estranger que vas ser. Regala't vi. Regala't pa. Retorna't el cor a tu mateix, a l'estranger que et va estimar tota la vida, a qui has ignorat per un altre que et coneix de cor. Agafa les cartes d'amor de la lleixa, les fotografies, les notes desesperades. Desenganxa la teva imatge del mirall. Seu. Celebra la teva pròpia vida.

Signes d'aigua

Jan Kasper (1952) és un poeta que no fa soroll. No apareix als mitjans de comunicació, no forma part de cap escola, de cap generació. Passa desaparcebut en els manuals. I tanmateix, té un lloc indiscutible en la poesia polonesa contemporània. Ha publicat sis llibres de poemes. SIGNES D'AIGUA Des del pont de fusta a Wyszogród miràvem inclinats l'aigua. Llambrejava com un altar, plena de fosca solemnitat. Ens parlava en la seva llengua muda. Han passat tants anys. Les ombres nostres encara són al pont, cegues. No copsen les coses terrenals, les divines.

Retorn de les paraules

"En l ’emigració també es pot observar un fenomen curiós, que anomeno el retorn de les paraules. Les paraules oblidades, que ja no utilitzem en la nostra vida actual, tornen a la consciència en forma de records. En realitat, només n’ha quedat el contingut sonor; el sentit usual ja fa temps que se n’ha evaporat. Una paraula així ja no és la veu de la vida, sinó el seu eco. És una conquilla buida en què de vegades es pot sentir el bramul de la vida. Ens l’acostem a l’orella: evidentment, sona. De vegades fins i tot amb molta més bellesa que abans, quan era un organisme viu ple. La paraula-record sovint també significa una cosa diferent que antany, en el país d’origen. I així, els records omplen la imaginació de l’emigrat. No tan sols els records dels llocs abandonats, de les persones que hi deixàrem, sinó els records de coses moltes vegades banals, que en la llunyania han cobrat importància. Aquesta imaginació també l’omplen les paraules que només s’han sentit abans d’emigrar. Aques...

Mavraki (I)

Stephanos Papadopoulos va néixer a Carolina del Nord en 1976. D'origen grec, ha traduït Derek Walcott al grec i Iannis Ritsos o Costas Cariotakis a l'anglès. Comparteix la sensibilitat del llenguatge i la imatgeria rica del gran poeta antillà Derek Walcott, el seu valedor. MAVRAKI (I) En la llum roent de la tarda a Kouzi Mavraki seu amb els vells, les botes de pell s'assequen al sol. Les guerres passen ràpid, per això hi ha la memòria. El sol passa a través del mur pigotat on les taques de rovell gotegen de les reixes, marques llagrimoses del ferro vuitanta anys exposat. L'edifici s'alça com un cavall malalt, les parets s'escrostonen en tocar-les, els fonaments contrafets ara ja són pols de calcària, i la memòria de les canonades surt a la superfície com venes. Mavraki empeny el seu bolquet pels carrers que sospiren amb massa història, un vell intentant oblidar una memòria embalada amb sal.

La teva carta

Agnieszka Kuciak és una poeta de producció lenta. Fins ara ha publicat dos llibres de poemes, bastant breus ambdós. Però alguns dels seus poemes poden ser bones companyies durant força temps. La teva carta m’ha trobat de nou enmig de paraules. Com va tot? Una remor de diccionaris. Capa rere capa grato la foscor d’un fresc en un santuari. O viatjo a unes antípodes agradables amb una petita barqueta de paper. De nou enmig de paraules. Tinc molta feina, ja que els autèntics encanteris queden anotats en un llenguatge que no existeix. Sé que existeixen perquè n’experimento els miracles quotidians: ell viu i la bèstia torna al mar. En els matins clar ja es nota la primavera. Aprenc un llenguatge que no existeix.

Vespre

Brane Senegačnik (1966) neix a Ljubljana. Doctor en filologia clàssica, s'ha especialitzat en la tragèdia grega. Ha escrit llibres de teoria literària i ha publicat quatre llibres de poesia. VESPRE Sota els núvols del vespre sospira un paisatge suós. El mar indolent ha oblidat mil noms del futur, el vent jeu als peus dels xiprers i tu ja no creus quan els llavis pàl·lids d'una estrella mussiten a través del record de la llum dels versos. Esperes. I mires com el vespre es prepara per l'última paraula.

Metre

Un poema del primer llibre que va publicar Agnieszka Kuciak , el 2001. El poema, però, està datat el novembre de 1996. Bon senyal. O no? En aquesta qüestió no ens serveix de res cap recepta. Hi ha autors que no tarden gens en escriure llibres de poemes, i que els publiquen un rere l’altre. Sembla que funcionin com una olla exprés, que va traient el vapor a una velocitat increïble, perquè a dins la condensació és massa alta. D’altres, en canvi, són poetes de cocció lenta, van esperant que els textos facin xup-xup i després els treuen. Tant en un cas com en l’altre, trobem plats al punt de cocció, passats o encara un pèl crus. En el cas de la poeta i excel·lent traductora polonesa, em declino per assaborir-los al punt. METRE De vegades, això és com una tornada. Abans de travessar el llindar, els gossos amb la cua aparten els anys d’absència. De nou podem amanyagar les seves grenyes, la taula vella, la granellor de la paret estimada amb el regle – mapes de dates i de noms on ens mesuraven...