Tot es desfà

Després d’un període d’absència al blog, i de les vacances, reprenc l’activitat. Aquest cop, amb un poema de l’eslovè Marcello Potocco, de qui ja havia traduït un poema anteriorment.

***

Ahir tallava tomàquets per l’acompanyament
mentre tu posaves les albergínies al forn. Se sentia
l’olor de l’oli i de com es dauraven els trossos.

Creixia el temps, quasi que havia passat tot.
Jo bevia vi rebaixat amb aigua (semblava
com si begués vi barrejat
amb vinagre o aigua barrejada amb sang),

fins que no vaig abocar els fruits vermells
al pot. El temps va començar a estovar-se i,
com si fos des de darrere del pot, de damunt

de la seva vermellor, va arribar una veu: “Has fet
uns trossos tan grossos que no es desfaran mai...”

Abstret, vaig mirar a una altra banda. No tan sols
els tomàquets, vaig pensar. Tot

es desfà en algun moment, vaig contestar.