Passa al contingut principal

10 de juliol, 1990


Berta Piñán (Astúries, 1963) és una de les poetes més importants en llengua asturiana. Vaig descobrir-la gràcies a l'esplèndid blog de Jaume Subirana, a qui des d'aquí felicito pel nou llibre, i pel nou blog sobre el llibre. Vaig llegir-ne alguns poemes, i em va faltar temps per encarregar el llibre Noches de incendio, que recull una selecció dels seus poemes escrits entre 1985-2002. Una perla.



10 DE JULIOL, 1990


No tinc res per oferir-te. Cap riquesa
per donar-te. Ni la cabra d'or on dorm el somni
dels segles, ni la fràgil flor i ardent de l'olivera,
ni armadures o antics guerrers, llur glòria o fortuna,
no tinc res. Tan sols aquesta casa, els silencis, els dubtes,
el gust proper dels dies feliços t'ofereixo.
Que per a tu sigui la meva estació més càlida, la fruita més pura
dels petons, i en tu sigui font i riu i renovada promesa
el meu desig. Que els anys que vénen portin tardes
molt llargues i entri el sol com ara per la finestra oberta
rescatant per a nosaltres, del temps,
l'amor i la benaurança.


Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Jaume ha dit…
Gràcies, Xavier! T'he afegit a les Coses de Rapala (cosesderapala.blogspot.com/)
29 de febrer del 2008, a les 13:38
Xavier ha dit…
Benvolgut Jaume,

Gràcies a tu.
3 de març del 2008, a les 23:18
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe
3 comentaris
Més informació

Poblenou

Un altre poema del cicle de Barcelona d' Edward Pasewicz . POBLENOU El fang parla, xipolla, les posts gotegen. Què diu el fang, no ho sé pas. Potser ni gosaria saber què em diuen les coses, sols ho conjecturo, això és un enigma, això un model, i això traducció. Què és aquí el so, què el signe, un bastonet vora una ampolla és una nota? Un arbret en una esquerda de formigó, brossa molla que s'ha escampat de la ferrada. Què diu la pluja? Li ha vingut la dèria amb mi, vol que ho sàpiga, que tremoli i senti. Aquesta és la llengua que copso més ràpid, la frescor que recorre clatell avall, després la seguretat que no canviaré res, i la consciència (ja més enllà dels mots), que no és ni un udol, ni un avalot, alguna cosa entremig, ben bé entremig.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat. Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls. *** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostr
3 comentaris
Més informació

Correccions

Té dret el traductor a introduir arbitrarietats, canvis, modificacions, en altres paraules, a corregir l'autor? I on és la frontera entre el dret a la interpretació individual en la traducció i una arbitrarietat interpretativa? En un principi, no està permès corregir l'autor. Mai, sota cap circumstància. I tanmateix, en les traduccions de poesia gairebé sempre s'imposa la necessitat de la tria, el fet d'establir una jerarquia de les coses més importants, i de les coses que ho són menys, les que podem obviar. A diferència de la prosa la necessitat d'aquest tria està condicionada per força exigències formals, amb molta freqüència els preceptes del ritme, i de vegades fins i tot, l'imperatiu del ritme. Seweryn Pollak : En defensa de la impossibilitat o sobre la traducció de poesia
3 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora
1 comentari
Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 
8 comentaris
Més informació

3 x P

Jarosław Mikołajewski 3 x P Sandro Penna es desfasà el gener de 1977: un desfasament tan exacte l'ha d'agrair a la fe que el pas del temps entre l'experiència i el poema no pot ser més llarg que mig minut un minut va ser un compromís però això fou catorze anys després del darrer intent d'experiència així doncs, es desfasà milers de vegades i si no hagués estat per aquell acte de fe s'hauria desfasat com altres fins avui o molt abans de morir com altres amb l'excepció de Pasolini que sobtadament com visqué es desfasà en el moment del desig tot confessant - tan sols estimar, tan sols conèixer compta, no pas si conegueres o estimares i també de Pavese, aquest sí que es desfasà radicalment, perquè quan no hi ha experiència i tan sols queda l'espera aleshores no hi ha descans no hi ha cap respir i això ja és una insuportable unió de la poesia i la vida
2 comentaris
Més informació

Meravella

Aquesta meravella és el que veig des de la finestra de casa. I un poema de quan enyorava aquest paisatge: SUITE DE QUATRE ESTACIONS Hivern L'estació de veritat, l'hivern mai no s'apropa per aquests entorns. Li queda massa lluny, i ja, cansat, no ens deixa ni les restes del menjar. Les fulles no es desprenen dels seus arbres (ben bé podria ser a l'inrevés). I t'és vedat imaginar figures ocultes, teies consumides, números en cerca de la forma original. Encara menys imatges com llençols després d'haver nevat tota la nit. Res d'això. El paisatge no canvia. Se't fa impalpable el cicle de la mort i de la vida. L'ull sap com la ment s'enganya, no li dóna cap visió. El nom d'hivern es converteix en llarg viatge, no pas físic, que la ment ha alimentat amb quadres plens de trampes, novel·les de germans traïts, batalles frustrades quan semblaven a l'abast. L'estació de veritat, l'hivern, altre cop ha tornat a escapolir-se. La primavera arrib
2 comentaris
Més informació