Passa al contingut principal

Dos premis merescuts


Fa un parell de dies, just en tornar de Varsòvia, vaig rebre un correu que em va alegrar molt. L’amic Josep Antoni Ysern m’enviava uns enllaços on s’anunciava que li havien concedit el Premi Cavall Verd de traducció per la seva esplèndida versió dels poemes de Tadeusz Różewicz. No tan sols la traducció és esplèndida sinó també l’estudi que fa Josep Antoni Ysern de l’obra del poeta polonès, un dels poetes més grans en l’actualitat. Si encara no teniu el llibre, us recomano que l’aconseguiu al més aviat possible i que us endinseu en les visions de la realitat, de vegades molt crues, que proposa Tadeusz Różewicz en la veu i el to que admirablement li dóna Josep Antoni Ysern. A més, Edicions 96 ha fet un llibre d’aquells que es recorden, editat amb molta cura, amb una portada que atrau amb el seu magnetisme, amb una tipografia molt neta i amb els espais allà on toquen. A més, l’edició és bilingüe. Un autèntic esdeveniment que no pot passar desapercebut.
Per altra banda, he vist que Antoni Marí s’ha endut el Premi Cavall Verd en l’apartat de poesia. Una altra gran notícia. Vaig comprar el llibre d'Antoni Marí, Han vingut uns amics, el novembre passat, quan vaig estar uns dies a Catalunya en ocasió de la (re)presentació de l’obra Marylin de Krystian Lupa. Em va semblar un llibre excepcional, un dels millors llibres de poesia que havia llegit en el decurs de l’any. Un llibre que s’hauria de traduir immediatament a les principals llengües europees perquè pot aportar molt a les diferents tradicions. Una poesia que esborrava les diferents marques de gèneres i que anava molt més enllà en una recerca de les relacions entre literatura i vida. Després, em va estranyar que apareixien molt poques referències del llibre als mitjans de comunicació, la qual cosa també pot ser que jo no les vaig veure ja que la distància geogràfica no em permet seguir tot el que s’esdevé en el camp de la literatura en català. Però en aquest cas, em semblava realment molt estrany. I pensava que, en el fons, no sortim mai del vici d’omplir-nos la boca amb obres que no duen enlloc, amb obres que no passarien de ser molt menors en altres tradicions, i en canvi no valorem prou les obres de gran qualitat, aquelles obres que perduraran, com aquest darrer llibre d’Antoni Marí. Per sort, el Premi Cavall Verd ha posat les coses al seu lloc. I tant el premi de poesia com el de traducció d’enguany són dos dels millors premis que s’han atorgat els darrers anys en el nostre àmbit.

Comentaris

Agraeixo aquestes dues bones notícies, Xavier: jo, que sí que sóc a Catalunya, no me n'havia assabentat, d'aquests premis. Mea culpa! Després dels teus consells i la teva opinió, compraré aquests dos llibres i en gaudiré.
Pel que fa a la difusió de la literatura, tots sabem prou bé com funciona (o més ben dit, "no funciona" com caldria): el privilegien els interessos personals i les bones relacions amb els ressenyadors... Som molt lluny dels àmbits als quals et refereixes, i que tu tens ben a prop!
Una abraçada.
Xavier ha dit…
Hola Albert,
Sí, sí, tots dos llibres paguen molt la pena.
I és cert el que comentes sobre la difusió de la literatura, encara que en el fons és un mal que es pot trobar a tot arreu. Aquí també passa, és clar, però la qüestió és també que els diferents grups (les diferentes capelletes) tenen la seva parcel·la de poder. A casa nostra, moltes vegades un no sap quina parcel·la té, no ja de poder, sinó en general. I també que diversos discursos paral·lels puguin coexistir. I aquí crec que rau també bona part del problema.
Una abraçada.
Josep ha dit…
A banda del tema de la circulació de la informació mitjançant ressenyistes, etc., hi ha també el de la circulació del producte mateix, perquè els canals de distribució són penosos. En un país tan petit com el nostre, les coses haurien de circular a tota velocitat... Però res. Llavors, imagineu-vos en el cas d'espais més grans. Ara mateix recordo que la darrera traducció castellana de Różewicz, la de Gerardo Beltrán i de Abel A. Murcia, apareguda a Veneçola, l'he coneguda de pura casualitat, perquè les coses editades a Amèrica circulen d'aquella manera. I la vaig poder comprar gràcies a Internet. No sé precisament si en el context anglosaxó -que no és precisament petit- les coses funcionen millor.

Gràcies, Xavier, pel teu comentari.

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habit

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czes ław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Boira i fred

Fa un parell de dies va aparèixer aquest nou article a la revista electrònica La Náusea. En aquell moment, la boira em tenia corprès per uns dies. Ara, amb un cap de setmana que hem estat a -16/-18 graus durant quasi tot el dia, em reafirmo encara molt més en dir que el clima determina bona part de la creació (i no tan sols literària) en aquestes zones d'Europa, que tenen el nom segons cada observador, Europa Central (amb el terme que ha fet fortuna de Mitteleuropa), Europa de l'Est, vés a saber que més. I la determina molt més que no pas en l'Europa del Sud. Per altra banda, que ningú es presti a error, en cap moment concebo el concepte d'Europa Central com un concepte climatològic. Una afirmació que sí va fer Peter Handke, i que després Drago Jančar va respondre en un sensacional assaig. I a partir d'aquell assaig vaig escriure aquest poema, inclòs al cicle “Elegies centreeuropees?” 10 La blava superfície, estesa com uns llençols massa amples per a l

Pensa com donar sentit

Jan Kasper *** Pensa com donar un sentit a les runes que romanen: l’herba agostejada, la maculatura de paraules elevades, el turment de la vellesa. Cada instant nostre, una palleta a l’aigua. No hi podem fer massa; cap saber, ho saps bé, no és cap salvació. Probablement només durarà el que ens supera, el que nosaltres, mortals, aconseguim estimar. Les mosques brunzeixen als vidres. Miro com omples a la cuina pots de cireres sucoses. La teva mà cada vegada quan es troba amb el vidre descobreix l’impossible; també es converteix en vidre. Per sota de la pell transparent s’estenen camps, camins, rius i ciutats. El sol surt, el sol es pon. Ben bé igual com aquí, obedient a una regla eterna. 

Aquest hivern

Fa uns dies, vaig rebre a casa el llibre New & Collected Poems del poeta George Szirtes . Tota una revelació, la consciència europea de la història amb la serenitat de la poesia anglesa. Szirtes va néixer a Budapest en 1948. L’any 1956, fruit dels esdeveniments de la Revolució Hongaresa, ell i la seva família es traslladen a Anglaterra. Adopta l’anglès com a llengua literària, i després d’una visita a Budapest, l’any 1984, la seva poesia pren un tombant, on la consciència de l’origen i de la història agafen més protagonisme. També és a partir d’aquell moment que comença a traduir literatura hongaresa a l’anglès. El poema d’avui pertany al cicle "El fotògraf a l’hivern", que forma part d’un llibre publicat en 1986 amb el mateix títol. Els cicles de poemes de Szirtes representen un punt àlgid en la poesia contemporània. *** Aquest hivern no és metafòric. El sol s’ha esmicolat en peces minúscules i continua esquerdant-se mentre allibera més i més llum que decora les par

Neu a les sabates

Ana Ristović (1972) és poeta, assagista i traductora. Els seus llibres han estat molt ben acollits a Sèrbia. Ha guanyat diversos premis, tant a Sèrbia com a l'estranger, com el premi Hubert Burda a Alemanya. Els últims anys, ha viscut entre Ljubljana i Belgrad.  NEU A LES SABATES Una casa no es construeix acumulant coberts, encara que una cullera de més algun cop va bé. Una casa no es construeix de cortines noves, tot i que algun cop hem de protegir-nos amb teles de les mirades dels altres. Perquè una casa sigui una casa necessites moltes coses a les que puguis renunciar de grat. Escolta el que diuen els esquimals: per construir un bon iglú has de dur durant molts anys neu a les sabates. I una agulla de cap, oblidada al coll de l'abric, ben a prop de l'artèria.

La memòria d'un lloc

“Escric sobre un lloc, o sobre la memòria d'un lloc. Escric sobre una ciutat anomenada Alexandria que diuen que he hagut d'estimar, i sobre altres ciutats que em recorden un món desaparegut al qual crec que desitjo tornar. Escric sobre l'exili, el record, i el pas del temps. Escric -així m'ho sembla- per reconquerir, per conservar i tornar al passat, tot i que pot ser perfectament que escrigui per oblidar i per posar el passat rere meu”.                                                                                             André Aciman