Salta al contingut principal

Dos premis merescuts


Fa un parell de dies, just en tornar de Varsòvia, vaig rebre un correu que em va alegrar molt. L’amic Josep Antoni Ysern m’enviava uns enllaços on s’anunciava que li havien concedit el Premi Cavall Verd de traducció per la seva esplèndida versió dels poemes de Tadeusz Różewicz. No tan sols la traducció és esplèndida sinó també l’estudi que fa Josep Antoni Ysern de l’obra del poeta polonès, un dels poetes més grans en l’actualitat. Si encara no teniu el llibre, us recomano que l’aconseguiu al més aviat possible i que us endinseu en les visions de la realitat, de vegades molt crues, que proposa Tadeusz Różewicz en la veu i el to que admirablement li dóna Josep Antoni Ysern. A més, Edicions 96 ha fet un llibre d’aquells que es recorden, editat amb molta cura, amb una portada que atrau amb el seu magnetisme, amb una tipografia molt neta i amb els espais allà on toquen. A més, l’edició és bilingüe. Un autèntic esdeveniment que no pot passar desapercebut.
Per altra banda, he vist que Antoni Marí s’ha endut el Premi Cavall Verd en l’apartat de poesia. Una altra gran notícia. Vaig comprar el llibre d'Antoni Marí, Han vingut uns amics, el novembre passat, quan vaig estar uns dies a Catalunya en ocasió de la (re)presentació de l’obra Marylin de Krystian Lupa. Em va semblar un llibre excepcional, un dels millors llibres de poesia que havia llegit en el decurs de l’any. Un llibre que s’hauria de traduir immediatament a les principals llengües europees perquè pot aportar molt a les diferents tradicions. Una poesia que esborrava les diferents marques de gèneres i que anava molt més enllà en una recerca de les relacions entre literatura i vida. Després, em va estranyar que apareixien molt poques referències del llibre als mitjans de comunicació, la qual cosa també pot ser que jo no les vaig veure ja que la distància geogràfica no em permet seguir tot el que s’esdevé en el camp de la literatura en català. Però en aquest cas, em semblava realment molt estrany. I pensava que, en el fons, no sortim mai del vici d’omplir-nos la boca amb obres que no duen enlloc, amb obres que no passarien de ser molt menors en altres tradicions, i en canvi no valorem prou les obres de gran qualitat, aquelles obres que perduraran, com aquest darrer llibre d’Antoni Marí. Per sort, el Premi Cavall Verd ha posat les coses al seu lloc. I tant el premi de poesia com el de traducció d’enguany són dos dels millors premis que s’han atorgat els darrers anys en el nostre àmbit.

Comentaris

Agraeixo aquestes dues bones notícies, Xavier: jo, que sí que sóc a Catalunya, no me n'havia assabentat, d'aquests premis. Mea culpa! Després dels teus consells i la teva opinió, compraré aquests dos llibres i en gaudiré.
Pel que fa a la difusió de la literatura, tots sabem prou bé com funciona (o més ben dit, "no funciona" com caldria): el privilegien els interessos personals i les bones relacions amb els ressenyadors... Som molt lluny dels àmbits als quals et refereixes, i que tu tens ben a prop!
Una abraçada.
Xavier ha dit…
Hola Albert,
Sí, sí, tots dos llibres paguen molt la pena.
I és cert el que comentes sobre la difusió de la literatura, encara que en el fons és un mal que es pot trobar a tot arreu. Aquí també passa, és clar, però la qüestió és també que els diferents grups (les diferentes capelletes) tenen la seva parcel·la de poder. A casa nostra, moltes vegades un no sap quina parcel·la té, no ja de poder, sinó en general. I també que diversos discursos paral·lels puguin coexistir. I aquí crec que rau també bona part del problema.
Una abraçada.
Josep ha dit…
A banda del tema de la circulació de la informació mitjançant ressenyistes, etc., hi ha també el de la circulació del producte mateix, perquè els canals de distribució són penosos. En un país tan petit com el nostre, les coses haurien de circular a tota velocitat... Però res. Llavors, imagineu-vos en el cas d'espais més grans. Ara mateix recordo que la darrera traducció castellana de Różewicz, la de Gerardo Beltrán i de Abel A. Murcia, apareguda a Veneçola, l'he coneguda de pura casualitat, perquè les coses editades a Amèrica circulen d'aquella manera. I la vaig poder comprar gràcies a Internet. No sé precisament si en el context anglosaxó -que no és precisament petit- les coses funcionen millor.

Gràcies, Xavier, pel teu comentari.

Entrades populars d'aquest blog

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia . Entro en l'enllaç . I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva , o que aquest és el seu llibre més important.  Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro , o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions ...

Estel

Les entrades segueixen els últims dies un ritme molt intermitent. El causant de tot això segueix sent el meu proveïdor d’internet. Bé, què hi farem, m’armo de paciència i vaig al centre a trobar alguna connexió. Com a mínim, també és una excusa per admirar la bellesa de Cracòvia. Com ja havia anunciat, avui poso una sextina de Marzena Broda . No segueix les normes dels mots rima (no tots són bisíl•labs). Tampoc no és així en l’original. Al cap i a la fi, les formes que ens llega la tradició són també per adaptar-les i canviar-ne alguns elements quan ho trobem escaient. ESTEL El vidre del rellotge reflecteix un estel I ara el migdia llisca i va vers la badia, Quan mirem esperant les bufades del vent, Subtil ens enlluerna amb el seu jade el cel, Il•luminat de baix, al davant, on hi ha el moll. Estem aquí tots sols, fins i tot la glacera Als binocles s’allunya i no es veu, la glacera Com un cigne emblanqueix les aigües, i l’estel En volar s’esvaneix en els núvols, i al moll Penetra la tra...

Llenguatge

Ahir, tot sopant entre excel·lents poetes, Antonio Cabrera va iniciar una conversa sobre la presència dels ocells en l'obra d'Adam Zagajewski. Com en tot sopar distès, la conversa va tenir moltes bifurcacions. "Els ocells canten, i els poetes també" va comentar el poeta polonès. Sí, sembla una evidència. I tanmateix, en l'afirmació tenim tota una enorme tradició poètica. Staff també convida a la reflexió a partir dels ocells, i en el poema també hi ha el pes de la tradició, que ens serveix per transitar per molts camins. En el fons, tot poema és un diàleg amb la tradició poètica. Així tambe com tota traducció. LLENGUATGE No cal entendre el cant del rossinyol, per extasiar-se’n. No cal entendre el raucar de les granotes, per embriagar-se’n. Entenc el llenguatge humà en què hi ha falses paraules que menteixen. Si no l’entengués, seria el més gran poeta.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .

Comparació

Aleksandar Ristovič . Un altre poema d'aquest excel·lent autor. COMPARACIÓ Es diu que Ulisses no estimava la mar, i que per això va ser captiu de les brises marines, de les tempestes i de les onades que són com cobrellits amb randes. El mateix en mi. No estimo la poesia però hi sóc complaent, en sóc captiu seu i al lector només puc oferir-li jo mateix. Com algú que sense parar es mou dels rems a la vela i en torna, arriscant-ho tot en una història en què no es reconeixerà enmig de les imatges triades amb cura: Jo sóc aquell porc. Jo sóc aquella maduixa a l'hort. Jo sóc el fum d'aquella pipa. Jo sóc aquella escuma a la boca. Jo sóc aquella roda. Jo sóc aquella mà per on passa la roda com si molinés la graveta paral·lela a una altra roda.

La fi del món, 9

Anne Talvaz neix el 1963 a Brussel·les, i després es traslladà a París. Treballa com a traductora (ha traduït poesia anglosaxona, per exemple, 4 volums de John Ashbery, Simon Armitage, etc. , i també poesia llatinoamericana). Ha publicat dos llibres de poemes. LA FI DEL MÓN, 9 Un curiós sentiment d'infinitud, però és aquí on ha d'acabar, dempeus en aquesta església on no fa pas fred; la cerimònia estava prevista feia molt temps. És millor deixar-se fer. Ells - és a dir, els altres - saben. Mirar cap al costat o enrere és una temptació, però no serveix de res. Aquí només hi ha personatges, els fantasmes que segueixen el curs dels esdeveniments: avancen a passes calculades. La repetició ha començat. Ben aviat serà el nostre torn.