Salta al contingut principal

Dos premis merescuts


Fa un parell de dies, just en tornar de Varsòvia, vaig rebre un correu que em va alegrar molt. L’amic Josep Antoni Ysern m’enviava uns enllaços on s’anunciava que li havien concedit el Premi Cavall Verd de traducció per la seva esplèndida versió dels poemes de Tadeusz Różewicz. No tan sols la traducció és esplèndida sinó també l’estudi que fa Josep Antoni Ysern de l’obra del poeta polonès, un dels poetes més grans en l’actualitat. Si encara no teniu el llibre, us recomano que l’aconseguiu al més aviat possible i que us endinseu en les visions de la realitat, de vegades molt crues, que proposa Tadeusz Różewicz en la veu i el to que admirablement li dóna Josep Antoni Ysern. A més, Edicions 96 ha fet un llibre d’aquells que es recorden, editat amb molta cura, amb una portada que atrau amb el seu magnetisme, amb una tipografia molt neta i amb els espais allà on toquen. A més, l’edició és bilingüe. Un autèntic esdeveniment que no pot passar desapercebut.
Per altra banda, he vist que Antoni Marí s’ha endut el Premi Cavall Verd en l’apartat de poesia. Una altra gran notícia. Vaig comprar el llibre d'Antoni Marí, Han vingut uns amics, el novembre passat, quan vaig estar uns dies a Catalunya en ocasió de la (re)presentació de l’obra Marylin de Krystian Lupa. Em va semblar un llibre excepcional, un dels millors llibres de poesia que havia llegit en el decurs de l’any. Un llibre que s’hauria de traduir immediatament a les principals llengües europees perquè pot aportar molt a les diferents tradicions. Una poesia que esborrava les diferents marques de gèneres i que anava molt més enllà en una recerca de les relacions entre literatura i vida. Després, em va estranyar que apareixien molt poques referències del llibre als mitjans de comunicació, la qual cosa també pot ser que jo no les vaig veure ja que la distància geogràfica no em permet seguir tot el que s’esdevé en el camp de la literatura en català. Però en aquest cas, em semblava realment molt estrany. I pensava que, en el fons, no sortim mai del vici d’omplir-nos la boca amb obres que no duen enlloc, amb obres que no passarien de ser molt menors en altres tradicions, i en canvi no valorem prou les obres de gran qualitat, aquelles obres que perduraran, com aquest darrer llibre d’Antoni Marí. Per sort, el Premi Cavall Verd ha posat les coses al seu lloc. I tant el premi de poesia com el de traducció d’enguany són dos dels millors premis que s’han atorgat els darrers anys en el nostre àmbit.

Comentaris

Agraeixo aquestes dues bones notícies, Xavier: jo, que sí que sóc a Catalunya, no me n'havia assabentat, d'aquests premis. Mea culpa! Després dels teus consells i la teva opinió, compraré aquests dos llibres i en gaudiré.
Pel que fa a la difusió de la literatura, tots sabem prou bé com funciona (o més ben dit, "no funciona" com caldria): el privilegien els interessos personals i les bones relacions amb els ressenyadors... Som molt lluny dels àmbits als quals et refereixes, i que tu tens ben a prop!
Una abraçada.
Xavier ha dit…
Hola Albert,
Sí, sí, tots dos llibres paguen molt la pena.
I és cert el que comentes sobre la difusió de la literatura, encara que en el fons és un mal que es pot trobar a tot arreu. Aquí també passa, és clar, però la qüestió és també que els diferents grups (les diferentes capelletes) tenen la seva parcel·la de poder. A casa nostra, moltes vegades un no sap quina parcel·la té, no ja de poder, sinó en general. I també que diversos discursos paral·lels puguin coexistir. I aquí crec que rau també bona part del problema.
Una abraçada.
Josep ha dit…
A banda del tema de la circulació de la informació mitjançant ressenyistes, etc., hi ha també el de la circulació del producte mateix, perquè els canals de distribució són penosos. En un país tan petit com el nostre, les coses haurien de circular a tota velocitat... Però res. Llavors, imagineu-vos en el cas d'espais més grans. Ara mateix recordo que la darrera traducció castellana de Różewicz, la de Gerardo Beltrán i de Abel A. Murcia, apareguda a Veneçola, l'he coneguda de pura casualitat, perquè les coses editades a Amèrica circulen d'aquella manera. I la vaig poder comprar gràcies a Internet. No sé precisament si en el context anglosaxó -que no és precisament petit- les coses funcionen millor.

Gràcies, Xavier, pel teu comentari.

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana , sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mas...

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé, ...

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre. 

Dies insegurs

Aquest poema d' Anna Piwkowska ha aparegut en el darrer número de la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris), una revista mítica en la cultura polonesa, fundada en 1982 a París, i des de 1990 amb la redacció ja a Varsòvia. En el consell de redacció trobem els grans noms que han contribuït a fer de la literatura polonesa i, especialment, de la poesia un dels fenòmens literaris de la segona meitat del segle XX. DIES INSEGURS Ja ningú no necessita somnis, l'hivern arriba al final, se sent l'olor de boix, l'escorça dels arbres reverdeix, l'herba germina i aviat ben segur apareixeran les anemones, caurà un raig de sol que lliscarà per una pàl·lida teula vermella. Els dies són insegurs i si durant aquests dies escoltem, vora l'espelma, en uns discs russos, els arcs que alt en el cel tallen platejats violoncels, o les notes nostàlgiques més enllà dels mars del sud, o les veus femenines, espesses, d'òpera, serà tan sols un breu instant, i després seurem al ...

La primera víctima

La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove. La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que v...

Ve per quedar-se

José Miguel Silva (1969), poeta portuguès. Ha publicat sis llibres de poesia. Actualment es dedica a la traducció. VE PER QUEDAR-SE Passa quan menys ho esperem: un puny pica a la porta, no es tracta del carter ni de la joventut. Diu que és de la família. Ve per quedar-se. Comença a jugar a fet i a amagar amb els nostres pensaments. Ens desperta de nit, es diverteix esquinçant les sabatilles, deixa flascons de formol a la taula de la cuina. Primer, sense saber què fer, intentem distreure la seva gana, li ensenyem el rellotge, li passem la cartera per les mans, els botons de la gavardina, els anells. Finalment, els dits. A aquest pas, de pressa ens convenç que el tractem de senyor, que li cedim la cadira de l'avi amb un somrís, el telèfon dels amics, la vista des de la finestra. Li servim el menjar amb el cap descobert. Amb el temps ens n'adonem: ens vol vestir del revés, forrar del vent del nord el coll de l'abric, fer-nos dir: “en les f...