Salta al contingut principal

Pintura, poesia, assaig


Ja ho sé, un mateix no hauria de fer-se publicitat, però en aquest món cada cop més poblat de llibres, i amb l'amenaça que siguin poc temps a les llibreries, crec que és ben lícit de fer-ho. I encara més quan la meva contribució és tan sols la modesta tasca del traductor. El llibre que acaba d'aparèixer és Naturaleza muerta con brida de l'excel·lent poeta Zbigniew Herbert. No posaré cap qualificatiu al llibre. Només com a tast, un fragment d'una carta atribuïda a Vermeer i que es troba en un dels assaigs del llibre.

"Seguramente te sorprenderá que te escriba, en lugar de ir a tu taller, como tantas veces, antes de que anochezca. La verdad es que no tengo valor, no sé decirte a los ojos lo que de aquí a un momento vas a leer.

Hubiera preferido no escribir esta carta. He abrigado muchas dudas porque no quisiera poner en peligro nuestra larga amistad. Pero, finalmente, me he decidido. Hay cuestiones que son más importantes que lo que nos une, más importantes que Leeuwenhoek, más importantes que Vermeer.

Hace unos días me mostraste una gota de agua con tu nuevo microscopio. Siempre pensé que era pura como el cristal, y he aquí que en ella se arremolinan extrañas criaturas, como en el infierno transparente del Bosco. Durante esa demostración seguiste con atención y, así me lo pareció, con satisfacción, mi expresión consternada. Entre nosotros se hizo el silencio. Y después me dijiste lenta y sonoramente: “Así es el agua, querido mío, así, y no de otra manera”.

Entendí lo que quisiste decir con aquello: que nosotros, los artistas, fijamos las apariencias, la vida de las sombras, la superficie mentirosa del mundo, y no tenemos valor ni dotes para llegar al fondo de la cuestión. Somos, por así decirlo, artesanos que trabajan en la materia de la ilusión, mientras tú y los que son como tú sois los maestros de la verdad.

[...]

De seguro me reprocharás que nuestro arte no soluciona ningún enigma de la naturaleza. Nuestra tarea no es la de solucionar enigmas, más bien la de hacernos conscientes sobre los mismos, inclinar la cabeza sobre ellos y mantener preparados los ojos para un entusiasmo y admiración incesantes. Si, con todo, necesariamente tienes interés en los inventos, entonces te diré que estoy orgulloso de haber conseguido combinar un tipo particularmente intenso de azul de cobalto con un amarillo limón, luminoso, y también de haber registrado el reflejo de la luz que el mediodía proyecta sobre una pared gris a través de un grueso cristal.

Los utensilios de los que nos servimos son en realidad primitivos (un palo con un manojo de pelos fijado en un extremo, una tabla rectangular, pigmentos, aceites) y no han cambiado desde hace siglos, lo mismo que el cuerpo y la naturaleza humana. Si comprendo bien mi tarea, se basa en conciliar al hombre con la realidad que le rodea; por eso mis hermanos de gremio y yo repetimos infinitas veces el cielo y las nubes, los retratos de personas y ciudades, todo el universo de las cuatro estaciones, porque sólo en él nos encontramos seguros y felices."


Comentaris

Fruela ha dit…
Desde que me dijiste que lo estabas traduciendo, tenía muchas ganas de que saliera el libro: había leído fragmentos en inglés y me pareció estupendo. Lo pediré ahora mismo...

Ahora sólo falta que te animes con la maravillosa poesía de Herbert :-)

Un abrazo-
Guillem Calaforra ha dit…
A mi em sembla perfecte que en facis publicitat. Sense ànim de fer propaganda de Lepper, jo diria que el que fas és legítima autodefensa. En aquest món de bibliofòbia creixent i d'odi a la intel·ligència, no cal que siguem primmirats a buscar aire respirable. Enhorabona! Ara falta que surti finalment la teva traducció del llibre de Laks. Jo ja he encomanat l'original (?) polonès...
Una abraçada ben forta (i espero notícies teves, sempre benvingudes).

Entrades populars d'aquest blog

I està dit

Paweł Sarna (1977) és critic literari i poeta. És autor de tres llibres de poemes i d'un volum d'assaigs. Col·laborador habitual de revistes literàries. Actualment, viu a Katowice.  I ESTÀ DIT Al final del camí més calorós pel qual et tocà arrossegar-te trobes una dona que de tant en tant convenia amb tu que a partir d'ara significareu un per l'altre. I trobes parents llunyans que banyen els seus fills en cossis de xapa. I abans que preguntis si creuen en la conversió de les bruixes i dels seus homes i dels seus menyspreables bastards t'escopiran i cada un per damunt de l'espatlla esquerra. I abans que diguis que no lluny d'aquí un riu es desbordà en un lloc com aquest i en gent com ells et faran tornar allí d'on vingueres. I tindran tota la raó. I està escrit: per aquesta frontera no passaràs clandestinament. Fins i tot, si aquí no t'afecta cap ritu. I començaràs a creure en els àngels. I sabràs que dos d'entre tots ells són misericordiosos. I e...

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Estel

Les entrades segueixen els últims dies un ritme molt intermitent. El causant de tot això segueix sent el meu proveïdor d’internet. Bé, què hi farem, m’armo de paciència i vaig al centre a trobar alguna connexió. Com a mínim, també és una excusa per admirar la bellesa de Cracòvia. Com ja havia anunciat, avui poso una sextina de Marzena Broda . No segueix les normes dels mots rima (no tots són bisíl•labs). Tampoc no és així en l’original. Al cap i a la fi, les formes que ens llega la tradició són també per adaptar-les i canviar-ne alguns elements quan ho trobem escaient. ESTEL El vidre del rellotge reflecteix un estel I ara el migdia llisca i va vers la badia, Quan mirem esperant les bufades del vent, Subtil ens enlluerna amb el seu jade el cel, Il•luminat de baix, al davant, on hi ha el moll. Estem aquí tots sols, fins i tot la glacera Als binocles s’allunya i no es veu, la glacera Com un cigne emblanqueix les aigües, i l’estel En volar s’esvaneix en els núvols, i al moll Penetra la tra...

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...

Retorn

No hi ha literatures grans ni literatures petites. Això són conceptes de mercat, conceptes relacionats amb el paper econòmic, social, polític dels diferents països. Independentment de la llengua en què escriguin, hi ha poetes que excel·leixen en cada una de les seves obres. Un d’ells és l’eslovè Marjan Strojan . RETORN Això voldria mostrar-te, dic, quan ens deturem al camí sobre la vall. Faig visera amb la mà, sota nostre, entre els rius serpentejants i els camins, pels senyals dels camps i pels diminuts signes d’admiració dels campanars en masos allunyats vessen parts d’una crònica del sol, como una part del cel. Et mostraré un esparver en el vol, que amb un tremolor quasi imperceptible volta les columnes de l’aire càlid cada cop més alt, fins que no s’anivella amb la mirada de la planura. En la profusa quietud dels camps pasturen sobre nostre les ombres tacades dels núvols, que no distingeixen entre el riu, el camí i el bosc, entre una fenedura i la pedrera que s...

Elements

La poesia a Polònia té enguany suficients motius per no queixar-se. En realitat, està tenint una collita excel·lent. Als llibres que han anat apareixent, com el de Mirosław Dzień , de Krzystof Karasek o el de Marzena Broda (el comentaré en una altra entrada), ara s'hi afegeix el darrer llibre de Jacek Gutorow , que acaba d'aparèixer. Les meves passejades pel centre de Cracòvia, sol o amb amics, em duen sempre a alguna llibreria. I, en sortir, un pot oblidar-se per uns instants del xim-xim que l'amara lentament, del cel grisenc. El llibre acabat de comprar i la bellesa de la ciutat il·luminen el camí. ELEMENTS Llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres. Al final així és la visió il·lusòria de la vida. No com un fruita plena, sinó les restes, el pinyol, el que es llença a la ferrada. El pla del dia no ha patit modificacions importants a causa de l'acció dels elements, que no tenen pietat ni amb nosaltres. Ens amaguem rere la ironia d'aquesta frase, la masteguem...

Una nota a les dues llistes de llibres

Jaume Subirana, a l'entrada d'avui del seu blog , ens parla d'una altra llista de llibres, la que fa El Periódico. Estic completament d'acord amb tot el que hi diu, i és una de les millors llistes que he vist, amb llibres que no apareixen en altres mitjans, i també amb espai per a la poesia. Val la pena mirar-la, repassar-la, i seguir-ne algunes de les propostes, cadascú pot triar la que més li interessi. 

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .

Campanetes

Un poema del darrer llibre que ha publicat Jure Jakob . CAMPANETES Quan anàvem amb cotxe cap a casa, a poc a poc, tu vas mirar a la dreta el cap blanc de les campanetes i de les prímules, com mil dits alçats que assenyalen el cel, i quan vaig aturar-me, vas anar enmig d’elles, com si caminessis entre una pell blanca, com si lluitessis amb la tendresa dels mil dits que en aquell matí de primers d’abril van posar el cel a l’abast de la mà, i vas guanyar amb facilitat, sense derrotar ningú, i quan vam continuar, les campanetes als seients del darrere somreien i feien olor en lloc meu que era, quan vaig mirar cap endavant, a la carretera per on conduïa, en realitat mirava enrere, allí on una altra noia sortia del cotxe i en el batement de les branques glaçades d’un arbre enfonsava unes petjades profundes i fredes, sense girar-se.