Salta al contingut principal

Pintura, poesia, assaig


Ja ho sé, un mateix no hauria de fer-se publicitat, però en aquest món cada cop més poblat de llibres, i amb l'amenaça que siguin poc temps a les llibreries, crec que és ben lícit de fer-ho. I encara més quan la meva contribució és tan sols la modesta tasca del traductor. El llibre que acaba d'aparèixer és Naturaleza muerta con brida de l'excel·lent poeta Zbigniew Herbert. No posaré cap qualificatiu al llibre. Només com a tast, un fragment d'una carta atribuïda a Vermeer i que es troba en un dels assaigs del llibre.

"Seguramente te sorprenderá que te escriba, en lugar de ir a tu taller, como tantas veces, antes de que anochezca. La verdad es que no tengo valor, no sé decirte a los ojos lo que de aquí a un momento vas a leer.

Hubiera preferido no escribir esta carta. He abrigado muchas dudas porque no quisiera poner en peligro nuestra larga amistad. Pero, finalmente, me he decidido. Hay cuestiones que son más importantes que lo que nos une, más importantes que Leeuwenhoek, más importantes que Vermeer.

Hace unos días me mostraste una gota de agua con tu nuevo microscopio. Siempre pensé que era pura como el cristal, y he aquí que en ella se arremolinan extrañas criaturas, como en el infierno transparente del Bosco. Durante esa demostración seguiste con atención y, así me lo pareció, con satisfacción, mi expresión consternada. Entre nosotros se hizo el silencio. Y después me dijiste lenta y sonoramente: “Así es el agua, querido mío, así, y no de otra manera”.

Entendí lo que quisiste decir con aquello: que nosotros, los artistas, fijamos las apariencias, la vida de las sombras, la superficie mentirosa del mundo, y no tenemos valor ni dotes para llegar al fondo de la cuestión. Somos, por así decirlo, artesanos que trabajan en la materia de la ilusión, mientras tú y los que son como tú sois los maestros de la verdad.

[...]

De seguro me reprocharás que nuestro arte no soluciona ningún enigma de la naturaleza. Nuestra tarea no es la de solucionar enigmas, más bien la de hacernos conscientes sobre los mismos, inclinar la cabeza sobre ellos y mantener preparados los ojos para un entusiasmo y admiración incesantes. Si, con todo, necesariamente tienes interés en los inventos, entonces te diré que estoy orgulloso de haber conseguido combinar un tipo particularmente intenso de azul de cobalto con un amarillo limón, luminoso, y también de haber registrado el reflejo de la luz que el mediodía proyecta sobre una pared gris a través de un grueso cristal.

Los utensilios de los que nos servimos son en realidad primitivos (un palo con un manojo de pelos fijado en un extremo, una tabla rectangular, pigmentos, aceites) y no han cambiado desde hace siglos, lo mismo que el cuerpo y la naturaleza humana. Si comprendo bien mi tarea, se basa en conciliar al hombre con la realidad que le rodea; por eso mis hermanos de gremio y yo repetimos infinitas veces el cielo y las nubes, los retratos de personas y ciudades, todo el universo de las cuatro estaciones, porque sólo en él nos encontramos seguros y felices."


Comentaris

Fruela ha dit…
Desde que me dijiste que lo estabas traduciendo, tenía muchas ganas de que saliera el libro: había leído fragmentos en inglés y me pareció estupendo. Lo pediré ahora mismo...

Ahora sólo falta que te animes con la maravillosa poesía de Herbert :-)

Un abrazo-
Guillem Calaforra ha dit…
A mi em sembla perfecte que en facis publicitat. Sense ànim de fer propaganda de Lepper, jo diria que el que fas és legítima autodefensa. En aquest món de bibliofòbia creixent i d'odi a la intel·ligència, no cal que siguem primmirats a buscar aire respirable. Enhorabona! Ara falta que surti finalment la teva traducció del llibre de Laks. Jo ja he encomanat l'original (?) polonès...
Una abraçada ben forta (i espero notícies teves, sempre benvingudes).

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...

Fidelitat (2)

Quant a la fidelitat, cada poeta (o fins i tot, cada poema) exigeix les estratègies al traductor. Aquest ha de conèixer a fons l'obra del poeta, n'ha d'haver fet una lectura en profunditat. Sí, l'altre dia parlàvem de modificació i no de mala traducció. Però una traducció pot equivocar-se quant a l'estratègia de la fidelitat. Posem-ne un exemple, no concebo la traducció de Mandelxtam que no intenti conservar elements com la rima. D'això en depèn la sort d'un poeta en la nova cultura que l'acull. W. H. Auden s'estranyava de la importància de Mandelxtam en la poesia russa, i així li ho digué a Joseph Brodsky. El problema raïa en la traducció. Segurament, molts lectors espanyols de Mandelxtam pensen avui com Auden quan aquest es trobà amb aquell fenomen poètic que duia per nom Brodsky.

Ars poetica

Són les cinc de la tarda, totes les sirenes comencen a sonar a la ciutat, a Cracòvia, a les altres ciutats poloneses, i especialment a Varsòvia tenen el seu significat ple. Perquè avui es commemora el 65è aniversari de l’Alçament de Varsòvia. Per a alguns, una de les accions més il·lògiques, sense sentit, absurdes, que es van produir durant la II Guerra Mundial. Per a altres, un acte d’heroisme sense parangó. Un acte que s’ha de recordar amb les sirenes. I fins i tot, hi ha la proposta que un dia com avui es converteixi en festa nacional. Una gran derrota. Així, es consolida la imatge de la història a través de la martirologia. Altres nacions ja saben com es fa això, ja que en la seva diada celebren justament una derrota. Fins a quin punt té sentit furgar en la nafra un cop i un altre. On és la frontera entre el record que hem de tenir la història i la martirologia, que només serveix per atiar els més violents sentiments de l’home?  En el fragor de les sirenes emergeix la figura d’un p...

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Segona elegia per al final de l'hivern

Amb aquest poema de Tomasz Różycki , autor prou conegut en aquest espai, intento una nova estratègia de traducció. Seguint la idea de la forma en l’autor polonès, proposo una combinació de rima assonant i l’absència d’un patró rítmic determinat, tot i que sí és present una sèrie de cadències rítmiques. D’aquesta manera, podem tornar al debat de fins on podem tenir els límits de la traducció, o de fins a quin punt la tradició ens constreny i ens obliga a adoptar unes estratègies molt delimitades.  SEGONA ELEGIA PER AL FINAL DE L’HIVERN Què quedarà d’aquest hivern? Una tetera cremada que entona una elegia – un llobató de ferro a la cuina, damunt la pila que com un eco cobreix de cendres els cossos vora les tasses? La nit s’acabarà abans que puguis trobar-te en el camí al teu llit. Hauràs de posar els llençols en les pàgines d’altri i entre les lletres, sol aniràs al llit igual que una coma abans que la frase expressi la foscor sobre nosaltres. En les baralles amb la pantalla ha passat to...

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Antiga fortalesa

Aquests dies hem tingut una molt grata visita a Cracòvia, la del poeta i amic Martín López-Vega . Passejant per la ciutat, en sopars i en trobades, la poesia ha estat molt present. Entre els noms que han aparegut, ha sortit el de Tomasz Różycki , un dels poetes amb més projecció en aquests moments. En record de les converses, en record de Brodski i de tants altres, aquest poema. Tomasz Różycki ANTIGA FORTALESA S'ha acabat el segle vint i la literatura ha abandonat les ciutats, les seves càlides cendres, les habitacions oblidades, les profundes esglésies, les veus als soterranis, els cireres i els dies d'examen, l'arqueologia i els alemanys, els jueus, els polonesos, i les multituds a les estacions. Ha mort Schulz, Roth ha mort. D'ençà que la literatura ha abandonat els espectres dels carrers, dels barris, dels jardinets, ha llençat els uniformes i ha viscut en el buit, allí on sempre tenia el seu lloc, des del principi. Finalment, ha an...

Retorn de les paraules

"En l ’emigració també es pot observar un fenomen curiós, que anomeno el retorn de les paraules. Les paraules oblidades, que ja no utilitzem en la nostra vida actual, tornen a la consciència en forma de records. En realitat, només n’ha quedat el contingut sonor; el sentit usual ja fa temps que se n’ha evaporat. Una paraula així ja no és la veu de la vida, sinó el seu eco. És una conquilla buida en què de vegades es pot sentir el bramul de la vida. Ens l’acostem a l’orella: evidentment, sona. De vegades fins i tot amb molta més bellesa que abans, quan era un organisme viu ple. La paraula-record sovint també significa una cosa diferent que antany, en el país d’origen. I així, els records omplen la imaginació de l’emigrat. No tan sols els records dels llocs abandonats, de les persones que hi deixàrem, sinó els records de coses moltes vegades banals, que en la llunyania han cobrat importància. Aquesta imaginació també l’omplen les paraules que només s’han sentit abans d’emigrar. Aques...