Té dret el traductor a introduir arbitrarietats, canvis, modificacions, en altres paraules, a corregir l'autor? I on és la frontera entre el dret a la interpretació individual en la traducció i una arbitrarietat interpretativa? En un principi, no està permès corregir l'autor. Mai, sota cap circumstància. I tanmateix, en les traduccions de poesia gairebé sempre s'imposa la necessitat de la tria, el fet d'establir una jerarquia de les coses més importants, i de les coses que ho són menys, les que podem obviar. A diferència de la prosa la necessitat d'aquest tria està condicionada per força exigències formals, amb molta freqüència els preceptes del ritme, i de vegades fins i tot, l'imperatiu del ritme.
Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre la traducció de poesia
Comentaris
Quant a la necessitat de la tria, em sembla que és evident, i les exigències formals són connaturals a la poesia. Els preceptes o imperatius del ritme, és clar que hi són, si el que busquem és una traducció "poètica" i no una versió en prosa del poema.
De vegades, filar massa prim pot comportar el convenciment de la impossibilitat de fer alguna cosa. Des del meu punt de vista, traduir poesia té la "utilitat" (permeteu-me les cometes en aquest mot tan desagradable en el context) d'apropar una veu poètica a qui no la pot escoltar en la llengua de qui l'expressa. Per a uns estarà bé (serà "útil"), per a uns altres serà una arbitrarietat, potser fins i tot una aberració. Al cap i a la fi, com moltes altres coses en aquest món. No cal que li donguem més voltes... De vegades, davant d'aquestes disquisicions, penso que, senzillament, és una qüestió de caixa o faixa!
Bé, dit això, sí que convergeixo en el fet que la traducció de poesia té una "utilitat", però aquest apropament d'una veu poètica determinada es pot fer des de diversos enfocaments, i ja tornem a ser un altre cop al cap del carrer. Sí, ha de ser útil, però també ha (o hauria) de funcionar com un poema amb valor estètic en la llengua d'arribada. Se'ns podria dir que el problema és que depenem massa de l'original. Sí, d'acord, però és que si no ho comparem, on ens queden els elements de judici? I per altra banda, nosaltres signem com a traductors, però l'obra és la del poeta en qüestió. I em penso que ja començo a anar una mica massa lluny. Aquest no era el tema concret, aquí. Espero que en seguirem parlant.
El fet que això em cansi no vol dir que no apreciï el fet que presentis aquestes reflexions, perquè sempre serveix d'alguna cosa saber què pensen els altres. Ja n'era conscient que tu tampoc no pots estar d'acord amb certes teories.
Jo també puc anar més enllà, i atrevir-me a afirmar (no és la primera vegada que ho manifesto) que, encara que depenguem -és evident- de l'original, els traductors som alguna cosa més que "signadors" de les versions: són autors d'uns poemes en els quals reflectim allò que diu un altre poeta en una altra llengua. Això lliga perfectament amb el que tu dius: el poema resultant ha de tenir valor estètic en la llengua d'arribada, independentment de la "utilitat", que és una altra cosa.
El debat sobre aquestes qüestions no s'acabarà mai perquè (em sembla que per sort) els punts de vista poden ser molt diferents i fins i tot contraposats. En tot cas, del debat sempre se'n treu alguna cosa, i mai no dic que el meu enfocament no pugui ser erroni.
S'agraeixen, doncs, les teves petites "provocacions".