Passa al contingut principal

Correccions


Té dret el traductor a introduir arbitrarietats, canvis, modificacions, en altres paraules, a corregir l'autor? I on és la frontera entre el dret a la interpretació individual en la traducció i una arbitrarietat interpretativa? En un principi, no està permès corregir l'autor. Mai, sota cap circumstància. I tanmateix, en les traduccions de poesia gairebé sempre s'imposa la necessitat de la tria, el fet d'establir una jerarquia de les coses més importants, i de les coses que ho són menys, les que podem obviar. A diferència de la prosa la necessitat d'aquest tria està condicionada per força exigències formals, amb molta freqüència els preceptes del ritme, i de vegades fins i tot, l'imperatiu del ritme.

Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre la traducció de poesia
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Anònim ha dit…
Totes les opinions són qüestionables i totes les qüestions són opinables. No tornarem sobre el dilema de la suposada impossibilitat de traduir poesia, entre altres coses perquè els qui ho fem, demostrem que, més bé o més malament (qüestió també opinable), ho aconseguim, és a dir, ho fem possible.
Quant a la necessitat de la tria, em sembla que és evident, i les exigències formals són connaturals a la poesia. Els preceptes o imperatius del ritme, és clar que hi són, si el que busquem és una traducció "poètica" i no una versió en prosa del poema.
De vegades, filar massa prim pot comportar el convenciment de la impossibilitat de fer alguna cosa. Des del meu punt de vista, traduir poesia té la "utilitat" (permeteu-me les cometes en aquest mot tan desagradable en el context) d'apropar una veu poètica a qui no la pot escoltar en la llengua de qui l'expressa. Per a uns estarà bé (serà "útil"), per a uns altres serà una arbitrarietat, potser fins i tot una aberració. Al cap i a la fi, com moltes altres coses en aquest món. No cal que li donguem més voltes... De vegades, davant d'aquestes disquisicions, penso que, senzillament, és una qüestió de caixa o faixa!
31 de juliol del 2008, a les 1:00
Xavier ha dit…
Completament d'acord amb el teu comentari, Albert. D'entrada, és evident que jo també considero que la traducció de poesia és possible, si no fos així, realment no em dedicaria a aquest passatemps, professió, entreteniment, diversió, penúria, angoixa, el que és i el que comporta la traducció. I també voldria comentar que no sempre estic d'acord amb els textos o reflexions sobre la traducció que presento al blog. Em semblen bons punts de partença per a reflexions posteriors, per a debats que s'inicien en els comentaris a les entrades. D'altra banda, estem sempre davant d'una situació que se'ns esmuny com una anguila, donem voltes al mateix tema contínuament i li donem noms diferents, la revestim d'una certa teoria, i a seguir discutint, com un entreteniment per als professors i els teòrics.
Bé, dit això, sí que convergeixo en el fet que la traducció de poesia té una "utilitat", però aquest apropament d'una veu poètica determinada es pot fer des de diversos enfocaments, i ja tornem a ser un altre cop al cap del carrer. Sí, ha de ser útil, però també ha (o hauria) de funcionar com un poema amb valor estètic en la llengua d'arribada. Se'ns podria dir que el problema és que depenem massa de l'original. Sí, d'acord, però és que si no ho comparem, on ens queden els elements de judici? I per altra banda, nosaltres signem com a traductors, però l'obra és la del poeta en qüestió. I em penso que ja començo a anar una mica massa lluny. Aquest no era el tema concret, aquí. Espero que en seguirem parlant.
31 de juliol del 2008, a les 16:38
Anònim ha dit…
Xavier, em satisfà que coincidim en molts aspectes. Confesso que la teorització de la traducció literària, i encara més quan afecta la poesia, em cansa una mica perquè, si hagués de fer cas de tants punts de vista i tan diversos, deixaria de traduir...
El fet que això em cansi no vol dir que no apreciï el fet que presentis aquestes reflexions, perquè sempre serveix d'alguna cosa saber què pensen els altres. Ja n'era conscient que tu tampoc no pots estar d'acord amb certes teories.
Jo també puc anar més enllà, i atrevir-me a afirmar (no és la primera vegada que ho manifesto) que, encara que depenguem -és evident- de l'original, els traductors som alguna cosa més que "signadors" de les versions: són autors d'uns poemes en els quals reflectim allò que diu un altre poeta en una altra llengua. Això lliga perfectament amb el que tu dius: el poema resultant ha de tenir valor estètic en la llengua d'arribada, independentment de la "utilitat", que és una altra cosa.
El debat sobre aquestes qüestions no s'acabarà mai perquè (em sembla que per sort) els punts de vista poden ser molt diferents i fins i tot contraposats. En tot cas, del debat sempre se'n treu alguna cosa, i mai no dic que el meu enfocament no pugui ser erroni.
S'agraeixen, doncs, les teves petites "provocacions".
1 d’agost del 2008, a les 15:36
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...
2 comentaris
Més informació

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?
6 comentaris
Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Tarantel·la a la rostollada

Quan Bian ka Rolando va enviar els poemes per traduir al "Veus paral·leles", jo ja sabia què m’esperava, però fins i tot aquí em va sorprendre. Un dels poemes jugava amb la tonada de la tarantel·la (que incloïa ja en el títol) i amb un joc de rimes del tot ben travat. D’entrada, vaig pensar que traduir aquell poema era una empresa impossible, però vaig optar per no encaparrar-m’hi més del que calia, i vaig pensar que el millor era entrar en el poema com a divertiment. Vaig pensar que, a banda que el poema no sigui alegre ni res, l’autora es va deixar anar amb les rimes, va voler gaudir de totes les evocacions que li provocaven i com anaven sortint. I així és com vaig entrar i com va poder sortir el poema, la traducció del poema. Una traducció que no és tal. Lògicament, si es manté un joc de rimes i de ritmes com el que presento aquí, és impossible que reflecteixi del tot el text original. Aquí, un ha d’optar pel que creu més important, i l’important era el so, era el ritme...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...
2 comentaris
Més informació

Nou

Aleš Šteger NOU T’han quedat les mans buides i una nou a les mans. D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia, però després tot et prem i saps que has de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure. Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa, has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca. El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques. La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit. I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera, que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits i els sentits són cada cop més sencers. El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final, la closca creix i al voltant teu es fa ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...
3 comentaris
Més informació

Joc i diversió a l'aire lliure

Jerzy Jarniewicz va treure l’any passat el seu darrer llibre, Nits buides , i fa un parell de setmanes es va saber que havia guanyat el premi de poesia de la ciutat de Gdynia. És un gran llibre, un dels millors dels darrers anys en la literatura polonesa, i el que m’estranya és que no hagi estat nominat a més premis. JOC I DIVERSIÓ A L’AIRE LLIURE Això va ser el dia que va córrer cap a ella: andana tres, via sis, la ciutat en ple migdia, amb aigua per al viatge, però havia triat viatge sense aigua. Un cel sense núvols. Un torrent sense pedres. I una finestra amb vistes als camps daurats de blat, tots en el foc del sol, infinits, fins a les fronteres de Varsòvia.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Resplendor

La poesia no es llegeix, sempre és una relectura. Tant si abans hem llegit aquell text disposat en les files que són els versos com si no ho hem fet. Perquè el que hi trobem és la capacitat de reconèixer-nos-hi. Com en la relectura del llibre Càmera obscura , de Natalia de Barbaro . RESPLENDOR Rere el vidre del cotxe, enmig del camp, el cementiri. I la foscor esbrolla les llums vermelles dels llantions, les llums mortes de la sang. Com si de debò hi hagués tan sols el que no existeix. Com si tan sols ara estiguessin del tot segurs: els homes i les dones, les imatges, els paisatges, malmesos abans per la meva maldestra presència: un colze a un cantó de la fotografia, una mà que tapa la línia fina de la diferència entre el cel i la terra. No entenc per què, però ho sé segur: pupil·les mandroses de les tardes d’estiu, els ulls dels estimats, les catedrals d’elevat tronc ara m’acullen molt més generosos que quan existien. És tan sols ara que són meus. En el fum dels lla...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació