Beethoven (Z. Herbert)

La traducció de la poesia completa de Zbigniew Herbert a l’anglès, publicada per Ecco/Harper Collins, és una notícia que s’ha de celebrar. Fins i tot a Polònia, en el diari més llegit del país, Gazeta Wyborcza, s’han fet ressò de la crítica que va aparèixer al New York Times (abans que el diari polonès, va ser el bon amic José Morella qui em va passar el link de la pàgina). Herbert és conegut sobretot per haver creat la figura de El senyor Cogito, però és també en molts altres poemes on podem veure la grandesa de la seva obra. Com a mostra, presentem una traducció.

BEETHOVEN

Diuen que va ensordir (però no és pas veritat
els dimonis de la seva oïda treballaven incansablement
i mai a les conquilles de les orelles no dormí un llac mort)

otitis media i després acuta
provocaren que a l’aparat auditiu
es mantinguessin els tons cridaners dels xiulets

el retrunyir el xiulet del tord la campana enfustada dels boscos
els extragué com millor va saber (alts guitarrons un violí
revestit amb la negror sorda dels baixos)

una llista de les seves malalties passions decandiments
és tan abundant com la relació d’obres acabades
tympano-labyrinthische Sklerose probablement syphilis

al final passà el que havia de passar (un gran enterboliment)
les mans mudes colpegen capses fosques i cordes
els queixos inflats dels àngels proclamen el silenci

tifus a la infantesa després angina pectoris arteriosclerosi
a la cavatina del quartet opus 130
se sent un respir pla el cor escanyat l’ofegament

descurat bregós amb la cara ratada
bevia sobre mesura alcohol barat (cervesa vodka dels cotxers)
el fetge debilitat per la tuberculosi es negà a seguir el joc

no hi ha res a lamentar (els creditors van morir)
també van morir les amants les raspes les marqueses
els ducs els protectors (ploriquejaven els canelobres)

ell com si visqués encara es fa deixar diners s’esforça
estableix contactes entre el cel i la terra

però la lluna segueix sent la lluna fins i tot sense sonata

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Més informació

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...

Més informació

El so significa i el significat sona

EL SO SIGNIFICA I EL SIGNIFICAT SONA … La llengua no és un mitjà, sinó més aviat l’espai de la poesia. La llengua és el cos de la poesia i la poesia és l’ànima de la llengua. Per això, no escric els meus poemes, sinó que diguem-ne que els orquestro. Sento les consonants i les vocals i componc les síl·labes. Els biòlegs investiguen l’osmosi com un procés fonamental de la vida; jo investigo la infiltració osmòtica del significat en el so i del so en el significat com un procés fonamental de la vida de la llengua, com un procés fonamental de la poesia. I no deixo mai de sorprendre’m: de quina manera el so de les paraules significa i el significat de les paraules sona! Per tant, hi ha un joc. Però no és un joc que no sigui ni obligatori ni autàrquic, sinó que és un joc que demana un plantejament i una obligació. Un joc que dóna a llum un poema, un joc que construeix un món invisible i imperceptible. Per tant, la poesia no és un simple mirall, sinó un mirall màgic del món. Un mirall que fa ...

Més informació

Poesia (Tomaž Šalamun)

Un altre poema de Tomaž Šalamun. Un amic de Ljubljana l'ha posat en una entrada a Facebook, i de cop i volta me l'ha fet recordar, ja que forma part del llibre Balada para Metka Krašovec . Aquest poema és més llarg en la traducció que en la seva versió original, i el lector podrà veure immediatament per què. La base es troba que cada vers té una sola paraula, i si pensem que l'eslovè no té articles, ja aquí tot queda clar. Els darrers versos són del tot escaients per a aquests dies. POESÍA Es un placer mayor perder mujeres que dinero. El mayor placer es perder la propia muerte.

Més informació

Tarantel·la a la rostollada

Quan Bian ka Rolando va enviar els poemes per traduir al "Veus paral·leles", jo ja sabia què m’esperava, però fins i tot aquí em va sorprendre. Un dels poemes jugava amb la tonada de la tarantel·la (que incloïa ja en el títol) i amb un joc de rimes del tot ben travat. D’entrada, vaig pensar que traduir aquell poema era una empresa impossible, però vaig optar per no encaparrar-m’hi més del que calia, i vaig pensar que el millor era entrar en el poema com a divertiment. Vaig pensar que, a banda que el poema no sigui alegre ni res, l’autora es va deixar anar amb les rimes, va voler gaudir de totes les evocacions que li provocaven i com anaven sortint. I així és com vaig entrar i com va poder sortir el poema, la traducció del poema. Una traducció que no és tal. Lògicament, si es manté un joc de rimes i de ritmes com el que presento aquí, és impossible que reflecteixi del tot el text original. Aquí, un ha d’optar pel que creu més important, i l’important era el so, era el ritme...

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Més informació

Frontera, 11

L’entrada anterior m’ha fet recordar un poema que vaig escriure ja fa temps. Un record d’infantesa, que no s’acaba de perfilar del tot. Va perdent la imatge, s’esfilagarsa, s’esvaneix. No sé on va ser, exactament, potser era pels volts del bosc de Poblet. O potser en algun altre lloc, per Castellfollit. En qualsevol cas, no era gaire lluny de L’Espluga, el lloc al qual retorno encara que sempre estigui lluny. Sí que recordo que m’hi acompanyaven dues persones, el Salvi i el Toni, germans, veïns del bloc on vivia. Amics amb qui compartia moltes estones. Per què va sorgir en un moment determinat aquell record, per què la imatge d’anar baixant per un pendís ple de fulles, en plena tardor, va retornar quan en aquell moment jo vivia a Ljubljana? Potser perquè des de la finestra de casa veia el pendís que duia al castell de la ciutat. També a la tardor. Les fulles es fonien en dos moments, en dos llocs a la vegada. Un pendís i unes fulles, només això tal vegada és real. FRONTERA, 11 Mir...

Més informació

Relat del vell veí V

RELAT DEL VELL VEÍ V alletava les ovelles joves amb llet d’una ampolla amb tetina llençava als pollets esquerdats ous durs jugant a pilota cridava: a qui? a déu per la finestra? seia a l’interior d’un tanc m’eixugava la cara amb un llençol pregava les religions volien servar i salvar a les mans portava la sorra dels dies que s’escapaven pels dits vaig endinsar-me per la neu del temps ara jec en la terra espessa tot esperant la marea.

Més informació

Paisatge en bemoll (V)

Dušan Šarotar PAISATGE EN BEMOLL (V) El cinquè dia s'obre la porta i escric in memoriam, per a aquell que no conec. Sé que va ser un dia del tot normal, un dia capritxós d'abril, el quaranta-quatre, encara que el meteoròleg va predir Zyklon B. Tal vegada l'orquestra tocà a ple aire, després amb ells hi va haver segur aquell petit, o algú que s'assemblava molt al que un cop es trobà al passeig. Va sentir com fluïa la música, ja que no hi ha res més trist que el silenci. Tan sols un compàs trencat i s'alçaren papallones de filferro trenades, allí, vers les xemeneies al lluny, on un fum blanc s'aixeca i després llargament cau a la plana com neu tova. Sent que algú li diu, només l'amor, per consol dels no nats, pot fer un ninot de neu.

Més informació

Mecanisme

Adam Raczyński (1975) ha publicat dos llibres de poemes. Amb el darrer va guanyar el premi Rafał Wojaczek. MECANISME Els dits esbocinen sense ressò el teclat, l’aire condicionat asseca la gola, els ulls, rere l’ampla finestra es veuen la rotonda i el cementiri, els cotxes donen voltes com vitamines escampades, el cel talla el director en l’obertura de la nit, el flash d’una breu tempesta recorda una americana suada, línies violades i un violeta blau marí, en la fotografia revelada hi ha ulls vermells.

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog