Passa al contingut principal

Retrat

Leopold Staff

RETRAT

Sempre era el mateix,
tot i que amb un rostre diferent
i un nom diferent cada cop.
I la successió dels seus anys
no encaixava amb el temps.

Cap artista no podia reflectir
la seva imatge en una roca.
Així que la seva figura passà
de mà en mà,
com una torxa pels fanalers.

Un mestre antic el representà 
com un atleta fort, nu,
que en una postura inclinada
estreny un disc vers el futur;
però va clavar la mirada en un destí
tan llunyà que el disc fa dos mil anys
que no se separa de la seva mà
(va quedar fixada en un estèril
objectiu no acomplert).

Després l’esculpí Donatello,
el Cavaller d’Orsanmichele,
on ja no era nu, sinó cobert amb un arnès
es recolza en l’escut
marcat amb una creu.
Però al braç li va créixer una pica
girada cap amunt amb la flama del tall,
quan als seus peus, a terra,
es recargolava el mal a la gola del drac.

I finalment Miquel Àngel ho aconseguí
triturant amb el martell
les engrunes del cos cadavèric
que a la seva falda sosté
la Mare de Déu dels Dolors,
quan el seu fill no podia carregar
la seva pròpia santedat inhumana.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Una petxina de les vacances

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté. UNA PETXINA DE LES VACANCES Les notícies tristes són com petxines, cada any algú en porta de les vacances i de sobte són per tot arreu. Canvien les imatges, canvien el pols dels dies i l’api obligatori al voltant vol influir en la nostra relació amb el món; però, mama, mai res no serà fàcil. El pa de pessic queda sense tocar i cessa la llum dels teus ulls. Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà del teu pit.
2 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.
2 comentaris
Més informació

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .
5 comentaris
Més informació

25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu.  UN LLOC DIFERENT [...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més. La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes...
3 comentaris
Més informació

Sobre la poesia...

Tot poema, tot poema important és tan sols una repetició, tan sols una reiteració, tan sols un comentari de textos que ja han estat escrits. Un poema que no és una repetició d'un model, el temps el destrueix ràpidament i amb efectivitat. L'organisme de l'art no suporta creacions alienes i el nou teixit, si no es veu reviscolat per altres teixits, està condemnat a mort. [...] Un poema que no és la repetició d'un model que no troba el seu lloc en l'organisme de l'art és un teixit callós que no paga ni la pena d'analitzar. [...] Per a un poeta que renova un model que ja ha estat escrit, tot l'art existeix en un temps present: la renovació i allò que és renovat, el model i la interpretació, són dos teixits del mateix organisme connectats entre si a través de milers de filaments, uns teixits entre els quals s'esdevé un procés continu de transfusió de sang. El poeta, en repetir una experiència d'un temps passat, la renova a fi de trobar el seu lloc e...
3 comentaris
Més informació

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...
2 comentaris
Més informació

Els primers àngels

També del darrer llibre de Miroslav Holub . ELS PRIMERS ÀNGELS Els primers àngels eren bruns, encorbats, vellosos, de fronts que s’enfonsaven i cranis amb una marca, els braços, com pales. En lloc d’ales tenien paracaigudes de pell, una espècie d’esquirols negres que volaven en vents volcànics. Eren dignes de confiança. Obraven miracles increïbles. Transsubstanciacions. Metamorfosis de fang en fangars. Un cavallet de balancí inflat en unes dimensions celestials, fusió atòmica a temperatura interna, un mirall que sostenen vers l’espectador, moviments de la consciència, la majestuositat de la mort. Treballaven dur. tocaven les tombes. Nedaven en aigües tèrboles. S’apilotaven en oviductes, S’amagaven rere la porta. Esperaven.                    Esperaren inútilment.
3 comentaris
Més informació

Dos premis merescuts

Fa un parell de dies, just en tornar de Varsòvia, vaig rebre un correu que em va alegrar molt. L’amic Josep Antoni Ysern m’enviava uns enllaços on s’anunciava que li havien concedit el Premi Cavall Verd de traducció per la seva esplèndida versió dels poemes de Tadeusz Różewicz . No tan sols la traducció és esplèndida sinó també l’estudi que fa Josep Antoni Ysern de l’obra del poeta polonès, un dels poetes més grans en l’actualitat. Si encara no teniu el llibre, us recomano que l’aconseguiu al més aviat possible i que us endinseu en les visions de la realitat, de vegades molt crues, que proposa Tadeusz Różewicz en la veu i el to que admirablement li dóna Josep Antoni Ysern. A més, Edicions 96 ha fet un llibre d’aquells que es recorden, editat amb molta cura, amb una portada que atrau amb el seu magnetisme, amb una tipografia molt neta i amb els espais allà on toquen. A més, l’edició és bilingüe. Un autèntic esdeveniment que no pot passar desapercebut. Per altra banda, he vist que Ant...
3 comentaris
Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...
2 comentaris
Més informació