El següent poema de Maciej Woźniak entaula un diàleg amb l’excel·lent poema de Zbigniew Herbert, Informe des de la ciutat assetjada. El va escriure vint anys després del poema herbertià, aquest darrer quasi un himne de tota una generació. Vint anys són molts, potser. Vint anys per oblidar i recordar, vint anys per tornar a les ferides. Vint anys per veure les il·lusions perdudes. Vint anys per entrar a la història, sense saber si això significa massa cosa. Vint anys com els que arreu volen celebrar aquests dies.
INFORME DES DE LA CIUTAT ALLIBERADA
La ciutat ja no està assetjada. Les tribus bàrbares
escriuen instàncies oficials per empadronar-se,
per abonar-se la televisió i tenir descomptes als súpers.
La ciutat sap que ja és massa tard per lliurar-se
a fi de permetre que l’esclavitzin. Sols per la força de voluntat
enarbora al matí la bandera blanca del cos en l’espinada.
La ciutat ha esdevingut un riu on havia de romandre.
En lloc de ponts hi ha avingudes, molls de ciment, li creixen
ganyes de cafès-internet i petxines brutes de llot dels clubs nocturns.
La ciutat crema de nit. Amb el foc fred dels fanals, dels neons
i dels aparadors. La ciutat es pot escalfar les mans tan sols
vora la foguera que han encès uns sense sostre.
La ciutat ha obtingut el passaport. Llença un còdol al Gran
Canyó, es capbussa en l’oceà, en el sol de Rio es desfà
dels captaires. La ciutat ja sap que és ser el món.
La ciutat jeu anestesiada a la sala d’operacions
perquè li treguin les arrugues. La ciutat, com
més vella es fa, més vol oblidar.
La ciutat ja no està assetjada. Cada dia, amb un tall precís
del llos celeste queda oberta de bat a bat. En les seves entranyes
fumejants les tribus bàrbares es renten les mans i la cara.
INFORME DES DE LA CIUTAT ALLIBERADA
La ciutat ja no està assetjada. Les tribus bàrbares
escriuen instàncies oficials per empadronar-se,
per abonar-se la televisió i tenir descomptes als súpers.
La ciutat sap que ja és massa tard per lliurar-se
a fi de permetre que l’esclavitzin. Sols per la força de voluntat
enarbora al matí la bandera blanca del cos en l’espinada.
La ciutat ha esdevingut un riu on havia de romandre.
En lloc de ponts hi ha avingudes, molls de ciment, li creixen
ganyes de cafès-internet i petxines brutes de llot dels clubs nocturns.
La ciutat crema de nit. Amb el foc fred dels fanals, dels neons
i dels aparadors. La ciutat es pot escalfar les mans tan sols
vora la foguera que han encès uns sense sostre.
La ciutat ha obtingut el passaport. Llença un còdol al Gran
Canyó, es capbussa en l’oceà, en el sol de Rio es desfà
dels captaires. La ciutat ja sap que és ser el món.
La ciutat jeu anestesiada a la sala d’operacions
perquè li treguin les arrugues. La ciutat, com
més vella es fa, més vol oblidar.
La ciutat ja no està assetjada. Cada dia, amb un tall precís
del llos celeste queda oberta de bat a bat. En les seves entranyes
fumejants les tribus bàrbares es renten les mans i la cara.
Comentaris