Amb Donatas Petrošius (1978) tanco la presentació dels poetes que han format part del seminari a Ventspils. Donatas és llicenciat en Llengua i literatura lituanes. El seu primer llibre, publicat l’any 2004, va rebre dos premis al millor debut de l’any. Acaba de publicar un segon llibre fa un parell de mesos. Actualment, viu a Vilnius.
A DÉU LI ENCANTA QUE TINGUI TANTA GANA
Quan vaig entendre que m’havien eximit del Cel
vaig començar a collir i a menjar pomes podrides,
arrencava tot el que podia. Senyor, si m'és donat,
protegiu-me de les visions: conteniu-me, perquè en la meva
inexperiència no prengui nota del que m’espera demà.
Tinc por de veure-hi massa i de quedar-me cec
perquè, Senyor, quin és el valor del món real?
Les opcions del seu dolç repartiment? Fruits secs i vi
quan la meva sang seguirà sent tan agra com sempre?
Quin és el valor d’aquests documents de fe i propietat
si hi renuncio per endavant? El temor que podria agafar
alguna cosa que no em pertany? Deixar ditades
en el teclat de l’ordinador? Aquí, al carrer Sodu, on cada matí
a les quatre es pot sentir el Rèquiem de Mozart, i els tròleis
serpentegen pels cables com un drap en treure la pols a un got –
ho reconec, el meu ordre de les coses no és res més que línies
llençant-se unes sobre les altres, com llavors de pomes mossegades
enmig d’una pila de papers marcint-se a la meva taula,
on Mozart mira de cantó des d’una moneda d’un euro
que no he aconseguit canviar o llençar des del pont
aquest estiu: no he formulat ni un sol desig – ni al mar
que em llença – com una estella – a la riba
com si no pesés, en total, cap valor per enfonsar, sols
una passió de fer maletes per a llargs viatges – mirant
amb ulls somnolents pels vidres dels tròleis, llegint
la partitura del Rèquiem, cap als afores, als jardins del Cel,
en grimpo la tanca i prego: Senyor, torceu una altra branca,
perdoneu-me, peco perquè no tinc on agafar-me.
Comentaris