Amb el poema d'avui, tanco el cicle que vaig iniciar amb el nou mes. Novembre, un dels mesos més enigmàtics de l'any, la foscor pertot, el fred que comença a entrar i vol fer-se el seu racó, els dies curts, cada cop més curts. La presa de consciència que s'ha acabat la llum del Sud. Això aquí, quan sóc a Cracòvia. Quan era petit, novembre eren els moniatos, els raigs de sol intensos durant una hora (amb l'alegria de viure, la llum del Sud), i eren els tubs amb que canalitzàvem el fum de l'estufa de gasoil. Era la vida al menjador (massa fred a les habitacions), la roba estesa damunt l'estufa, la rutina d'omplir-la i no vessar gens de líquid, un aprenentatge, lent i meticulós. Tot esdevenia un recer on era (i és) possible ser feliç. Era l'olor del fum de la xemeneia dels veïns. Intensa. Més intensa quan s'enfredoria l'aire. Novembre ens demana records, la llum que falta als carrers la recuperem en nosaltres, per il·luminar-nos en el camí fet que, evidentment, acabem mitificant. Fins aquí m'ha dut el Tots Sants d'enguany.
GUIA D'UN CEMENTIRI URBÀ (de Petita guia de paisatges)
L’anonimat de les persones mudes
és el canvi més freqüent en aquest
banc on les gestions no fan fallida.
Gairebé sempre hi ha gent que passeja,
gent que reflexiona, gent que plora,
gent que profundament no sap comprendre
per quin motiu es trobn en aquesta
solitud augmentada en miralls
trencats per unes lletres que no volen
dir res, dates que la història perd.
Els cementiris urbans són reflexos
de les seves ciutats que es fan presents
al llarg de tots els dies i les nits.
Un cementiri urbà és una frontera
que separa la solitud humana
de l’anònima solitud de l’ànima.
Comentaris