He viscut entre diferents tradicions, que m’han ofert la possibilitat de conèixer altres llengües, altres autors. La meva tradició s’amplia amb cada nou llibre que m’arriba a les mans. I trobo afinitats amb poetes que no pertanyen a la meva mateixa llengua. I així creo la meva pròpia tradició transfronterera. Sense cap dubte, Paulo Teixeira forma part d’aquesta tradició, d’aquestes afinitats.
EL SUPERVIVENT
En té prou amb el món fundat en el silenci.
Vigilat tan sols per les aus, el moviment
d’un animal ocult entre el fullatge,
deixa al terra la seva petjada de supervivent
com un segell prehistòric. El defensa
un sentiment. El paisatge que reneix al seu torn
el consola del que veu, en despertar tot alçant,
la pedra del seu somni, el cap del coixí.
Ningú no es creua amb ell; ningú, en veure’l,
el saluda amb el cap. Comptant en va
les síl·labes del nom, la malesa trenada
d’un record li és un bàlsam per als sentits.
Li creixen els cabells que li freguen les espatlles
en una carícia. El verd collit d’unes fulles
d’àlber en la mirada, els parracs
de la seva túnica informe són, com la lluna,
una relíquia en el cel tèrbol, una peça de museu.
Avança sense destí, sentinella de tot el dia,
segueix els compassos del vent, únic missatger de/
per a totes les edats. El seu crit ressona pel món,
la seva illa, com una ampolla llençada al mar.
Comentaris