Passa al contingut principal

Lenta navegació

Hauria de viatjar més en avió. No, no és una activitat que m'agradi massa. No em fa ni fred ni calor. I, a més, m'exasperen algunes coses. La llarga espera des que entres i no embarques. La conducta d'algunes persones (és en aquests casos quan surt la faceta més asocial – o insociable, gairebé misantròpica – de la meva personalitat. Com ara, que sóc a la biblioteca intentant escapar del bat de sol, i algú al meu costat agafa el telèfon mòbil i comença a parlar tranquil·lament). Així doncs, per què hauria de viatjar més en avió? Abans llegia sempre un llibre, n'agafava dos o tres perquè no sabia si la primera opció acabaria satisfent-me. Potser un es torna més exigent amb el pas del temps. Ara ja he adoptat una altra estratègia, aposto per un autor segur. Els poetes preferits m'acompanyen, sigui en format de llibre o directament a l'ordinador. Treus l'ordinador, i sense internet (aquest és el punt clau), puc llegir o puc agafar un poema i traduir-lo. És l'única manera de poder fer passar el temps, tant a l'espera com a dalt de l'avió. Acostumat a moure'm, a aixecar-me constantment de la cadira quan sóc a casa, la immobilitat, gran paradoxa, del viatge a l'avió m'obliga a centrar-me en el text. Per altra banda, no sóc de les persones que necessita una sèrie de condicions i atuells per concentrar-se. Els anys de lectura de poesia han possibilitat que em pugui concentrar sense cap mena de problema en qualsevol situació, fins i tot enmig de multituds. I de tant en tant, també una mirada per la finestra et descobreix la bellesa. Com ahir. Tenia el vol en el moment del crepuscle, i la franja de llum que s'entreveia a l'horitzó era de revelació, d'epifania. I mentrestant, des de les altures, m'endinsava en el mar amb aquest poema d'Uroš Zupan.


LENTA NAVEGACIÓ

Aquesta nit hi ha mar tranquil·la
i el llit de la barca que ens manté
a l'aigua. Quan respirem, sense voler
ens toquem i ens exercitem en un lent

recompte dels dits. Quan en dormir
ens estrenyem tots junts, sense voler esborrem
la frontera que hi ha entre les càlides pells
i els somnis a qui els agradaria separar-nos

i dispersar-nos en el temps. Un nen
que es regira entre nosaltres. L'altre
navega i flota en la teva panxa.
El silenci és en cadascú de nosaltres

distribuït uniformement i els llits
closos en l'absència de vent. Ambdós som
els seus costats vius, les seves tanques
protectores en la llum i en la foscor.

Comentaris

Benvolgut company,
com sempre encantat per la traducció i per el que comentes.
una forta abraçada.
Anònim ha dit…
En canvi és allí on tolere millor la gent, en les estacions de tren, autobús, avió...sóc de la mateixa opinió de Pla o de Sagarra, no recorde qui ho deia. Explicava, un dels dos, que en eixos llocs i entre desconeguts es narraven les millors històries i on es confessaven- a desconeguts- tots els pecats.

Quasi de vacances torne a tindre temps per a enxarxar-me.

Un plaer
Xavier ha dit…
Moltes gràcies a tots dos. Vidapervida, estic completament d'acord amb el que diu. De vegades, als trens (jo diria que als avions ja no tant, perquè les relacions que s'hi estableixen són totes unes altres)es poden sentir les millors històries. Però quan s'estableix una bona relació, i sobretot, en tren. Per a mi, és un tipus de viatge molt diferent.
Un plaer tornar-te a tenir en xarxa.
Xavi

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

A la teulada

Al mateix número de la revista Literatura d’on vaig extreure el poema d’ Andrej Hočevar , apareixen també poemes de Gregor Podlogar. A LA TEULADA Ets el que diuen les anotacions que ets. Quan ja no hi siguis parlaran del temps. Jerusalem. Troia. Roma. I molt més. Millor que em diguis què sento, què he sentit? Quina és la visió correcta? Vers on es veu? És lluny? Això m’interessa.

Garden Party

GARDEN PARTY “Perdoni, però no he sentit bé el seu cognom?... Banaczek?... És un cognom txec? Ah, polonès! És a dir, que vostè ve de Polònia? Molt bé. Han vingut amb tota la família? Quant fa?”, “Però, Sally, ens esgotes amb aquestes preguntes, i el que cal fer primer és seure a taula, oh, miri, aquí té galetetes, potato chips,  amanida, es posa vostè mateix la beguda, oi? Hola, Henry.” “I què passa últimament a Polònia? Què fa en Wa..., sí, home, aquell del bigoti, el coneix personalment? No? Alguns cops a les notícies veig manifestacions, però ja ni ens podem creure aquesta televisió nostra, un malson, oi? Se’t posen els pèls de punta, amb tots aquells anuncis –la censura- ja tenen raó els europeus, quan diuen que ens manca cultura”, “Ei, sóc en Sam. M’ha dit en Billy que vostè és de Polònia, conec Polònia, he vist dues pel·lícules del Papa, aquest Papa vostre no sap res del món, és un conservador de ca l’ample.” “I què tal els seus fills?...

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Fragment: nit: Cassiopea

Un poema de Gregor Podlogar d’un llibre de l’any 2010. A l’interior, s’indica el tiratge, 300 exemplars. Molt realista per a un volum de poesia, independentment de la llengua en què s’escrigui. FRAGMENT: NIT: CASSIOPEA Com arribar a l’altra riba? La gent que és tan a prop, es troba de nou. Qui ha cobert tots aquests camins? On és la frontera? Per què hi ha de nou una nau? La magnitud de plata se’n va a través de fluxos de llum.

Aniversari

Una versió molt lliure d'un poema del poeta lituà Tomas Venclova (1937) en el seu 70 aniversari. Fa temps que no visc aquí i com una illa muda de maons cada día des de lluny passo per aquests buits voltants sense paviment, vidre, ni panys. Els fanals són plens de foscor. Les habitacions, de dies i son. Assignat entre les veus dels objectes és entre la veritat i la mentida, com un reflex, com un alter ego, com un cos descobert en un somni o notícies que arriben tard, esbaldit per diferents mars: és per això que tinc por de la seva forma, tamany, material. Qui romangui en aquesta casa ¿heretarà un perillós destí i guardarà una terra rebutjada d'un vespre a un vespre foscant per sobre del present i la buidor?

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Sortint del tramvia

Agafo el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts, encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú, passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència, un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la sol...