Ja fa uns dies que he començat a fer una vida quasi monacal. Gairebé no surto de casa, només alguna escapada a la piscina per desemboirar-me una mica. I des de demà el retir ja serà quasi absolut. Em tancaré per poder enllestir alguns projectes que tinc entre mans. No sé si mantindré el ritme d'entrades al blog, però tenint en compte que quasi tothom és de vacances, potser un descans més llarg de la xarxa anirà una mica bé.
Un poema del darrer llibre que ha publicat Jure Jakob . CAMPANETES Quan anàvem amb cotxe cap a casa, a poc a poc, tu vas mirar a la dreta el cap blanc de les campanetes i de les prímules, com mil dits alçats que assenyalen el cel, i quan vaig aturar-me, vas anar enmig d’elles, com si caminessis entre una pell blanca, com si lluitessis amb la tendresa dels mil dits que en aquell matí de primers d’abril van posar el cel a l’abast de la mà, i vas guanyar amb facilitat, sense derrotar ningú, i quan vam continuar, les campanetes als seients del darrere somreien i feien olor en lloc meu que era, quan vaig mirar cap endavant, a la carretera per on conduïa, en realitat mirava enrere, allí on una altra noia sortia del cotxe i en el batement de les branques glaçades d’un arbre enfonsava unes petjades profundes i fredes, sense girar-se.
Comentaris