Salta al contingut principal

Llibre dels somnis II

Acaba agost. A Cracòvia, tenim ja gairebé la tardor. Plou, plou tot el temps. Fa vent. La temperatura baixa fins als 9 graus. Aquí habitualment l'estiu acaba bastant abans que al Sud. Però aquest avançament d'enguany potser ha estat massa sobtat. Comença el temps de casa, de la llum interna. De les converses. També en somnis. Com en aquest poema d'Uroš Zupan.



LLIBRE DELS SOMNIS II

Avui he somniat que em visitava
W. H. Auden. Ha segut al banc on tenia
de vegades les meves joguines.
La pell de la seva cara era
meravellosament tranquil·la i plena
d'arrugues, cabells blancs, pentinats cap al darrere vers
la infantesa. La meva mare, a prop,
amb l'exactitud de Chester Kallman
picava ceba. La ràdio en un racó tocava
melodies psicodèliques dels setanta.
Jo era en el meu present i en el meu
passat alhora. Era en dos cossos
i en una ànima alhora. Era en la vellesa
d'Auden que arribava fins a la seva
mort, i en el present de la meva mare
que era en la mateixa cuina dels meus anys.
Whystan escoltava la cançó atentament
i esperava el dinar i mentre esperava
va començar a recitar poemes en un anglès
lent, impecable, com si ho fes per satisfer-se
com si volgués en l'oportú acompanyament
musical llençar les antigues paraules. Em vaig apressar
a obrir els armaris i buscar-hi els seus llibres,
que contínuament s'empetitien i es transformaven
i simulaven ser formigues i ficus.
Vaig regirar amb presses les lleixes
per trobar els seus llibres i que me'ls
signés. Volia escoltar l'enfonsament
silenciós de la tinta en el migdia i en el paper.
Volia veure com les lletres de la pàgina de títols
resplendien a través de la pell translúcida i les mans
que les van escriure. Auden es va aixecar
lentament de la taula, s'adreçà al balcó
i començà a transformar-se en Charles
Chaplin. Els vells tirants es creuaven
a la seva esquena. Els nostres sentits
recollien del terra veus animals
i els transformaven manualment en filets
i en metafísica.
La meva mare va dir: “Els ocells es distingeixen
del vespre següent tan sols pels peus
i pel to de les seves veus. “Jo no vaig dir res
i Whystan també va callar quan el lleparen els grans
i humits ulls del papa recentment escollit
que s'havia separat de la seva família
i amb el lluent papamòbil sense aturador
s'acostava a nosaltres a una gran velocitat.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Albert Lázaro-Tinaut ha dit…
Un poema sorprenent, el poeta manipula el temps com si fos plastilina, barreja records (i somnis) amb una gran habilitat, i tot plegat deixa perplex el lector, que es troba immers de cop i volta en un àmbit oníric.
A més, la traducció em sembla esplèndida.
Gràcies un cop més, Xavier, per apropar-nos aquests poetes que d'altra manera segurament no hauríem llegit mai.
1 de setembre del 2010, a les 13:41
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Poesia i traducció

Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin. Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre l...
4 comentaris
Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.
1 comentari
Més informació

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...
9 comentaris
Més informació

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.
2 comentaris
Més informació

Amor fati

Un altre poema d' Ivan V. Lalić . AMOR FATI Dos til·lers em xiuxiuegen amb força rere la casa: Tu n'ets el culpable; ets tu qui ens vas plantar en el fred, del nord, per protegir els fonaments de la casa enderrocada, i ja han passat molts anys; ara, esplendorosos, ens fem càrrec de la teulada i al juny sagnem una olor daurada, cruixen les fulles quan plou o quan ens acarona el vent, i tu n'ets el culpable: per tu creixem amb les arrels en el guaret urbà, en les ruïnes, en les roques. Em xiuxiuegen els til·lers, i jo els responc: ja està bé que sigui així, que existeixi la desproporció, quan la causa es toca amb la conseqüència. Us beneeixo, til·lers; i vosaltres beneïu-me a mi, depassant la meva obra, depassant la meva hora.
4 comentaris
Més informació

Pasqua

Feia ara força temps que no portava res a aquesta pàgina. Reprenc l'activitat amb aquest esplèndid poema de Lucija Stupica. Un poema que ja tenia precisament per les dates del títol, però que havia anat quedant-se en els arxius de l'ordinador. PASQUA Fa olor de pintura i d’abundància. Plens els carrers. Sota les finestres els joves pengen la bandiera rossa. També la falç i el martell, i l’últim grafiter hi posa l’estrella. Dos aliats tanquen les mans en un puny. Els carrers laterals, els ha tenyit el sol negre. Cinquè dia a Itàlia. Què va crear Déu aquest dia? Els ocells es multipliquen al cel, com la gent pel carrer costa amunt vers l’església, a les parades una pandèmia de trastos de plàstic, aquí envelleixen els nens, just així és el silenci a la vora, a tocar de tots, a tocar de tot, a tocar de les banderes i dels aprenents de revolucionaris, a tocar del buit, a tocar de l’absència divina, a tocar del vent, tan fort que glaça . F...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre. 
8 comentaris
Més informació

Retorn de les paraules

"En l ’emigració també es pot observar un fenomen curiós, que anomeno el retorn de les paraules. Les paraules oblidades, que ja no utilitzem en la nostra vida actual, tornen a la consciència en forma de records. En realitat, només n’ha quedat el contingut sonor; el sentit usual ja fa temps que se n’ha evaporat. Una paraula així ja no és la veu de la vida, sinó el seu eco. És una conquilla buida en què de vegades es pot sentir el bramul de la vida. Ens l’acostem a l’orella: evidentment, sona. De vegades fins i tot amb molta més bellesa que abans, quan era un organisme viu ple. La paraula-record sovint també significa una cosa diferent que antany, en el país d’origen. I així, els records omplen la imaginació de l’emigrat. No tan sols els records dels llocs abandonats, de les persones que hi deixàrem, sinó els records de coses moltes vegades banals, que en la llunyania han cobrat importància. Aquesta imaginació també l’omplen les paraules que només s’han sentit abans d’emigrar. Aques...
2 comentaris
Més informació