Llibre dels somnis II

Acaba agost. A Cracòvia, tenim ja gairebé la tardor. Plou, plou tot el temps. Fa vent. La temperatura baixa fins als 9 graus. Aquí habitualment l'estiu acaba bastant abans que al Sud. Però aquest avançament d'enguany potser ha estat massa sobtat. Comença el temps de casa, de la llum interna. De les converses. També en somnis. Com en aquest poema d'Uroš Zupan.

LLIBRE DELS SOMNIS II

Avui he somniat que em visitava
W. H. Auden. Ha segut al banc on tenia
de vegades les meves joguines.
La pell de la seva cara era
meravellosament tranquil·la i plena
d'arrugues, cabells blancs, pentinats cap al darrere vers
la infantesa. La meva mare, a prop,
amb l'exactitud de Chester Kallman
picava ceba. La ràdio en un racó tocava
melodies psicodèliques dels setanta.
Jo era en el meu present i en el meu
passat alhora. Era en dos cossos
i en una ànima alhora. Era en la vellesa
d'Auden que arribava fins a la seva
mort, i en el present de la meva mare
que era en la mateixa cuina dels meus anys.
Whystan escoltava la cançó atentament
i esperava el dinar i mentre esperava
va començar a recitar poemes en un anglès
lent, impecable, com si ho fes per satisfer-se
com si volgués en l'oportú acompanyament
musical llençar les antigues paraules. Em vaig apressar
a obrir els armaris i buscar-hi els seus llibres,
que contínuament s'empetitien i es transformaven
i simulaven ser formigues i ficus.
Vaig regirar amb presses les lleixes
per trobar els seus llibres i que me'ls
signés. Volia escoltar l'enfonsament
silenciós de la tinta en el migdia i en el paper.
Volia veure com les lletres de la pàgina de títols
resplendien a través de la pell translúcida i les mans
que les van escriure. Auden es va aixecar
lentament de la taula, s'adreçà al balcó
i començà a transformar-se en Charles
Chaplin. Els vells tirants es creuaven
a la seva esquena. Els nostres sentits
recollien del terra veus animals
i els transformaven manualment en filets
i en metafísica.
La meva mare va dir: “Els ocells es distingeixen
del vespre següent tan sols pels peus
i pel to de les seves veus. “Jo no vaig dir res
i Whystan també va callar quan el lleparen els grans
i humits ulls del papa recentment escollit
que s'havia separat de la seva família
i amb el lluent papamòbil sense aturador
s'acostava a nosaltres a una gran velocitat.

Comentaris

Albert Lázaro-Tinaut ha dit…

Un poema sorprenent, el poeta manipula el temps com si fos plastilina, barreja records (i somnis) amb una gran habilitat, i tot plegat deixa perplex el lector, que es troba immers de cop i volta en un àmbit oníric.
A més, la traducció em sembla esplèndida.
Gràcies un cop més, Xavier, per apropar-nos aquests poetes que d'altra manera segurament no hauríem llegit mai.

1 de setembre del 2010, a les 13:41

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Més informació

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia. A «LA NUIT» de Capitale de la douleur Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Més informació

Amants

Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües. D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

Més informació

Cementiri

Dušan Šarotar em va enviar fa uns dies el seu darrer llibre de poemes, Hiša mojega sina (La casa del meu fill) . Un llibre deliciosament editat ( aquí en podeu veure la portada) amb il·lustracions de Damian Stepančič. És un llibre força diferent a l'anterior, que ja vaig presentar en aquest blog. La concreció, la focalització en la història(es) del primer llibre deixa pas a una reflexió de caràcter més general sobre els llocs, i també sobre els objectes. Aquest equilibri del detall amb el general és l'eix de construcció de molts dels poemes. CEMENTIRI Cap dia mai no és l’adient per visitar aquest lloc, aquí no s’hi camina ni d’habitud ni per costum, allí, passat el poble, rere un marge, en el silenci dels xiprers, a dalt sobre el mar i el món, duen tots els camins. Aquí, cremat pel sol, garfullat per una fina pluja, es repeteix el nom del pare, cisellat en una pedra de casa. Enlloc no hi ha ningú, sols el record que s’evapora acabada la tempesta, i una cigala torna a anunciar-

Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar

Més informació

Volant enrere

Un altre poema de George Szirtes , del cicle "Volant enrere". Szirtes és un autèntic mestre en els cicles de poemes. VOLANT ENRERE La resta són dates com: A l’hora que els alemanys entraren a Budapest nosaltres sèiem a l’Astoria , o L’home que va demanar per nosaltres duia ulleres . O Ella feia servir un pintallavis determinat... El poder que retenim rau aquí. La construeixo en Meccano. Aquí en tinc l’esquelet. Els ossos pelats de la història es redueixen a cendres i a un nom al Golders Green, rere l’Hipòdrom, rere l’estació. Recuperada d’una trombosi, als divuit va marxar cap a Budapest, una invitació a la seva bossa (potser a la seva butxaca).

Més informació

El jardiner

Quines deuen ser les causes del silenci? Per què un autor que es revela en la seva joventut com una gran promesa, de cop i volta deixa d'escriure? Per què tardem anys de vegades a tornar a escriure? O per què ja no hi tornem mai més? Un dels llibres que sempre m'han intrigat des que el vaig comprar és Collected Poems (1957-1987) de Dom Moraes (1938-2004). Moraes va néixer a Bombai, va publicar el seu primer llibre als 19 anys. Després, encara publicà dos llibres de poemes. La seva poesia era celebrada i admirada per poetes com W. H. Auden o Stephen Spender. I la seva veu poètica s'estroncà. EL JARDINER Quan es van traslladar a la casa era hivern. Al jardí hi havia un sicòmor plantat. Cap més arrel, ni rebrot, tan sols ortigues bones per a una sopa. Va pensar tenir flors al voltant del sicòmor per a l'estiu, la rosa tota oberta, la tulipa militar, tots els colors, l'olor del sol, ell amb la pala i bevent cervesa freda amb la seva dona. Va venir la tardor. Va arrenca

Més informació

Estàvem tots dos sols

Janez F. Jarc és un autor eslovè. He aconseguit molt poca informació sobre ell. Em va cridar l’atenció aquest poema que ha aparegut en el darrer número de la revista Literatura. ESTÀVEM TOTS DOS SOLS No coneixia el teu nom quan vas posar en silenci la teva mà al meu front. Algunes gotes d'aigua per alguns crits meus es refregaren profundament en el meu cos. Estàvem tots dos sols. Profundament sumida en un somni antic, que havies portat del Pare. Els nostres camins es creuaren. Quan vas prometre que repartiries el teu nom i l'enfonsaries en l'origen. Vaig marxar i vaig tornar. Durant llargs anys quan el cel va canviar la seva forma milers de vegades vam compartir tardes solitàries. Les teves petjades no deixaven marca. I el vent no descobria les teves aromes. Ara estic tranquil i espero la pluja de tardor.

Més informació

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wis ława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser e l seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk. PSALM XXVII finals

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog