De Nobels i altres

Ahir l’Acadèmia sueca ens va fer un regal. Alice Munro va guanyar el premi Nobel de literatura. I el conte, aquest gènere menystingut per molts, però tan valuós i tan necessari per a la literatura, va ser dignificat. Esperem que això comporti atraure l’atenció de nou vers aquest gènere. Que no ven, segons diuen. Com tampoc la poesia. Els gèneres pobres dels quals després tothom s’apressa a lloar-ne les virtuts, i a dir excel·lències de la condensació de la paraula. Els gèneres també tenen els seus 15 minuts de fama. Molt de tant en tant. Desitjo que en aquesta ocasió no sigui així. En qualsevol cas, ara és el moment de la felicitat, de gaudir del regal.

Però no tenia la intenció de parlar del Nobel. Ni d’Alice Munro (el que s’ha de fer és llegir-la, la millor manera de celebrar el premi). Ni del conte. Sinó d’una cosa del tot diferent. D’una de les meves dèries. Sí, torno ara a parlar del llibre, i del llibre electrònic. Per a alguns, malauradament, també sembla el parent pobre. Per veure on vull arribar, explicaré el que va passar ahir just després que se sabés que Munro havia guanyat el premi Nobel. Les editorials poloneses van començar una cursa per oferir els llibres en format electrònic a preu rebaixat. Això vol dir que es podien comprar els llibres de la canadenca per menys de 5€. A la vegada, és una de les millors estratègies per fomentar la lectura, que a Espanya (i també a Polònia, tot s’ha de dir) és manté en unes xifres ridícules. No sé com ho han pogut comprovar, però els 22€ anuals per comprar llibres és del tot irrisori. Però seguim amb l’oferta dels llibres de la premi Nobel d’enguany. En castellà, es podien comprar alguns dels llibres que ja s’havien editat en el format de butxaca per un parell d’euros més que a Polònia. Però no hi havia gaire diferència. Després, busco els llibres d’Alice Munro en català i en format electrònic. I què trobo? Res. Ni un sol llibre. Voldria tenir les traduccions de Dolors Udina al costat de totes les altres. Ja ho he deixat dit en algun altre lloc, observar les estratègies dels traductors és tan fascinant com la pròpia literatura. Però sembla ser que aquest cop tampoc no podrà ser. Només el diari digital Núvol, que ens deixa baixar un conte de la gran narradora en .pdf, ens posa la mel als llavis. I res més. Potser no és gaire normal, aquesta situació.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Amants

Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües. D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt a...

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Més informació

Riberenc (de Tomas Venclova)

Ara fa deu anys, aquest blog començava el seu camí, encara amb molt poques entrades (l’havia començat l’agost d’aquell mateix any). Vaig celebrar el 70 aniversari d’un dels poetes mésimportants de la segona meitat del segle XX, el lituà TomasVenclova . Ara, deu anys després, celebro els seus 80 anys, dedicant (a ell i a tots els lectors) la traducció d’aquest poema. Com aleshores, i en totes les traduccions que faig d’ell, haurem de parlar de versions lliures. RIBERENC En el mormol d’un til·ler que una pedra de la riba separa d’un impetuós riu que em recorda el Tíber, bec gin «Gilbey’s» amb dos barbuts. Es fa fosc. Fum, soroll de les ampolles, són dos desconeguts. En coneixia els seus pares. Ves, és el pas de les generacions. El casset s’enganxa i s’encalla. Als meus interlocutors els interessa el que a mi també m’interessava: si el patiment i la compassió tenen sentit, i també si l’art perdurarà si li arrabassem les regles. Jo era c...

Més informació

Limitat

LIMITAT Els meus coneixements no són massa amplis, el seny limitat. M’he esforçat com he pogut, he estudiat, he llegit molts llibres, i res. A casa meva els llibres surten dels prestatges, n’hi ha a munts pels mobles, al terra, barren el pas. És clar que no els puc llegir tots, però constantment els meus ulls de llop desitgen nous títols. Però per ser exacte, sentir la pròpia limitació no és una cosa constant, apareix ara i adés, enlluerna, és la consciència de l’estretesa de la nostra imaginació, com si els ossos del nostre crani fossin massa gruixuts i no permetessin al pensament abastar allò que li hauria d’haver estat donat. Hauria de saber tot el que ara passa, simultàniament, en cada punt de la terra, hauria de poder penetrar el pensament dels meus contemporanis i el de la gent d’unes quantes generacions més enllà, i també en el d’aquells que van viure fa dos mil i vuit mil anys. Hauria de fer-ho, i què en trauria? ...

Més informació

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...

Més informació

Un altre Sant Jordi

Des de fa uns anys, els meus Sant Jordi són diferents. No he de passar per carrers plens de parades on hi ha cents de vegades els mateixos llibres, no he de suportar les entrevistes de tv3 tan poques substància i aquelles llistes per a les quals no vull ni esmerçar-me per trobar un adjectiu (és clar que puc mirar tv3 per internet aquest dia, però per què, els meus graus de masoquisme tenen un límit). Compro una rosa, i estic lliure de tenir cap obligació, de fer el paperina. Aquest darrer Sant Jordi ha estat ben agradable. He anat a Wrocław, per participar en una xerrada sobre una de les dèries que més m'obsessionen: la tradició literària, com la construïm, i com ens la construeixen. Està bé això que et convidin per parlar de les teves dèries. Ahir vaig parlar del Quixot, del Tirant, de Ramon Llull, dels trobadors, dels cants d'amor i de mort d'Ausiàs March, dels Laments o les Complantes de Jan Kochanowski, de la «Balada dels penjats» de François Villon, ...

Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Més informació

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho...

Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...

Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog