Els dies de Tots
Sants i dels difunts són, per a una part dels cristians (els ortodoxos no els celebren en la mateixa època ni de la mateixa manera), unes dates que estan revestides
de gran solemnitat. El poeta polonès Stanisław Barańczak la reprèn per donar-li
una dimensió diferent, que fins i tot pot sobtar, com es pot veure en el poema
que tradueixo.
Ja he parlat en algun
altre moment de Barańczak. Sense cap mena de dubte, és un dels grans poetes que
van aparèixer a la dècada dels 70, al costat de Ryszard Krynicki o d’Adam
Zagajewski.
DIA DELS DIFUNTS
S’agafen de les
mans
sota terra; jeuen
d’esquena, amb cops de colze
esbotzen les
fustes podrides, amb les mans remouen
la terra, les
arrels de les herbes, trossos de corquim,
en silenci
conspiren contra nosaltres, agafen forces;
n’hi ha massa, d’ells;
n'hi ha massa, tots arronsats
en les panxes
prenyades de les tombes -sobresurten
tan cantelludes
que s’esquerda la seva pell terrosa;
i ells creixen a
dins i els creix als pulmons
l’últim glop d’aire
que encara es conserva, tot i que
els hem travessat
el pit a través de la terra amb l’estaca
de la creu;
la terra els és massa
lleugera i s’ha podrit la creu,
per què doncs
aquesta data exacta: perquè almenys
un cop l’any
vinguem i d’una tirada
els esclafem les
flors, els clavem amb les espelmes
i els ofeguem amb
el genoll pietós fins que perdin
les forces
acumulades, fins que es trenqui
la cadena de mans
subterrànies que cenyeix la terra.
Comentaris